[Crítica] Senior i l’honestedat brutal a la californiana

Sens dubte havíem de parlar de “València, Califòrnia“, la nova entrega discogràfica de Senior i el Cor Brutal,  grup en ple ascens fulgurant als cels – no està bé parlar de cels per a un grup certament àcrata – de l’escena rock (hem de parlar d’alternativa?) nacional (la de cadascú). Hem esperat un temps per pair-lo, per poder sospesar millor les paraules i assumint plenament que sense haver escoltat “tots els ianquis” que Landete ha escoltat en esta vida mai estarem realment a l’altura, però sort que tenim de tindre’l de guia musical expert. Allà anem. 

El primer fet que retindria de Senior és la sinceritat. A diferència d’una part del pop de casa nostra que es refugia en històries costumistes, inventant personatges atípics en tercera persona que viuen peripècies al metro, construint artefactes extravagants per explicar les coses que volem dir sense que es note massa, que tenim vergonya per despullar-nos completament a escena, Senior, o Landete que vindria a ser el mateix, no fa això, tot el contrari. Les seues cançons són d’una credibilitat màxima, quan diu “ara que tinc la mateixa edat que els meus pares quan van fer vint anys de casats” ho creiem, l’imaginem en un dinar de diumenge després d’un dissabte de cremar-ho tot i a traïció li amollen allò “jo a la teua edat ja…“. Quan se li esgarra la veu i evoca un desamor o un amor que va acabar com Camot me’l veig a deshora pegant puntades de peu a la vorera o escoltant rabiosament música tancat a pany i clau a l’habitació. Esta credibilitat que transmet, una transparència màxima amb nosaltres, si a damunt l’acompanyem d’uns arranjaments musicals ben nus per a este disc, acabat sent una honestedat brutal que deia Andrés Calamaro. I el rock, o el folk, si és honest i en primera persona, ataca directe el cor, el cervell i a la fel. 

Senior diu que a “València, Califòrnia” també hi ha política, potser més política que mai. Tot es política diria aquell altre. Si voleu fins i tot en les noces de sons pares hi veiem política. Senior té la gràcia per dir en cançons de folk que sense amor no hi ha revolució i viceversa, un missatge que cinquanta anys més tard seguix sent de plena actualitat però que alguns han perdut pel camí. Un Senior més polític que mai. I és de veres. No hi busqueu les referències fàcils de sempre, política pot ser simplement un aire tristot en l’harmònica, ser més dylanià que Bob Dylan, dir que tot està molt mal i que allà, a Califòrnia, hi ha una València en clima mediterrani que ens espera si ho enviem tot a pastar fang. A l’inrevés diria que també funciona.

Daniel Monfort col·labora a la revista Tres Deu. Escriu a El cadafal. Membre de la #AspraDiàspora, punxa música del Mediterrani i del Carib en una ràdio local d’Orléans, al programa Pachanga. Twitter @elcadafal.