La història del pop-rock valencià en 75 noms
El periodista i crític musical Carlos Pérez de Ziriza (El País, Efe Eme, Mondo Sonoro…) ha publicat esta tardor el llibre “Historia del pop rock valenciano“, una obra on recorre la història musical del pop valencià a través de 75 noms d’artistes. Ziriza ja avisa en la introducció, com en qualsevol llistat, falten noms. I no deixa de ser una elecció ben personal, faltaria més.
El principal objectiu d’un llibre d’este tipus és donar ganes d’escoltar als artistes mencionats i descobrir-ne de nous. Perquè el seguidor de Zoo aprèn poc sobre el grup de la Safor, però potser descobrirà els orígens punks clasheros de Seguridad Social. I viceversa. Tindre el spotify obert al costat i anar llegint, saltant èpoques i estils amb el ditet. Però clar, aleshores entra aquella sensació de pànic abismal, 75 artistes i els seus àlbums i EPs, més les influències rebudes i les influències donades, les portes obertes i els fills, cosins i fillols.
Falten hores i dies per tot açò, la famosa ansietat davant el tsunami de continguts culturals digitals. Aplegats a este punt és quan és de justícia fer el reconeixement a la gran cultura musical extensa de l’escriptor, Ziriza se’ls ha escoltat a tots, a molts els ha entrevistat i en separa el gra de la palla, apunta les obres mestres i no amaga tampoc les cançons incompreses, o les que clarament no anaven enlloc, “Mola mazo” de Camilo Sesto al capdavant.
Així al llibre no només es recomanen cançons, també hi ha un ric anecdotari, aprenem que Bruno Lomas i Raimon van compartir mànager en els inicis, que va portar-los a ambdós a actuar al famós Olympia de París, i també aprenem que Lomas va flirtejar en l’extrema dreta quan la seua carrera ja anava de caiguda. País menut. De Raimon al Botifarra, de Nino Bravo a La Plata, del rock progressiu de Mediterráneo al hip hop social de Nach. De Sorita a Oriola, d’Ademús a Dénia. Cançons amb les llengües oficials i no oficials.
En falten molts d’artistes a la llista dels 75
Com en açò de la música tots som fills d’una mare i d’un pare, personalment em falta el mestissatge i el punk rural. El mestissatge musical valencià, fill d’un còctel estrany de Kortatu, Mano Negra, Al Tall, Peret i Calle 13, poc importe la llengua en la que es cante, és un gènere que apareix en el llibre però potser sense transcórrer tots els racons d’un gènere de per sí heterogeni i que no es resumix només al estereotipat ska amb dolçaina.
Sense comptar que Orxata mereixeria un capítol a banda. Passa el mateix amb el punk, no tant el d’inspiració directa del punk britànic, un punk-rock fill d’Evaristo Páramos, Barricada i d’Extremoduro amb aires de pallissa. Això val per uns Disidencia, uns Maniática, El Ultimo Ke Zierre, Malos Vicios o Benito Kamelas. El rock valencià que s’escolta als escenaris del Viña Rock si es vol resumir així. Potser també hi falta algun referent al flamenc valencià, ja siga la Terremoto – si és que la fem valenciana – o el provocador El Niño de Elche.
Un dels fils conductors del llibre és la mala sort, de fet en podria ser el subtítol. Mala sort perquè el llistat va ple de discos que no van saber trobar el seu públic, el seu moment o la seua discogràfica amb un xec amb molts zeros. Moltes joies secretes apreciades per un grapat d’aficionats escampats pels quatre continents i completament desconegudes pels veïns de l’escala. Mala sort d’haver coincidit amb una indústria musical valenciana artesanal i familiar, massa vulnerable per poder donar el gran impuls. Mala sort pels canvis de jaqueta de les grans cases de discos i les promeses no respectades. També mala sort pel rol secundari de València respecte a Madrid i Barcelona, ja no parlem de Castelló o Alacant, encara menys dels pobles. I la mala sort d’uns quants accidents de cotxe.
Per llegir estes festes de Nadal que tindrem sobretaules més curtes, per tindre’l damunt la tauleta del menjador, per abandonar les novetats i descobrir discos de fa vint anys.
