L’home dels 12 festivals

Pau Berga | 12 juliol 2013

Mai se m’oblidarà el dia que vaig conèixer a l’home que havia viscut tots els festival de l’estiu del 2013. Rototom Sunsplash, quatre de la vesprada: entre tots aquells que ens amuntegàvem a la barra esperant que el sol ens socarrimés els bescolls, un perfil que semblava sorgit d’una pel·lícula d’Steven Seagal va copsar les meues ganes de beguda. Amb una mirada plena de vitalitat esperava pacientment el seu torn, com si tota la gentada no anés amb ell. Qui sap quin tipus de confuses experiències li havien deixat aquelles marques que portava a la cara? Quina inconscient motivació l’havia dut a recórrer tot el país valencià de manera non-stop durant més de dos mesos? I més important encara, com s’ho havia fet per sobreviure?
Ell mateix ho reconeixeria hores –i algunes cerveses més tard, amb més vehemència: la gesta quedava reduïda a una simple relat anecdòtic si ho comparàvem amb el treball que hi havia darrere de tota l’oferta de festivals d’aquell 2013. Entre festivals de llarga trajectòria encara hi havia gent amb el valor suficient per engegar nous esdeveniments com l’Iboga Festival o el Somriu i això era sorprenent. Especialment en una època tan difícil, no podíem sinó elogiar les tasques emprenedores d’agrupacions i associacions.
Ara bé, haver-se recorregut un a un tots els festivals d’aquell estiu li havia donat una perspectiva bastant envejable al misteriós personatge. No parava d’afirmar què, malgrat que cada festival tenia el seu tipus de públic, cada vegada es desdibuixaven més les fronteres lingüístiques, i aquest era un camí encoratjador cap el futur. Aconseguir una normalització de la música al País Valencià, mes enllà de la llengua, era una feina pendent i de la qual els festivals havien de formar part essencial. Entre estes i altres reflexions dispars ens vam perdre de vista, però no vaig perdre el record.
Des d’aleshores un objectiu es dibuixa trèmulament a l’horitzó: el desig de superar la gesta d’aquell que va sobreviure a 12 festivals, per damunt dels estils, les modes, les varietats musicals i les diferències lingüístiques. Aquest any, el País Valencià es vertebra com el seu braç, fornit, farcit d’experiències per viure (possiblement també amb algunes tremolors conseqüència de l’alcohol) i sobretot, amb una bona col·lecció de polseres per lluir la resta de l’any. Cada polsera d’un estil diferent, on hi llueixen principalment les treballades per col·lectius; polseres que hi porten escrits grans noms però també de menuts i més esperançadors. Algunes han caigut, preses dels entrebancs, però altres seguiran aferrades a aquest braç robust que ha aconseguit ajuntar-les totes.




, , , , , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.