Deconstruccions a 121dB

Hi ha tota una literatura dislocada i distorsionada en l’arquitectura projectada pel tercet valencià 121dB. Formes i ornaments que trenquen amb qualsevol supòsit rectilini, amb tota il·lusió d’ordre. Un cert caos manifest i permanent que converteix el viatge líric en una experiència de vertigen, en una muntanya russa amunt i avall feta de rails fonedissos que desdibuixen temps, espais i significats. Talment el nostre món.

Ja d’entrada, els nivells de pressió acústica. Si els 75dB poden fer malbé les oïdes i els 120 representen el llindar del dolor, el trio valencià s’entesta a burxar els timpans i a invocar amb excitació la sordesa. No noteu encara eixe xiulit llunyà taponant-vos les orelles? I després, la posada en escena tercejada. El trident de la forca: Albert, Ramón i Víctor, un Equilàter(com ho van definir al primer llarga durada) d’energia incontrolable. Al seu darrer treball, Lesotho (un país dins d’un altre, el seu cosmos personal i únic), deixen clar que es troben còmodes i estables en l’acrobàcia senar: “l’equilibri impar no coixeja mai”, tot remetent al “Fals equilibri” d’Assaig/Error, un text visionari d’un país i un món distanciats i desconeguts.

Al país dels 121dB es tracta d’agitar els processos lineals, assajar i errar, caure i alçar-se. “Trencar la monotonia”, en diuen a “Evasió”. És per això que trobem en les lletres del grup un variat i virolat tumult de formes i llocs geomètrics -convergents i divergents, concèntrics i excèntrics- a la recerca d’una aparença impredictible i col·lidida. Hi trobem els triangles, “infinites diagonals sobre un punt d’intersecció”, “Cercles” (“És la inèrcia i la costum, baixar el cap, seguir amunt”) i espirals per on corre la indiferència. I també tota una seqüència de dígits i xifres, escolant-se per la dermis dels títols, tot aconseguint que acabem descomptant-nos: homenatgen antigues bandes a “995007”, compten “Fins a deu”, esperen “17 dies”, rebobinen fins al “Seixanta-vuit” o tempten la superstició a “Abans del 13”. Sumes i restes i logaritmes i matemàtica fragmentada.

Tot plegat conforma un “mirall trencat de vidre entelat”, una superposició d’esquemes, abstraccions i fórmules vitals on s’encabeix la figura de l’home fill de la generació del fracàs de Kyoto i de la mà invisible del mercat lliure. Com una mena d’home de Vitruvi de Da Vinci, però lluny de mostrar la simetria del cos humà i de l’univers, el dibuix de 121dB palesa la inestabilitat i la inseguretat conseqüència del nou segle. Enmig de tanta confusió, de tantes “Interferències”, els valencians donen amb “La mètrica perfecta”, un miratge que s’assoleix, això sí, a força de brusquedat bressolada.

No debades, l’estètica deconstructiva de 121dB resol algunes cançons amb imatges i recurrències ben contundents. Que servisca com a exemple la de l’atleta amb els ulls coberts, que ben bé podria erigir-se en el súmmum del corredor. O aquella del ganivet caient verticalment, en un curiós i subtil encomi de l’arma esmolada. O allò de la “Nostàlgia de futur” (de més a més, homenatge al cartellista Josep Renau), una sensació que potser caldria batejar amb un terme unívoc i sumar a les melangies ja existents com ara l’esplín romàntic o el saudade que aquesta mateixa setmana ens han fet descobrir els Tardor. Però potser la imatge més icònica que ens ha regalat durant aquest temps la formació valenciana és la de les simfonies que ens fan ressuscitar. Perquè això, precisament, és el que passa quan escoltes bona música i bona literatura: que tornes a la vida.

Com molen aquests 121dB.

Hèctor Serra col·labora a la revista Tres deu, el digital cultural Núvol i el periòdic L’Accent, entre altres mitjans. És l’autor del bloc L’Extraradi. La seua obra poètica està recollida a Terrabastall suburbial (PUV, 2010) i Trèmolo (Germania, 2013).
Twitter: @llenyataire