Discos

Chlöe’s Clue i els seus ritmes amagats

Daniel Monfort | 11 Octubre 2014

Chlöe's Clue - Hidden RhythmsFa uns dies des de la redacció de Tresdeu ja vam parlar del disc Hidden Rhythms de la valenciana Raquel Adalid, de nom artístic Chlöe’s Clue incloent-hi la banda. Per si se us havia passat per alt, ara anem a esquarterar-lo un poc per donar-vos encara més ganes de consumir ample de banda al seu Bandcamp.

El primer que sobta de tot plegat és la maduresa del disc per haver estat fet per una xica de dèneu anys. El temps sempre serà traïdor i les coses que es diuen en este Hidden Rhythms potser ja no les dirà igual d’ací deu anys. Està clar que cantant en anglès sempre ens podran colar rimes i frases fàcils. I què? A dèneu anys uns encara arrastren seqüeles del acné, molts tenen un anglès nivell recordar put-put-put i prou. Uns altres a penes aprenen a saber fer bullir els macarrons i la Raquel – com si fora una Jake Bugg valenciana – ha tret un disc de deu temes pop-folk d’inspiració americana que a damunt enganxen.  Amb quin dret ara li criticarem si canta: “Tell me how to say goodbye, tell me things that I don’t want”?

Hi ha ukeleles i banjos com li correspon a un disc de pop-folk que mira i beu de Wilco i Billy Bragg (per dir dos noms que jo he relacionat i no cinquanta mil, segur que ella em diria noms que jo no conec). També mira de reüll a la generació de xiques folk més properes: Anni B Sweet, Joana Serrat o Maria Rodés. Però atenció a navegants temerosos del que diuen els gurus de l’indie (tranquils, nosaltres ni ho som ni ho pretenem ser),  Chlöe’s Clue partix d’uns acompanyaments bastant clàssics i fidels als estàndards del folk ianqui, també en les veus, sense sofisticacions post-modernes. No hi busqueu tampoc el Mediterrani entre les seues cançons, no el trobareu.

L’atmosfera des d’un principi és càlida. El company Mario parlava d’un porxe a Lousiana i la Raquel tocant la guitarra. A mi més que la calitja i els camps de botó em fa pensar en un estat perdut, rural i enmig del no-res, un poc com els paisatges de Fargo dels germans Coen. En tots els casos els referents i l’atmosfera del disc són nord-americans, eixa Amèrica amiga que canta a vegades Senior. Però no tot el disc, ja que hi trobem una referència als anglesos The Libertines o al barri londinenc de Brick Lane.

Tots els temes tenen el seu què. Jo em quedo amb ‘At home’, que ens pot recordar als Beirut que jugaven un poc amb els teclats a The Flying Club Cup – només d’evocar-los se m’ericen els pèls – i acaba amb una tornada d’aquelles que podem cantar fins i tot els que parlem anglès com el cul “a at attttttt home!”.

Doncs això, feu-li gasto al bandcamp i acabareu cantant els ritmes amagats baix la dutxa.

chloes-clue

 





, ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.