[Crítica] En plena selva de la Safor (La Raíz)

Fa un temps corria per la xarxa una imatge presa en un bar d’Andalusia, on a la porta un cartellet escrit amb bolígraf indicava als clients que de la porta endins quedava prohibit parlar de la crisi, fart com n’estava el propietari d’escoltar sempre el mateix bufit de desesperació entre els seus clients. Salvant molt les distàncies, i assumint completament el fet que un grup de música compromès ha de cantar i fer lletres relacionades amb els problemes que ens envolten, de vegades als grups els hi hauríem d’exigir un plus i dir-los que malgrat que comprenem que tinguen ganes de dir explícitament que tot està molt mal, per favor, no ho digueu. I si ho feu imagineu que esteu en un vell pis de Barcelona, amb una bombeta atrotinada i que escriviu sobre una mesacamilla, que us dieu Raimon o Ovidi, i que voleu dir una cosa sense dir-la perquè del contrari la censura us dirà que nanai.

El nou disc de la Raíz, “Así en el cielo como en la selva“, com molts altres grups del país, peca un poc en enfocar els temes tòpics de la cançó compromesa, és a dir, la corrupció, l’església, la guerra civil i els brigadistes o el despertar d’Amèrica Llatina, des del mateix angle amb que ja ho cantaven uns Reincidentes fa vint anys o Ska-P fa quinze. I si m’apureu encara més anys enrere ja es cantava en una cançó popular que l’alcalde havia mangonejat amb els diners del poble (La Raíz en este disc ho evoquen a Jilgueros), aleshores era amb els diners de l’enllumenat i ara són uns terrenys requalificats. Però la cobdícia era la mateixa i la cançó denúncia també ja hi era present. Deu ser que dissortadament són temes universals en esta vora del mediterrani on ens ha tocat viure.

Fins ací un comentari quasi general sobre l’escena de la música etiquetada – i compte amb les etiquetes – compromesa. Però tot i que en el darrer disc de La Raíz hi trobem uns quants temes típics i tòpics no ha de despistar-nos, a “Así en el cielo como en la selva” hi ha bones cançons, bones lletres i estrofes per recordar ben marca de la casa. Entre el reggae i el ska sense abstindre’s de distorsionar alguna guitarra.

En una de les cançons més reeixides del disc, “Dientes del león“, un bonic reggae acompanyat a l’acordió per Romain de la Pegatina, la Raíz ens parlen d’Àfrica i del lleó que ho observa tot vigilant-ho amb un ull mig tancat, amb passatges amb un cabal de paraula ben ràpid, eixe terreny a mig camí entre el reggae i el hip-hop on des de sempre la Raiz han excel·lit i on més ens els esperem. En el mateix registre hi posaríem també “Donde duerme el chamán” on hi col·labora Toni el Sucio de los Chikos del Maíz per cantar en esta ocasió a Amèrica Llatina i a la revolució bolivariana.

“Nuestra nación” seria la típica cançó per dir que no hi ha fronteres i que la nació de cadascú són els bars on hem fet festa, els nostres somnis i els nostres amics. Això sí, fem nostra la nació de Dulcinea, citada repetidament en la tornada, cantant-ho des de la ciutat de Plaerdemavida i d’Ausiàs. I açò ens duria a un altre debat sobre la nació, l’estat, la llengua i el progressisme castellà que escapa completament a una crítica musical i tampoc cal furgar-hi molt. A “Parece mentira” amb Panxo cantant el que comença un ska acaba en salsa en un dels temes més ballables del disc. El disc es tanca amb la col·laboració de Pau de Tashkenti al acordió a “Solo quiero de ti” en un tema molt de taverna i que ho deixa tot ben clar per si no havia fet encara.

Daniel Monfort col·labora a la revista Tres Deu. Escriu a El cadafal. Membre de la #AspraDiàspora, punxa música del Mediterrani i del Carib en una ràdio local d’Orléans, al programa Pachanga. Twitter @elcadafal.