Entrevistes

Entrevista a Senior [2a part]: «Excepte creadors, a València li falta de tot»

Armand Llàcer | 14 Febrer 2018

Continuació d’aquesta entrevista a Senior, Miquel Àngel Landete.

MÚSICA I CONTEXT

-Sovint t’he escoltat dir que la música es fa per entretindre a la classe treballadora. Ha perdut la seua capacitat transformadora i revolucionària de fa 50 anys?

Osti, esta pregunta no és fàcil. A vore. Ni crec que abans fora TAN transformadora ni crec que ara siga TAN vana. Estic convençut de que Dylan va canviar -a millor- moltíssimes vides, però tampoc va derrocar directament cap règim dictatorial ni ha fet que els demòcrates s’establisquen de per vida als EUA. De la mateixa manera i per tindre un exemple més proper, Ovidi Montllor ha influït en vàries generacions però no va ser de rellevància «mundial» fins fa ben poquet, quan el canvi de govern al País Valencià ja estava en marxa.

Comente tot açò perquè crec que la música, només pel fet de ser com és, constitueix una esplèndida eina per l’activació del canvi personal. I crec que això és a tot al que podem aspirar els entertainers: aconseguir que una persona es puga vore reflectida en la nostra creació i que la confrontació d’allò que li estem contant amb la seua pròpia vida i la seua capacitat de relacionar-se amb el món, esdevinga un acte de millora personal. Si més tard, eixos canvis personals esdevenen col·lectius i ajuden a transformar la situació a millor, doncs fantàstic. Però diria que la capacitat revolucionària és de l’ésser humà. Com a molt, la música et pega una bascollaeta i et diu «tira avant, hòstia».

-Ha canviat la consideració social de la música valenciana? Han desaparegut els prejudicis de la música cantada en valencià?

Et diré rotundament que sí. Però en gerundi, no és un trajecte finalitzat. Que està canviant la consideració social i que estan desapareixent els prejudicis respecte a la música cantada en valencià, això és el que puc afirmar. És un camí que està fent-se. He notat un canvi prou gran en els 10 anys que estem nosaltres per ací. Quan vam començar, estàvem navegant sols per un riu. Al País Valencià, els fans de Wilco ens deien «però com és això que canteu en valencià?» i els d’Obrint Pas comentaven «on aneu amb tanta guitarreta?». Pobrets, no sabien què pensar. Però nosaltres anàvem fent marxa. I clar, era pujar a Catalunya i allí ningú s’estranyava. Els agradaves o no, però no qüestionaven res del que feies. I tocaves allà en festivals on estilísticament hi havia de tot (amb músiques cantades en molts idiomes, obvi) i veies que el públic ENTENIA el que volies dir-li. I després baixaves ací, tocaves en un festival de «música en valencià» i ens miraven com si fórem extraterrestres. Allí tots de negre, en pantalonets curtets, bambes i caputxa. I nosaltres amb barba, vaquers, cabells llargs, botes de cuiro i camises de quadres… Era molt divertit. Agraïsc molt a totes aquelles promotores que se la van jugar duent-nos a tocar als espais de ska i dolçaina; estàvem obrint un camí que feia falta. Dic açò amb moltíssima humilitat, eh?

-A pesar de la consideració de públic i crítica, Senior i El Cor Brutal encara no és una banda professional. Per què?

Jo no ho diria així, és incompleta la definició. Jo ens definiria com una banda professional A TEMPS PARCIAL. Som professionals perquè ens prenem açò com un treball, ho fem de manera seriosa, respectuosa i intensa. I cobrem per fer-ho. Ens guanyem el que cobrem, això també t’ho dic. Hem aconseguit una infraestructura al nostre voltant (discogràfica, contractació, editorial) que ajuda a eixa professionalitat. El que passa és que la música no és la nostra única ocupació. Tots quatre tenim altres treballs.

-I per què no es dediqueu només a la música?

No hem volgut intentar-ho de valent. Jo, almenys, he decidit no fer-ho. A mi m’encanta donar classe. Ser professor és un ofici que m’ompli tant com el d’escriure cançons. I dels diners a final de mes, pa què comparar…! I els dos es complementen de puta mare. No sé què ens depararà el futur, però a dia de hui, el tema està així.

