Notícies

Només d’entrar hi han sempre Els Amics de les Arts

Joan Andreu Quiles | 20 Maig 2014

El passat dijous 15 de maig Els Amics de les Arts ens presentaren a València, en el segon concert de la gira, el seu cinqué treball discogràfic Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure a la nova sala de concerts Jerusalem Club situada en l’antic cine Jerusalem. El marc preparava als assistents per a una nit inoblidable on històries musicals, que pareixien extretes de grans pel·lícules, s’anaven contant amb cada acord.

En aquesta gira el grup torna a les seues arrels deixant de banda els metalls que han acompanyat als seus dos darrers treballs discogràfics Bed and Breakfast i Espècies per catalogar, i dóna més protagonisme al bateria Ramon Aragall i al baixista Pol Cruells, que fins i tot s’atreveixen amb cors en el darrer disc.

La sala plena de gom a gom esperava impacient l’aparició dels seus ídols, el quartet format per Eduard Costa, Joan Enric Barceló, Ferran Piqué i Dani Alegret que escalfaven les seues veus mentre esperaven a les 22:00h, l’hora màgica on “tot s’hi val”.

Saps qui és Jean Luc Godard o Schonpenhauer? Alguna vegada has pensat en la persona que posa veu als teus herois? O en aquell heroi anònim que s’amaga darrere d’una disfressa a les festes d’aniversari?

Per a entrar al món dels Amics sols t’has de deixar endur per les seues històries quotidianes plenes de jocs de paraules i, que moltes vegades, guarden una bona dosi d’ironia en el seu interior. Gaudir del museu d’històries que ens presenten es fa una feina molt fàcil gràcies a les melodies i harmonies que ens brinden Els Amics de les Arts que s’atreveixen amb 4 veus i a vegades 6 veus, demostrant que la música coral també té lloc dins del pop i les noves tendències musicals actuals.

El mite de Promteu fou la cançó escollida per donar el tret de sortida al seu concert. Una cançó que ens parla d’aquell moment quan la parella et deixa i et trobes entre la incredulitat i la ràbia més profunda pel que ha passat.
Seguidament ens visitaren les històries del Bed and Breakfast així com la incombustible Monsier Cousteau on el públic va deixar clar que aquella era la nit per a la consagració dels Amics al País Valencià.

2014-05-15 22.53.27Una rere d’una altra, i sense deixar ni un segon de silenci, els membres del grup van anar recordant grans cançons, que ja son tot un himne d’una generació com L’home que dobla en Bruce Willis o la rítmica 4-3-3, a l’hora que anaven contant anècdotes i acudits sobre el títol del seu darrer treball (que podia haver-se acabat dient “Dani Alegret i 5 músics més” o “Joan Enric Barceló”). La festa de la sala anava augmentant amb cançons com M’he aficionat al ball, on es convidà als assistents a ballar amb la persona que tingueren a la seua esquerra, o el Museu d’història natural, la primera estrofa de la qual dóna nom al nou treball i que s’ha tornat en una pedra angular del disc on s’explica la història d’una dona que va a un museu i s’adona que allí dins el temps sols passa per a ella i mentre tot segueix igual la seua vida canvia tant per a bé com per a mal.

El primer punt alt de la nit es va donar amb Jean Luc, una de les cançons més conegudes del grup, que va fer botar, cantar i ballar a tots els assistents sense excepció. Una història que ens parla d’una nit especial que sense cap explicació acaba com una més i on el seu protagonista parla amb el cineasta Jean Luc Godard per tal d’entre la situació “vull entendreu però no puc”.

El públic va fer eixir el grup de nou fins a dues vegades, ningú volia que s’acabés aquella màgica nit, fent sentir als Amics com a casa i demostrant el poder de les cançons i d’una llengua que va més enllà de polítiques i fronteres.

2014-05-15 23.37.58Per finalitzar el concert els 6 membres dels Amics es van nugar unes tovalloles blanques a la front i al més pur estil del Kung-Fú van tocar les seues darreres cançons, com L’home que treballa fent de gos o A mercè d’un so. Per finalitzar la nit, van elegir la cançó que tanca el seu disc Preferiria no fer-ho, una metàfora que deixava clar que ningú volia que acabés aquell concert.En definitiva, una nit d’aquelles per recordar, un concert únic i irrepetible on tot va rodar sense cap impediment i com no podia ser d’altra manera: “carregat de bons propòsits”.

Noves melodies on les guitarres i la distorsió han agafat més protagonisme, lletres que ens parlen del canvi d’edat, d’amics que se’n van o de la vida en parella. Els Amics de les Arts han tornat amb un gran disc que ens demostra la gran projecció que els espera, d’obligada escolta, i un directe inoblidable, clar i ras, que us farà ballar i cantar des de la primera cançó. I ací acaba aquesta ressenya, sabeu que “preferiria no fer-ho” però vull “ballar i deixar-me endur”, “si us plau, aplaudeixin” a Els Amics de les Arts.

Fotos de portada cedides per Emili Santamaria, moltes gràcies!





, , , , , , , , , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.