Música

Aplec (II): de Paco Muñoz a Atupa

Daniel Monfort | 26 Juliol 2013

Açò ja està a tocar. Ja no en podia més i m’ha estat difícil orientar esta columna. Massa idees al voltant de l’aplec.   M’ha semblat interessant veure si l’Aplec  dels Ports ha seguit els daltabaixos de la música en valencià dels darrers trenta-cinc anys. No ha estat senzill este exercici, la meua memòria és limitada i Internet, la gran memòria col·lectiva, té els seus forats.

L’Aplec dels Ports va nàixer a la Todolella el 1978. Diuen els que hi van ser que a la placeta n’eren ben pocs, però bons i precisos que diria algú altre. La festa es va fer un diumenge de vesprada – sí, aleshores el diumenge de vesprada encara era un gran moment de festa – i hi actuava Paco Muñoz, amb boicots elèctrics per part de l’ajuntament inclosos. En les següents edicions sincerament no he aconseguit treure aigua clara de qui va vindre i qui no (no dubteu en comentar per favor!), però la cosa anava segurament entre folkis i cantautors: Al Tall, Carraixet, Paco Muñoz i fins i tot l’Ovidi a l’Aplec de Morella de 1985. Al de Vilafranca del 82, a més de Carraixet, un tal Remigi Palmero actuaria essent potser el primer rocker de l’Aplec? El país era folki i la comarca també, i així apareixia a Vilafranca Adesiara, un grup clarament inspirat en aquells referents folk que pujaven de l’Horta.
El meu primer record d’un Aplec és el de 1991. Lluís Llach actuava a la plaça de bous de Vilafranca. Anys més tard una professora d’història de Vinaròs em va dir que es va indignar molt aquell any perquè el concert era pagant però que al remat gràcies a la bonhomia d’algú amb poder que pul·lulava per la porta del recinte van entrar de bades. A l’Aplec tot es negocia. Però el xiquet que era jo aleshores no recorda massa cosa del concert, no sabria dir si Llach va cantar l’Estaca o no, i tampoc no entenia del tot l’enrenou pel voltant, tota aquella gent de fora que van envair el nostre espai p de joc que representava el perímetre de la plaça, aquelles pintades que no vaig entendre, aquella desconfiança envers el desconegut. El concert estrella era d’un cantautor, però hi havia en l’ambient, en la gent, en les pintes i en les substàncies – una altra cosa que amb el temps entendria – fets que indicaven que aquella festa nascuda a la Todolella havia crescut i pres una altra dimensió.
Els anys noranta no són cap meravella pel que fa a la música en valencià, com molt bé explica JV Frechina al llibre “La música en valencià” pocs eren els grups que aguantaven viva la brasa a la fi dels vuitanta i els inicis dels noranta. Tampoc van ser anys fàcils per l’Aplec, vivint entre el risc d’institucionalitzar-se i el morir d’èxit perdent de vista l’ànima inicial. En canvi, els anys noranta a Catalunya eren els anys de la eufòria del rock català, però la difusió Sènia avall era puntual i rara. La música que es començava a fer aleshores al País Valencià potser mirava més al que es feia al País Basc, el rock radical basc, el punk i el el ska. L’Aplec tampoc no seria estrany al punk i tot i que no haurà vist mai a Negu Gorriak, Reincidentes o la Polla Records en directe, durant anys i fins avui no falla l’Aplec on no hi vegeu una samarreta d’estos grups o en tingueu una versió en les orquestres que solen acabar les nits. Per no parlar dels concerts punk que es celebren a cada edició en els escenaris secundaris, amb presència de grups del terreny com Alinodoro o Aluminosis sense anar més lluny.
El 1998 a Cinctorres actuarien uns tal Obrint Pas. Sera l’inici del romanç dels de Benimaclet amb este poble dels Ports i el primer concert de tota una sèrie que seguirà a la cita comarcal. El debut d’Obrint Pas al Aplec indica també l’obertura d’un nou camí, d’una nova era per a la música en valencià. La música en valencià pot portar gent més enllà dels de sempre, pot ser música pop en el primer significat de popular i el gettho s’obre poc a poc. El 2000 Obrint Pas repetiria a la Mata i el 2001 seria Doctor Calypso qui portaria el ritme jamaicà al cos.
