El País Valencià, a l’eterna friendzone
El projecte de llei dels Pressupostos Generals de l’Estat vindria a corroborar, un any més, el sentiment col·loquial que el País Valencià hem vingut a ofrenar glòries i a no menjar-nos un rosco. I és que no era suficient amb quedar-nos en la cua en inversions; per a més inri, el pressupost ha descendit un terç respecte les previsions de l’any previ, un 10% més que al conjunt del territori de l’Estat.
La garreperia del govern espanyol amb el País Valencià no és cap novetat, de fet, es tracta d’una constant al llarg de la democràcia. Per tant, que a Madrid no pintem fava no és cap descobriment per ningú. Excepte, potser, per a Isabel Bonig, que, ironies del guió, insuflava a les Corts confiança en Rajoy quasi al mateix temps que Montoro presentava els nous comptes al Congrés.
.@manolomata “La sorpresa de Bonig es que Rajoy nos ha dado a los valencianos la mayor bofetada desde que tenemos memoria” pic.twitter.com/3Ms84Wlpmy
— PSPV-PSOE (@SocialistesVal) 5 d’abril de 2017
Poca justícia social, que defensava la líder popular a la clausura del congrés regional del seu partit, pot fer-se amb 290 milions menys de pressupost; quan de mitjana els valencians tindrem 119 euros d’inversió per habitant -res a veure amb els més de 340 de Cantàbria o els 405 de Castella i Lleó-. I és que, com afirmava Mónica Oltra en la roda de premsa posterior a l’últim ple del Consell, “Espanya no es trenca per la perifèria, Espanya es trenca pels Pressupostos Generals de l’Estat, es trenca pel centre”. Els PGE no són més que la nova entrega d’aquesta sèrie d’intriga sense cap misteri, que se suma a la negativa al Corredor Mediterrani, a la manca de suport en infraestructures… Un thriller on ja fa massa temps que un s’olora de quin peu coixeja cadascú i ja no sorprèn. Al Levante feliz de flor i pandereta pareix que el relat ja cansa, i pot ser sí és hora de ‘muntar el pollo’, ni que siga per dir, a mode d’ultimàtum, “Espanya, lo nostre no funciona”.
