De música, país, futur, deesses i deus per Annabel Nadal
Annabel Nadal és gerent de Suport Produccions
Som la consolidació del canvi que va acabar amb el tan interioritzat, autoodi valencià
Quasi una dècada després d’embarcar-me en l’aventura que suposava dedicar-me professionalment al món de la música al meu país, tinc la necessitat de reflexionar sobre què fórem, què som i (en la meua humil opinió) què hem de ser. Fórem reivindicació, il·lusió, places plenes, banderes, pobles per descobrir, escenaris i escena en construcció, amb l’empenta de saber-nos vives i resistents d’una realitat que ens excloïa. Som les filles d’aquella sorprenent i necessària projecció, som la consolidació del canvi que va acabar amb el tan interioritzat, autoodi valencià.
Tot això, gràcies a les que s’han deixat hores component, assajant, gravant…, a les que des de les institucions, pobles, que s’arriscaren per donar-los espais, i al públic que s’ha vist representat i ha donat caliu.
Deesses i deus
Som un “tot” gairebé perfecte, però “gairebé”. Eixe “tot” fet del poble i per al poble, té la feblesa de deixar-se seduir per la “uberització” de la música, també. Que la reconverteix als seus interessos, desproveint-la de part del discurs, anar a bandades amb les contrarietats, precaritzant els i les treballadores de la música, devaluant la seua trajectòria, sabent-se a l’atzar de les pautes de l’oci neoliberalitzat, que buida pobles, i ompli els seus festivals… I ho fa de manera especialment virulenta per viure en la millor terreta del món, aquella construïda pels mites de deesses i deus.
Ens toca a les dones, prendre i pensar els escenaris, reomplir de contingut real les lletres
Per això cal retornar als orígens, als que ens visibilitzaren com a país de música, i també al de les deesses que vetllaven pel poble, abans que les dones desaparegueren de tot relat, experiència, o expressió. Ens toca a les dones, prendre i pensar els escenaris, reomplir de contingut real les lletres, implementar les formes ecològiques de l’oci, dignificar el treball dels visibles, i invisibles de la música, i que aquesta arribe a tothom.
Vigilar que el “tot “no tinga més fuites, només ho farem des del feminisme, impulsat per deus i deesses amb un somriure, per tornar a omplir les places i “fer ballar la revolució”.
