Discos

Què s’ha fet de Bielorússia?

Hèctor Serra | 2 Juny 2013

Bielorússia -antiga república socialista soviètica- o Bielarús -després de la independència- és un estat de l’Europa oriental que limita al nord i est amb Rússia, al sud amb Ucraïna, a l’oest amb Polònia, i al nord i oest amb Lituània i Letònia. Minsk n’és la capital. El petroli, el tèxtil i la mecànica esdevenen les indústries de més pes. Ha estat el país més afectat per la radioactivitat arran de la catàstrofe de Txernòbil produïda l’any 1986. En la memòria autòctona, encara sobreviuen la barbàrie nazi i les matances sistemàtiques dels habitants de les seues aldees al llarg de la Segona Guerra Mundial, massacres que queden durament retratades en el document cinematogràfic Idi i Smotri (Come and See) (URSS, 1985) del cineasta Elem Klimov. Des de 1994, Aleksandr Lukaixenko és al front del govern en un país que la premsa europea considera la darrera dictadura del continent.

Tota aquesta contextualització per a parlar de música. Potser perquè es tracta d’un indret grisós i exòtic, llunyà i fronterer, àmpliament desconegut, que l’any 2008 naixia a Bocairent (la Vall d’Albaida) una proposta amb regust d’indie i pop-rock batejada com a Bielorússia. Sorgia entre la boira d’un grup anterior, Rewind, i la seua carta de presentació era un EP titulat Discrepàncies harmòniques des de l’extraradi, enregistrat als estudis Blackout de València per Paco Morillas i Ximo Gimeno. Cinc anys després i com un secret ben guardat o un tresor ben conservat, les quatre cançons d’aquell rampell melòdic encara sobreviuen intactes al myspace de la banda -sí, myspace resisteix!- apuntant unes esplèndides maneres i endevinant un nom interessant dins l’àmbit del power-pop a casa nostra. Espirals guitarreres i tonades optimistes i mesurades es congrien i fan del resultat una sensació de lluminositat assagística més rebeca a “Continuar“, més emocional a “Blau obscur“, més impregnada de ressort vital a “Els pitjors dies“, més reverberada a “Tan sol“. 

Bielorússia il·lustra amb escreix les iniciatives que, tot i ser efímeres, deixen petjada. Un seguit d’impossibilitats en les agendes i les vides dels membres de la formació original ha fet que, de moment, la cosa es quede en eixe tastet, eixe breu cançoner que sotmet les nostres oïdes a quatre maneres d’entendre la creativitat. I val a dir-ho. Aquest escrit no pretén convertir-se en una crida o en un atiament perquè el grup, ara sí, deixe la closca, es manifeste i enregistre el seu primer disc. Res d’alterar l’estat de les coses. Acudir a Discrepàncies harmòniques des de l’extraradi és una experiència finita i alhora inacabada. Una incertesa suspesa en l’aire. I aquest és, tal vegada, l’atribut més estimulant de tot açò. Deixem que el temps, que és savi perquè mai no falla, avance sense cap forçament. Bielorússia és com un caramel que se’ns ha posat a la boca. Com un país del qual no sabem gaire cosa i, per això, capta la nostra atenció.

Hèctor Serra col·labora a la revista TRES DEU, el digital cultural NÚVOL i el periòdic L’ACCENT, entre altres mitjans. És l’autor del bloc L’Extraradi. La seua obra poètica està recollida a Terrabastall suburbial (PUV, 2010) i Trèmolo (Germania, 2013).
Twitter: @llenyataire




, , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.