A més, es paga un preu que he vist en molts companys de professió que es dediquen exclusivament a la música, un preu car: l’absència i la salut. Jo me n’anava quasi tots els divendres després de dinar i tornava diumenges a la nit. No feia vida ni de parella ni de família. També desgasta molt tirar-se una setmana en la furgoneta dormint cada nit en un hotel diferent. Sóc massa gran i m’agrada massa la nit. Mala combinació.

-Parlant de la teua banda, als primers assajos dels 2005 ja t’acompanyaven Rafa Ferreiro (bateria), Juanlu Tormo (baix) i Endika Martín (guitarra i teclats). Com presentaries a cadascun dels membres de El Cor Brutal?

Ah, doncs així: Rafael Ferreiro, la perla de Saïdia, el bateriste sil·làbic, el teixit bàsic. Juanlu Tormo, la perla de La Torre, el pentinador de trastes, la força del cor. Endika Martín, la perla de Marxalenes, els dits més privilegiats a l’est de l’Atlàntic, el superador d’estadis.

El Cor Brutal maquilla els meus molts defectes i amplifica les meues escasses virtuts. Portem tant de temps junts perquè més enllà de la música som amics. Som primos.

OPINIONS DE MÚSIC

-Després de vora tres anys de canvi polític al País Valencià, continues pensant que la classe política és “la pitjor classe de totes” (El signe dels temps)?

Ho continue pensant, però ara un poc menys, clar. Gràcies, en gran mesura, a Compromís i a les CUP. Estos 10 anys he anat coneixent a gent d’allà i d’ací que, sense ser polític de carrera com els del PP i PSOE, han anat entrat en el món de la política activa per tractar d’iniciar el canvi tan necessari que tots necessitem. I alguns d’ells eren només músics i ara són músics i polítics. I trobe que això és súper exemplar. És gent de la que em refie i si em demanen l’hora els done el rellotge.

Actualment travessem un moment clau. Hem d’aconseguir almenys una segona legislatura del govern del tripartit. Caguentot, si torna el PP no sé què dimonis farem. Ara, amb la caspa del PSPV (els Lerma, Císcar i companyia, que ens soterraran a tots) i la desfeta de Podemos (quina ocasió perduda!) hem de posar tots el nostres esforços en que la coalició que és Compromís seguisca unida i siga la candidatura més votada en les pròximes autonòmiques.

Entrevista a Senior

-Estàs molt pendent de la situació…

Sí. És un tema que em preocupa. Cada vegada que escolte opinions discordants entre els partits que la formen -cosa que per una altra banda és normal, són partits diferents- em pose a tremolar… Tinc les sensacions de la nit d’aquell històric 27 de maig a flor de pell. I ja han passat quasi tres anys! M’agrada Morera. M’agrada Grezzi. M’agrada Oltra. Fan un equipasso tots junts, esperem que dure pel bé de les valencianes i els valencians.

D’altra banda ací hi ha una manca gran d’educació en la col·lectivitat. Encara estem aprenent a formar unitats populars, assemblees de veïns, associacions, consells de barri. Eixes coses que a Catalunya tenen tan clares des de fa molt de temps, ací les estem iniciant ara.

-Què li falta a València que tinguen altres ciutats del món per a que la música puga prosperar com una activitat reconeguda?

Doncs li falta de tot. Excepte creadors, de la resta no tenim quasi res. Hi ha un fum de bandes, de cantautors i cantautores, de propostes musicals de qualitat, de tots els estils, en moltes llengües. Fixa’t en la quantitat (cada vegada més qualitat) de discos que s’editen any rere any al País Valencià. Però t’autoedites el disc i desprès, què? Li falta premsa. La premsa especialitzada que tenim és bona, però és molt poca i molt poc freqüent. També fa falta llocs on tocar en condicions. Les sales -que generalment s’ho curren molt- cada vegada tenen més problemes per fer concerts, no estan preparades acústicament i les normatives municipals tampoc ajuden massa.

Li falta indústria. Mesdemil acaba de xapar la paraeta, Tranquilo Música viu en un “ai”. Promotores i discogràfiques suen dia a dia per arribar a final de mes, els números no solen eixir. També necessitem mitjans de comunicació audiovisual. Una televisió -esperem que comence en breu, fotre- i respecte a la ràdio sóc de l’opinió que la recent engegada ràdio pública està tractant el producte local amb bastants garanties i professionalitat. També li falta educació. Educar als nanos i nanes a les escoletes, als col·legis, als instituts, a les universitats. Educar-los en la música.

