L’anhel que cura, sobre el nou disc de Mishima

L’ànsia que cura” és el nou disc dels Mishima que ha eixit este mes d’abril. Per entendre’l millor recomano la lectura d’una llarga entrevista que li van fer dos companyes d’esta mateixa casa a David Carabén. En ella explica que el leivmotiv del disc és el paradís i la relació amb l’amor romàntic. I si voleu encara més podeu seguir les nombroses entrevistes que el líder de Mishima va fent durant esta fase de promoció del disc.

Hi ha un canvi respecte els precedents sense haver-ne de substancials. El més objectiu és que han canviat d’estudi de gravació, en comptes de Paco Loco al Puerto de Santa Maria han anat a gravar-lo en un poblet perdut prop d’Angers, al nord-oest de França. Musicalment algunes cançons s’acosten amb alguns la-la-la o pa-pa-pa al pop indie més nyonyo però tranquils que tot està fet amb equilibri. Ei, que estem parlant de Mishima! Hi trobem més vents, bateries que cavalquen però un so que dels primers acords ja identifiquem. Repassem algun dels temes perquè com sol passar amb Mishima hi ha matèria per a parlar-ne.

Mentre floreixen les flors” és una cançó que enumera una sèrie de tòpics domèstics com una lletra costumista i detallista més, el gos que remena la cua i el aspersor del jardí que va girant. L’orella no està del tot atenta, eixe discurs ja el tenim escoltat, Manel i tota la resta ja han passat per ací. I de repent a la tornada la veu càlida de Carabén parla d’una illa del Mediterrani, d’una anècdota geològica al sud de Sicília i al nord d’Àfrica, Lampedusa. Via un exercici d’estil subtil la cançó esdevé doncs una peça de pura crítica social sense fer massa soroll, que demostra un cop més que indie, obertura d’ulls i esperit crític són possibles, faltaria més. Lampedusa és la porta funesta d’Europa i a la vegada una platja paradisíaca. David Carabén, dels Mishima, a l'FNAC de ValènciaParadís també dels palestins que ja no tenen un pam més de terra, dels siris que estan envoltats de folls de tota mena a sa casa, de libis, tunisians i egipcis fugits d’espant d’una revolució àrab feta a mitges, de somalis únicament farts de decennis de fam, guerra i oblit. Les flors floriran, sí, però les flors a Lampedusa són com les de la portada del disc, seques com en un cementeri a finals de novembre.

La brisa” és el tema que obre el disc i conté un dels versos li dóna el nom al disc. Descripció de la vida moderna, de les dicotomies quotidianes, en definitiva de la frustració constant del viure 3.0.

Els vells hippies” és una cançó amb una orientació poc habitual en els Mishima, l’ironia i l’humor, que també parla d’una manera o una altra d’un paradís, el del món hippie. Obeeixen gurus i xamans, i diu que viuen en espais zen. Però Déu n’hi do i tapa’t nena, perquè ara diu que van més calents! 

La tristor d’un paisatge després d’un accident de trànsit és el tema de “Ja no tanca els ulls“. Els accidentats ja leviten cap al cel, ell ho conta ella té els ulls per sempre oberts. Trobem uns vents dolços i distorsió en el final d’una cançó que té els mateixos aires desagradables que els spots de seguretat viària.
En general els artistes són prou recelosos d’explicar el que els passa entre bastidors i Carabén es despulla en este sentit a “Corredor“. Sense por de cantar que en un bolo a València es va oblidar d’uns quants versos, que a Castelló l’endemà li aniria millor – gràcies! –  de dir que la gent no té ni un duro per anar als concerts i d’explicar la cara del públic valencià al
escoltar “Ull salvatge”. Explica l’enyor a casa, la parella amb els crios a Barcelona, l’adrenalina dels concerts de tot el grup, el whisky al camerino, els dinars amb ressaca de l’endemà. L’AP7 és un corredor, el famós corredor mediterrani viari, però també es convertix en el passadís de sa casa, la mar a un costat, el rocam rogenc del Desert o blanquinós del Montsià o la Serra d’Irta a l’altre, tarongers, garriga i blocs de pisos en estat esquelètic. La cançó ens dóna una notícia més que bona, el pop barceloní en general tant tancat en referents als límits del seu terme municipal o com a molt les vacances a l’Empordà mira esta vegada cap al sud, com si fóssim de casa, el corredor de casa. Gràcies de nou.

Tot s’acaba amb “L’element del paisatge“, balada dedicada a les parelles que passegen diumenge sí diumenge també per la ruta del colesterol dels nostres pobles o ciutats respectius, i malgrat la rutina tot canvia poc a poc, perquè hi ha algun element del paisatge que ha canviat. Com Mishima vaja.

Fotografies de Camden Ràdio i Luis Pérez.

Participa Participa

Bossa “Jo per tu, tu per mi”
Bossa estil tote bag d'edició limitada "Jo per tu, tu per mi" posada a la venda per finançar els III Premis Tresdeu a joves creadors/es valencianes. D...
Preu 4.80 €
Fanzín Foguera
Foguera és una proposta en paper que aborda en les seues 68 pàgines reflexions entorn a quatre temàtiques: Internet, cultura, precarietat i noves ideo...
Preu 7 €