Parásitos: una ferotge sàtira sobre la lluita de classes

Abans de guanyar els 4 Oscars, el sud-coreà Bong Joon-Ho assolia també el mèrit d’endur-se la primera Palma d’Or de la història per a un cineasta coreà en el passat Festival de Canes amb Parásitos. Després de competir-hi en diverses ocasions, la darrera amb la simpàtica faula animalista Okja (2017). Bong Joon-Ho sembla que podria apostar novament pel fantàstic amb un títol tan suggeridor com ‘Parásitos’, però res és el que podríem pensar. Parásitos és un melodrama contextualitzat en un entorn contemporani lligat exclusivament a la realitat social. Està protagonitzat per una família coreana pobre i sense feina estable que viu en un soterrani en unes condicions precàries.

En aquest marc quotidià, la figura paterna, Ki-taek (Song Kang-ho), idearà un pla per ocupar gradualment els espais d’una luxosa mansió d’una família rica, els Park. I fugir així del miserable soterrani, el seu pecat original. Es tracta d’un pla d’atac per accedir per fi a la prosperitat i el benestar social a partir del moment en què el fill dona classes d’anglès a la filla dels Park, família comandada per un jove empresari d’èxit, Sr. Park (Lee Sun Kyun). Serà l’inici d’una cadena d’actes premeditats que acabarà col·locant a tota la família de Ki-Taek al servei de la família Park.

El fill col·locarà a la seua germana com a professora d’art terapèutic pel xiquet problemàtic dels Park. Després aconseguiran que acomiaden el xofer per posar-hi el pare i, finalment, forçaran el comiat de la governanta dels Park, Moon-gwang (Lee Jung Eun), per substituir-la per la mare. Però un cop assolida la fita d’assaltar el poder començaran els maldecaps per mantenir el seu nou estatus d’assalariats i privilegis a expenses de la família benestant. Aquests paràsits del títol original patiran un seguit de contratemps, iniciats amb un gir de guió senzillament magistral, que no sabran gestionar.

Ferotge sàtira social

El director de films tan contundents i directes com Snowpierce (2011) dirigeix aquí una ferotge sàtira social sustentada sobre una moderna lluita de classes que té com a única fita l’ascens social. L’operació d’ocupació de la residència dels Park no és fruit d’una acció ideològica i política. Sinó que obeeix a la simple lluita per la subsistència, el pur instint de supervivència, mitjançant les armes de la picaresca.

Un film perfectament dirigit per Bong Joon-Ho, amb un guió magistral i una posada en escena de pura excel·lència. En alguns moments sembla derivar vers la comèdia salvatge d’humor negre i mala bava, la pura astracanada, el grotesc. Malgrat això, sempre acaba reconduint aquesta amarga tragicomèdia familiar al punt de partida inicial, les frustracions i embats fruits d’una injusta i conflictiva desigualtat social. La seua fina i esmolada punteria de brillant i irònic observador es demostra amb un exemple concret. El detall de l’olor corporal del pare de la família, una marca que els delata. Com si portessin la seua pobresa adherida a la pell, l’estigma dels desafavorits.

Busca-la al teu cinema més proper.