Clàssics peiotaires

Va ser l’any 2009 que vam descobrir Amanida Peiot. Van vindre sense fer massa soroll i van deixar damunt la taula un disc pop, folk i, ara sí, pur aire mediterrani, que encara no entenc com no se’n va parlar més en el seu dia. Misteris d’este país en forma de nina russa. Després d’allò poc, o quasi res, en saberem d’ells si no fos per la Casa Calba, sempre actius. 

Uns anys més tard, sorpresa. La Petita Orquestra Peiotaire, que en sigles dóna La POP, que ve a ser una cosa introbable a Google, bona manera de camuflar-se. El disc, anomenat “Vol 1”, és el producte de l’espectacle “Marxem de viatge” que els Peiot han estat fent. Un espectacle per a grans i menuts, però atenció, per als que us malfieu – sovint amb raó – dels espectacles o discos per a xiquets, ací no hi ha cors de menuts dissonants ni edulcorants artificials, escoltareu parlar de nòvios i de figues en totes les seues accepcions imaginables. Per a tocar la fibra de pares, güelos i néts a la vegada res com el que tots hem mamat, el folklore.

La POP ve a recuperar cançons del repertori popular valencià per portar-les cap als seus terrenys, eixa parcel·leta que s’han obrat entre ells a base de molt de folk, d’ací i d’allà. Però no només hi trobem cançoner popular, també hi ha espai per a una lletra inèdita de Remigi Palmero i per a versions tant variades com dels Oliva Trencada, de Dani Miquel, dels americans The Flamming Lipso i dels xilens Los Blops. Els arranjaments estan cuidats, hi trobem molt d’acordió, però també hi escoltem botzines de bicicletes i botelles d’anís, amb un so que ens faria pensar en l’univers d’eixe xiquet gran que és Pascal Comelade.

“Amparito la filla del metge” festeja ara amb un poligonero i abans amb un morenet, per això la melodia té un peu a cada banda del Atlàntic. El popular “Mareta, mareta” ens el trobem a ritme de cúmbia, i per tant esdevé ballable com mai hauríem pensat. A “Micalet Garcia” recuperen els aires de tango amb que Joan Monleón ja la cantava amb els Pavesos. “Vicenteta“, tant d’ací ella, ens la fan viatjar al Brasil amb un acordió que forroneja. A la “Pere Joana” ens la converteixen en un reggae-pasdoble accelerat en una de les versions més reeixides del disc. “L’havanera d’Ulisses” tanca el disc, el Mediterrani bufa al darrere i després d’haver voltat tant torna a casa amb la barqueta. 

Si ja us van agradar en el seu debut els Amanida Peiot, si sou dels que penseu que ja és hora de fer justícia amb els Pavesos (Monleón ja existia abans del seu xou!), si busqueu música per al cotxe apta per a pares/mares i fills per quan marxeu al poble els divendres, si sou dels que recuperaríeu el pa en vi i sucre per berenar a l’eixir d’escola, no cerqueu més, la Popular Orquestra Peiotaire és ací.