Discos

Festa, calor i “mandanga”

Joan Andreu Quiles | 24 Setembre 2013

Després d’aquest curt però intens estiu torne a la càrrega en la secció “Tasts melòdics” d’aquesta gran revista musical i, com no podia ser d’una altra manera, ho faig amb una reflexió sobre els concerts que he tingut la sort de gaudir durant aquest estiu.

Com molts de vosaltres sabreu, durant aquests mesos si et planifiques bé és possible veure tots els grups del País Valencià (i alguns de fora) quasi sense gastar-te ni un euro. La sort de comptar amb ajuntaments i festes de pobles que aposten per la música en valencià ens dóna l’oportunitat d’anar de concert en concert sense preocupar-nos per les entrades. I és per això que tots els anys em prepare una ruta destroy per tal de veure el major nombre de concerts possible, però de vegades et trobes amb situacions especials, fins i tot de còmiques, que a continuació passaré a comentar-vos (i de segur que us sentireu identificats amb alguna).

El primer punt que cal destacar d’aquest estiu és que hi ha un gran nombre de gent que va als concerts sense tindre ni idea d’on està anant. Molts de vosaltres pensareu que no hi ha res de dolent en això, és més, possiblement siga molt positiu que la música en valencià comence a arribar a tothom i en certa manera n’estic d’acord però, que em digueu d’eixos “pogos” o olles que formen uns quants descerebrats en meitat d’una cançó d’Aspencat que sempre manté el mateix ritme pausat? Segur que moltes vegades heu estat apunt d’anar-hi i dir: “Però anem a veure, si en esta cançó és impossible fer un “pogo” em podeu deixar veure tranquil el concert?”

allibera-el-teu-crit-aspencat

Aquest punt em duu directament al segon, que no és un altre que la gent ha agafat com a excusa qualsevol concert per tal de deixar eixir la seua part més salvatge i començar a pegar a tots els que estan al seu voltant. Sobre aquest tema sols diré que l’ska no és balla pegant-se, ha d’existir el contacte però no atacar a qualsevol cosa que estiga al teu voltant. Com a anècdota vull dir-vos que en l’últim concert que vaig anar de La Raíz a Picassent em van arribar a “furtar” la jaqueta de l’ànsia amb què estiraven la gent…

El tercer punt d’aquesta reflexió és que la música en valencià s’ha fet un fenomen de masses. Tampoc puc dir que porte massa anys anant a concerts, però encara recorde actuacions d’Aspencat, Obrint Pas o Orxata amb menys de 150 persones. En aquell moment trobaves a faltar més gent que donara un gran ambient a la nit, però ara quan no pots quasi ni respirar tornes a trobar a faltar aquelles nits on quasi feien actuacions en privat per a tu i els teus amics. Com sempre, entrem en un cercle viciós on el passat era millor que el present però pitjor que el futur.

A-mbOBxCIAELVX1Finalment, l’última reflexió la faré a partir del concert que vaig viure a les festes de Gata on tocaven els Orxata Sound System. Es tractava d’una nit de música amb tres grups, a priori una vetlada perfecta per a soltar tota la ‘mandanga’ acumulada durant el curs. Però la sorpresa va ser veure que els programadors havien optat per elegir tres grups que no tenien res a veure entre ells, és més, diria que eren tan dispars que mai tornaran a tocar junts. A tot açò cal sumar-hi l’hora intempestiva d’actuació dels Orxata (grup al qual havien anat a veure la major part del assistents) que féu quasi insuportable l’espera fins que arribà el moment dels orxaters. Està clar que la varietat d’estils és molt important i que no tots els concerts han de tindre els mateixos grups, però és millor fer un concert amb grups de característiques semblants que intentar fer una nova mescla i privar la gent d’una nit de festa, calor i mandanga!





, , , , , , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.