Peret, epístola a un rei

Majestat,

li escric apressa i corrents, entristit. Se n’ha anat del regne dels vius, un dimecres del mes d’agost quan encara anem al ralentí. Com a personatge fora del comù que és Majestat, ni per anar-se’n ha volgut fer les coses normals, durant una hora ha ressuscitat i aixi tots hem pogut citar “El muerto vivo“. Vostè ho tenia tot cantat.

El tracto de majestat per allò de rei de la rumba, tracte majestàtic que mai hem sabut bé del tot si li’l van donar els de la premsa o se’l va mig buscar vostè mateix. Anar clamant pel món que ets el rei no és el més modest que hi ha, però vaja, tampoc li negaré que en rumba catalana tenia la sang ben blava. Sincerament en música m’agraden més les definicions místiques i bíbliques i vostè d’açò en sap un poc. Per a mi vostè formava part de la Santíssima Trinitat de la Rumba Catalana, junt amb l’Antonio “Pescailla” i el Gato Pérez (esta frase li la manllevo a algu però la memòria em falla). I després, és clar, hi hauria uns dotze apòstols, i un Judes Iscariot si seguim amb el símil. Sé que en vida no tot van ser floretes amb l’Antonio “Pescailla”, ara, allà dalt, entre guateque i guateque, deixeu-ho tot en paus. Sap una cosa?, els que ara punxen rumbes per eixes pistes de ball de pobles i ciutats encadenen sense por ni vergonya el “Levantate” d’ell amb el seu “Belen Belen”, i tant amples.

L’enyorarem, sort que ens ho ha deixat tot ací enregistrat, amb alguns vinils difícils de trobar per distreure els més freaks, que tenen encara per a uns quants anys de buscar singles als rastres. Tot quisqui ha ballat al ritme del seu ventilador, alguns ara diran que no, que mai de la vida. Menteixen, a la cloenda de les Olimpíades de Barcelona allà estaven, ben menuts, al menjador de casa movent el maluc a un ritme que no et deixa indiferent. A molts l’afició ens ve d’aquella nit, d’aquell 1992. El virus el portaríem ja a dins i amb els anys patiríem crisis de tant en tant. L’última va començar quan va cantar el “Voy, voy” amb Muguruza i encara dura. Ja veu, quin suplici.

Vull acabar esta carta, majestat, amb un sincer agraïment. Ja no pel que vostè ha fet, tocat, cantat i ballat (que també), sinó pel que ha influenciat. Als grans se’ls mesura pel radi d’influència, el seu és majestuós.

Acabo de tractar-lo de Majestat, en definitiva ets el mig amic de tot un poble.