I, per si no et sembla prou, li falten altres coses que a mi em semblen fonamentals: una major representació de les dones a tots els nivells, un pla estratègic municipal del sector musical -menys espais per grans festivals i més recolzar la música de base- la regularització laboral dels músics com a tals -amb el Sindicat de la Música Valenciana SIMUV estem intentant-ho- i aconseguir tornar a portar el públic a les sales de música. Açò últim és un repte tan profund, tan difícil i tan transversal que necessita de tots els actor que he esmentat abans. Si renovem la legislatura d’esquerres, hi haurà esperança.

-Com a col·laborador del programa “Territori Sonor “ de la recent encetada A Punt Ràdio, quina opinió ens pots donar de l’actual escena musical valenciana? (punts forts, punts febles, bandes que destacaries…)

L’actual escena musical valenciana està farcideta de joies. Degut a la inexistent indústria musical valenciana que comentava abans, cal tindre temps i invertir energies en descobrir, escoltar i viure eixos nous creadors que estan sorgint al panorama local. Eixe és un dels reptes que m’he posat: descobrir coses noves. I ja en porte unes quantes! Hi ha pa triar de quasi tots els estils. Del que més m’estira a mi, la música d’arrel anglosaxona, tens molts: Arthur Caravan, Smoking Souls, Júlia, Badlands, Ventura, Gener, Tardor, Mai Mai, Joe Pask, Clara Andrés, Standby Connection, Lost Tapes, Tórtel, Cuello, Mireia Vilar, La Plata, La Gran Esperanza Blanca… I me’n deixe molts, segur. Són formacions que han seguit el camí que encetaren Remigi Palmero i Juli Bustamante i que van continuar grups com El Corredor Polonés, 121 dbs

El punt feble segueix sent el mateix: la dificultat de transcendir fora de València capital o de les fronteres del País. Les bandes noves volen tocar, i com ací no hi ha indústria ni supervisió institucional i cadascú va per on vol, toquen on siga i com siga. Total, que toquen a València debades 5 voltes en dos mesos en condicions molt dolentes i un any després s’ho han deixat perquè la gent ja no va a vore’ls. Eixe és el problema: no tenim indústria. Cal espentar per crear-la, tots tres agents de la mà i en la mateixa direcció: les institucions, les iniciatives privades i el potencial públic.

FUTUR IMMEDIAT

-Darrere dels teus discos sempre hi ha conceptes o vivències: Montevideo a L’experiència gratificant; la paternitat a Gran; la senzillesa de València, Califòrnia; l’electricitat política de El poder del voler; les versions de Valenciana Vol. 1. Què trobarem en el pròxim projecte?

Doncs trobareu 12 cançons (4 instrumentals), totes amb títols d’una sola paraula, amb poques guitarres, amb músiques que acaronaran en compte de colpir, que abraçaran en compte de tallar, amb corbes en compte d’arestes i cantons, amb textures, sorollets i silencis i amb lletres que parlaran en present del indicatiu de la nostra vida en la música, que reflexionaran sobre el nostre paper actual i que esdevindran cançons d’amor.

Entrevista a Senior

-Per últim, com t’agradaria que es recordara la nit del pròxim 23 de març?

La frase «El Rock torna al Principal» és el meu eslògan particular. Al cap i a la fi, d’això és del que es tracta i això és el que anem a fer. Bruno Lomas en 1964 i Remigi Palmero al 1980, eixos són els únics dos precedents semblants al que anem a fer nosaltres sobre l’escenari. Ha passat molt de temps. Massa. Crec que ja és hora de trencar barreres i diferències. Sense que ningú estiga en possessió de res ni de cap espai. La cultura no té amo, la cultura no té regles. A Barcelona (i Catalunya) toquem regularment en teatres. A Palma i a tota Mallorca també. Ací ja ho hem fet a la Sala Russafa i al Teatre Micalet. Ara és l’hora del Teatre Principal.

En última i íntima instància, més que recordar aquesta actuació com el concert de l’any, espere que la gent que vaja al teatre arribe a casa eixa mateixa nit amb un somriure i que dorma del tiró, sense despertar-se per res. La felicitat és això.

*Fotos i text d’Armand Llàcer





, ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.