Discos

[Crítica] Dry River: El rock del riu sec

Daniel Monfort | 27 febrer 2013

Situem-nos en un poble dels Ports, del Maestrat o de la Plana. Són festes, el terra de les penyes està pastós de cubata, el cel és estelat i als veïns a la carpa de festes els hi costa aclucar el ull. Les orquestres de poble, eixes que comencen amb el Clavelitos i poden acabar amb Deep Purple, tenen la responsabilitat d’aguantar desperts al personal i fer-los vindre la set, recordem que s’han de pagar els bous i els sainets. Les orquestres ens les coneixem  pel nom i arriben a provocar reaccions de apreci o de rebuig segons cap a on li peguen, les rockeres amb el rebuig dels pro comercials i viceversa, un fenomen a la mods and rockers, a la Quadrophenia, però en versió rural valenciana i sense bastonades.

Els protagonistes d’esta crítica, els castellonencs Dry River, vénen d’este ambient, s’han xuplat els frontons, els descampats, les festes en honor a un sant lapidat, els contractes amb majorals i les trobades de moters, portant-hi el rock, el rock que ells han escoltat, versionant-hi tots els ianquis – i no ianquis- que vull que diria un tal Senior. 

Una vegada ja ben rodats i havent versionat un poc a tot quisqui de l’escena rock més clàssica, Dry River van decidir enregistrar un disc, el Circo de la Tierra, que ha tingut una molt bona acollida dins de la comunitat del rock progressiu estatal i que fins i tot els va fer participar en el Costa del Fuego de Benicàssim. El fet de tindre un disc els ha permès demostrar que no només eren una molt bona orquestra de versions rock sinó que eren capaços de composar bones cançons. En un món com el del rock progressiu, on sempre es sol tendir a ser molt transcendental, Dry River hi aporten un aire més fresc i irònic, segurament ajudat pels textos en castellà que els permeten jugar més amb els mots i sentir-se més a gust, i si això no és prou evident en les cançons en els videoclips és més que palès. Hi ha coros i solos que ens farien pensar que els Queen es van perdre una nit de festa al Aplec dels Ports, darrere hi ha també moltes hores d’escolta de Dream Theater. Segurament hi ha moltes més referències del rock clàssic i progressiu que hi podríem afegir, però el crític de cap de setmana que ací escriu si s’atreveix a parlar de rock és perquè alguna nit estava movent el cap en un parador de festes i algun Dry River feia el air guitar al costat. 

Daniel Monfort col·labora a la revista Tres Deu. Escriu a El cadafal. Membre de la #AspraDiàspora, punxa música del Mediterrani i del Carib en una ràdio local d’Orléans, al programa Pachanga. Twitter @elcadafal.




, , , , , , ,

One Response to [Crítica] Dry River: El rock del riu sec

  1. LUIS 19 juliol 2014 at 17:32 #

    Hola compañeros, me preguntaba si estariais interesados en hacer una reseña o algo sobre nuestro nuevo segundo disco que ahora viene de la mano de Noisehead Records. Somos Vanagloria desde Madrid (Thrash/Death/Industrial) Tengo la promo lista si la quereis.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.