«Tornar a la normalitat?» per Toni Mejías

Després dels primers dies de xoc, d’acceptació, de mesures urgents i excepcionals i de pujada exponencial de morts i contagiats, ja es comencen a veure els primers brots verds. Sense voler cantar victòria donat la incertesa que genera el virus, ja es comença a parlar de la desescalada del confinament. Es comencen a dissenyar estratègies per a fer un retorn gradual perquè no hi haja nous repunts de casos. Però el més desitjat pels governs i els ciutadans és que torne la normalitat. Quina normalitat?

Per al capitalisme la normalitat és aprofitar aquest tipus de crisi per a obrir més la bretxa entre rics i pobres

Deia fa poc en una entrevista l’escriptora i activista Naomi Klein que la normalitat és la crisi i, per eixe motiu, hem d’aprofitar les condicions objectives per a convertir-les en subjectives i que no torne la normalitat que ells volen. Perquè eixa normalitat va ser la que ens va conduir a aquest desastre. La que va tancar hospitals, els va privatitzar i va retallar en sanitat pública. El col·lapse dels hospitals no s’explica només per la ràpida propagació del virus, sinó per no estar preparats per a una cosa així per anteposar els diners a la salut. Perquè han dubtat fins a l’últim moment si pagava la pena salvar vides i frenar l’economia. Volem aquesta normalitat?

La normalitat són treballs precaris i temporals. És no poder accedir a un habitatge. Són desnonaments. La normalitat és misèria. És repressió. És més, per al capitalisme, la normalitat és aprofitar aquest tipus de crisi per a obrir més la bretxa entre rics i pobres, per a imposar més austeritat i per a un major control de la població en nom del “benefici comú”. Si en 2008 paguem la crisi els de baix, permetrem aquesta normalitat de nou?

Els optimistes diuen que eixirà una nova societat després de la pandèmia, però des dels mitjans i poders fàctics actuen ràpidament perquè recuperem les nostres vides anteriors. Ens introdueixen el missatge que hi haurà pèrdues de vides i d’ocupació, però que no poden fer res, que no és la seua culpa. Així serà difícil que alguna cosa canvie. L’enemic no és només un virus, és el capitalisme. I la normalitat és el caos i la misèria. Tant de bo els aplaudiments del balcó es transformen en ràbia. Tant de bo mai torne la vida que coneixíem fa poc.