La tradició ben entesa explicada per Carles Dénia
La Serratella, a la Plana Alta, és d’aquells pobles en que s’hi va a posta, no us vindrà mai de passada. El cap de setmana del 17 i 18 d’octubre s’hi organitzaren unes jornades sobre diferents aspectes de la cultura popular dels pobles del Pla de l’Arc, la sub-comarca dels pobles del nord de la Plana Alta que graviten al voltant de l’històric arc romà de Cabanes. Vicent Torrent i Xavi Sarrià intervenien en una conferència sobre la música popular al País Valencià el dissabte de vesprada en una església del poble, que servia de sala de conferències, plena per escoltar-los. Torrent va articular tota la seua al·locució partint d’un concert on havia assistit uns dies abans, el concert de presentació del nou disc de Carles Dénia, L’home insomne, a Dénia precisament. El ex-cantant d’Al Tall explicava els inicis dels Tallers de Música Popular en els anys vuitanta i la importància que va tindre aquella acció, portada via les escoles, per salvaguardar tot un patrimoni oral i musical que se’ns anava perdent poquet a poquet. Totes aquelles cançons populars de totes les comarques valencianes entraren a formar part d’un catàleg que va fer cap a l’Institut Valencià de la Música i que seria publicat en diverses sèries, baix el títol de “Fonoteca de material”. De què serviria allò? Doncs Torrent vingué a dir-nos, amb l’emoció de qui veu valorar la seua tenacitat, que tota aquella faenada servia per a què uns anys més tard vingués un Carles Dénia i publiqués L’home insomne, una revisió amb la perspectiva dels anys d’una part, ínfima, del patrimoni musical valencià. Molts vam eixir de la menuda església de la Serratella, enmig d’una boira espesa tant característica dels pobles mediterranis d’orografia capriciosa, amb ganes d’escoltar immediatament el nou disc de Carles Dénia i la Nova Rimaire.
Darrere les paraules de Vicent Torrent s’amagava el gran debat que dividix els folkloristes des de fa decennis. Què és la tradició ben entesa i la mal entesa? En la primera cançó del disc, “La tradició mal entesa”, Carles ens dóna la seua percepció del problema: “La tradició mal entesa, el nostre cant dilapida, i en virtut de la puresa, acaba matant-lo en vida, d’avorriment i tristesa.” Dit amb altres paraules, endavant les atxes amb la mescla i remescla del folklore, no li posem barreres al camp. No serà ell qui protestarà si després el mescleu amb dubstep o amb rock’n’roll (de fet Els Mox ja li ho van fer). A pesar de tal preludi, en L’home insomne no hi ha cap demolició dels palos – Al Tall en deien vares – del so tradicional valencià. Però eixe preludi a Dénia li servix per no haver de justificar-se a cada estrofa nova que ell ha afegit, ni haver d’aparèixer en escena amb el vestit provincial i sobretot, li dóna la llibertat de cantar el que vol per el que vol. Quin sentit tindria que un pixaví de la Gandia de 2015, per fidelitat fidelíssima a la tradició, cantés sobre els fets locals de l’Atzaneta del Maestrat de 1920 perquè així ho havia recuperat d’un vell enregistrament? Cap. Aleshores ell, prenent l’estil de les “Albaes del Maestrat”, canta a unes altres coses, però ves per on, ens diu que “Encara que el cant d’un poble no està escrit en un paper, sempre hi ha qui vol ser l’amo, del corral o del carrer.” De la mateixa manera que al 2015 ja no hem d’anar cantant sobre les xiques fadrines del carrer de Baix que estan bones per casar. El ritme, les melodies, les entonacions i les intencions romandran però els corrals, els pobles i les societats caminen i han de seguir fent-ho.
Seguidilles, jotes, fandangos, boleros, l’u, l’u i el dos, l’u i el dotze, riberenques, malaguenyes i peteneres, es succeeixen en el disc, tot un repertori extret de la música popular intercalat de melodies i lletres aportacions pròpies de Carles Dénia que a voltes ens il·lustra en com n’estem de prop del flamenc dins del repertori tradicional valencià. Els temes també permeten un viatge de les variacions del cant d’estil per la geografia valenciana, des del Maestrat fins El Rebolledo a l’Alacantí, però ep! no s’ho prengueu com un disc-estudi etnogràfic, no és una tesi doctoral sobre el cant d’estil, és un treball manufacturat per Carles Dénia i els seus companys de La Nova Rimaire. Ah, clar, i em deixava el més important, Carles té una veu feta a posta per a la seua lectura del cant d’estil. Potser hauria d’haver començat pel final.
Fotografia de Carles Dénia extreta de la seua pàgina web.