El 2002 Obrint Pas havia tret al mercat Terra, el disc amb el qual ja van començar a voltar molt més i el qual incloïa una referència explícita a l’Aplec en la cançó On Tour. Però a Herbers aquell any les estrelles van vindre del Sènia amunt, eren Brams i la Dharma, els de casa van ser Agraviats i Los Draps i tot es va acabar amb Al Tall al mig del bancal el diumenge de vesprada, tocant per als irresistibles del darrer instant. Quan La Gossa Sorda va debutar al Aplec ho van fer el 2004 a Portell i si bé ja eren prou coneguts no ho eren suficientment com per tocar a l’escenari principal i tocaren encara de dia al frontó, marc típic d’Aplec. Curiosament vuit anys més tard també tocaren al frontó, en este cas al del Forcall, però està volta per culpa de les inclemències de l’oratge dintre un recinte ple a rebentar. En aquell Aplec del 2004 també havia de vindre Labordeta i al final ens va aparèixer un tal Feliu Ventura acompanyat d’un tal Borja Penalba. Va ser tocar tres cançons i una tronada imponent va acabar amb el concert.
L’Aplec de 2005 a Morella és el més gran que recordo. Obrint repeteix i la resta van ser Lax, Fora des Sembrat i Whisky’ns entre altres. El nou pop català era encara una cosa molt underground o estava en gestació i Morella, que no s’ha d’oblidar que té una forta colònia a Barcelona, van tirar de clàssics del rock català. Entre l’èxit musical i de gent l’Aplec va estar a punt d’occir d’indigestió. El 2006 no es va celebrar i tots vam témer el pitjor. Però sort que estaven els cinctorrans i Obrint Pas per fer-lo renàixer. El 2007 Obrint Pas venien de publicar Benvinguts al Paradís i segurament estaven en el seu moment més dolç i amb la cota més alta de popularitat. El disc l’havien gravat precisament en un mas de Cinctorres i òbviament no van fallar al aplec d’aquell any. Personalment és el millor concert que els he vist als de Benimaclet. En aquell aplec, per omplir, aparegueren uns tals Aspencat. El país produeix reggae i ska massivament.
A Vilafranca el 2010, xovinisme a banda, crec que vam innovar musicalment. Un amic em sol dir que si està orgullós d’una cosa d’aquell any és del fet d’haver fet un programa musical de luxe per al Aplec dels Ports sense haver portat els sempre temptadors Obrint Pas i la Gossa. Ell sobretot ho diu perquè aquell any va vindre Orxata i des d’aleshores els de l’Horta sonen a les discomòbils quan es fa de dia. Musicalment aquella nit i aquell aplec els makineros de la comarca i els aplequeros havíem fet les paus, els nostàlgics de Piràmide allà estaven, fent gasto i fent país.
Enguany Morella de nou. Ens trobem amb la flor i la nata de la música en valencià, els que se’n van i els que pugen. La maduresa de l’escena i la varietat estilística, fan que possiblement avui siga quasi esperpèntic fer un festival només amb música en valencià, no hi ha festival al món suficientment eclèctic per absorbir-ho tot. Els nostres on han d’anar és a discutir-los la plaça pels concerts de festes als ajuntaments que dubten entre un triunfito de 2004 vingut a menys i ells. Els estereotips de peluts, porreros i perroflautes ja estan completament fora de lloc perquè ara també tenim raperos i gafapastes. Esta batalla ja l’hem mig guanyada, l’Aplec no ha estat més que un aparador. L’Aplec hauria d’incorporar grups de l’escena pop-rock independent i eixir-se’n del tòpic ska-reggae-rumba-mestissatge-festa? Enguany s’incorpora per primera vegada el hip hop amb la vinguda dels Atupa, potser el temps per a concerts de Senior, Tardor, Briz o Amanida Peiot un dissabte de vesprada en un aplec està al caure. Les generacions d’aplequers que fa més de deu anys que venen potser apreciarien esta evolució cap a un format de concert més reduït, que no acaba tant a deshora, molt menys destroy, sense perdre de vista que també ha d’haver-hi festa i mandanga.
Hi ha tot un debat al voltant de cap a on ha d’anar l’Aplec dels Ports, només cal veure el documental que s’ha fet. Tot està entre evitar ser un festival més de música en valencià (i insistir que l’Aplec no és només un festival), veure com mantindre l’esperit reivindicatiu – pel poble, per la comarca i pel país – tot guardant eixa característica de la festa, que és la roda de fer-lo cada any a un poble, que fa que puguem passar de Manolo Kabezabolo a Lax’n’busto, però també de connotacions reivindicatives lleugerament diferents a cada poble. I tot gratuït. Difícil equació.
Passeu un bon Aplec dels Ports!




, , , , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.