Discos

[Crítica] El pop revelador

Hèctor Serra | 22 Desembre 2012

L’aportació valenciana a l’escena musical del país ha estat sempre cabdal. Són molts els noms provinents del sud que han acabat esdevenint referents en la memòria col•lectiva del nostre poble. Cançó, folk o rock mediterrani són etiquetes indestriablement lligades al llegat de Raimon, L’Ham de Foc o Pep Laguarda. I invocar la música dels nostres temps, les propostes fresques i juvenils, és parlar d’Obrint Pas o Orxata Sound System. Amb tot, la qüestió és: què passa amb el pop a terres valencianes? I no és una pregunta sobrera, si prenem la idea del “pop” des del prisma de les bandes amb inclinació melòdica i pretensió de crear himnes virtuosos. Per fer-ho més entenedor: on són els nostres Coldplay? Si bé és cert que al Principat ha existit sempre una escena sòlida – no l’única- en aquest camí (Sopa de Cabra, Els Pets, Lax’n’Busto, Gossos…), al País Valencià costa més trobar aquest tipus de material sonor. Per citar algunes de les referències més pròximes en el temps, hauríem de viatjar fins el 2002, quan Munlogs ens va regalar Llum (DiscMedi), un disc molt ben parit que, malgrat tot, va passar una mica desapercebut. També són dignes d’esment els tres llarga durada de Pinka, formació de Xàbia amb dues dècades de recorregut.
Fa un any, un nou disc es revelava i despuntava en l’escomesa. Les revelacions microscòpiques és el segon treball dels Autòmats i reuneix un grapat de bons motius: tornades contagioses, orquestració majestuosa en certs passatges, harmonies vocals i ecos espacials, nebuloses generades pels sintetitzadors i un munt de detalls artístics i de producció gens menyspreables. Miquel Herrero i Nacho Vaquero, al capdavant de música, lletres i arranjaments, s’han proposat un recital ambiciós, amb pujades i baixades, d’aquells per aixecar estadis, tot trencant amb la manera de fer de Cançons en blanc i negre (Cambra Records), el primer compacte del grup, més innocent i previsible, que els va valdre el reconeixement als Premis Ovidi del 2010.
I han donat en la diana: “Antàrtida”, primer senzill i primeres notes del treball, acompanya en dies de fred extrem. Aquesta i “Zeppelins” són dues cançons de tonada adrenalínica, cantables per tots els públics, on s’acumula sense fer-se nosa una densa instrumentació que, això sí, mai descarrila ni en fons ni forma. Tecleig inspirador a “Laboratori”, tema rodó. “Marxa solar” és el caramel ensucrat del disc i “Lliçó d’història” l’exemple de la creativitat lírica que banya tot l’àlbum. Potser el tall més introvertit el trobem a “L’holograma”, amb altes dosis de melangia. Melosa però ben defensada és també “L’era d’Aquari”, càntic coral reposat previ a la colorista “Punt d’estabilitat”, text que remet de seguida a l’univers playmobil de l’anterior disc. El final és èpic: primer amb “Diazepam”, de regust psicodèlic. És un bon moment per aturar-se en les detallistes fotografies de Neme Jiménez que vesteixen el llibret. Després, i a mode de conclusió, “Al final”, una peça de menys a més intensitat amb sentència inclosa, que ens adverteix de la certesa de tot això. Cert, i satisfactòriament revelador.
Les revelacions microscòpiques
Autòmats
Cambra Records
2012
Hèctor Serra col·labora a la revista Tres deu, el digital cultural Núvol i el periòdic L’Accent, entre altres mitjans. És l’autor del bloc L’Extraradi. Twitter: @llenyataire




, , , , , , , , , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.