Cinema i Televisió

Apunts de cinema: dues de la Generació Y

Hèctor Serra | 20 Novembre 2013

Uwantme2killhim?
Andrew Douglas
Regne Unit, 2013

Hello Herman
Michelle Danner
Estats Units, 2012

Escurçat, replegat film__17832-uwantme2killhim--detaili immediat, a la manera d’un missatge enviat per smartphone, el títol del recent lliurament del cineasta britànic Andrew Douglas revela la lògica d’uns temps efímers, d’instantànies de curta durada, aspiracions entretallades i falses aparences a l’abast de la pantalla tàctil. Com en una experiència en línia, el cinema que s’atansa als millennials o Generació Y (cohort posterior en el contínuum a la també hipotecada i castigada Generació X) porta tot aquell rerefons de dimensió cibernètica on la realitat esdevé un cabdell de fórmules i contrasenyes (in)accessibles, un magatzem de secrets remots i (inter)accions confusament virtuals. Es tracta de joves que han crescut envoltats d’aquella teranyina d’ecos i discursos de pànic terrorista, redoblats arran dels atemptats de l’11 de setembre de 2001, els quals han portat a una atmosfera complexa on xoquen cultures, identitats i subjectivitats. Enmig d’aquesta paranoia, el deliri s’apropia de les ments més turmentades. No és nou, però. Les interfícies en què es mou uwantme2killhim? ja les hem travessades en referències audiovisuals antecedents com Ben X (Bèlgica, 2007) o Suicide Room (Polònia, 2011), peces que flirtegen amb els jocs de rol, el paintball o els videojocs com si foren miratges d’una fantasia que pretén erigir-se en fet real. Amb ressorts killbillians, amb la idea de la revenja enrampant-se gradualment a mesura que això avança i mitjançant uns fotogrames que van desbocant-se malgrat l’aparent canalització dels sentiments, el document de Douglas torna a posar al centre del debat la influència tangible i afectiva que poden arribar a generar les tecnologies digitals. Una història de conclusions esmolades, d’espases, coltells i art marcial al bell mig del suburbi londinenc i les notes del Beatle més Y, Jake Bugg, promesa del folk-rock anglosaxó i fill del YouTube, eina cabdal amb què va aprendre de forma autodidacta per a enlairar-se als escenaris.

MV5BMTgyMTU3MzE2N15BMl5BanBnXkFtZTcwMTEzMTE1OA@@._V1_SX214_A diferència de l’anterior film, Hello Herman no està basat en cap cas real, sinó que se situa temporalment en un futur pròxim fictici, cosa que no el despulla del seu tarannà de feredat i calfred. En realitat, eixe futur dibuixa, si fa no fa, la mateixa societat conservadora i el mateix panorama reaccionari dels mass media que impera en l’actualitat. Sembla que Michelle Danner ha volgut fer la seua aportació personal a la literatura i l’audiovisual post-Columbine, en una mena d’utopia retrospectiva que si no sona llunyana o impossible és precisament perquè ja ho hem vist, entre altres composicions, a Elephant (Estats Units, 2003) o a Klass (Estònia, 2007). Hello Herman compta amb la virtuositat d’instal·lar-se en una cruïlla de flashbacks ben gestionats, tant en la memòria curta com en la llarga. Cada personatge amaga un passat i és el present el que possibilita la topada de l’adolescent Herman -apreciada retirança al Justin Bieber- amb el periodista Lax -interpretat per Norman Reedus (The Walking Dead)- entorn d’una commovedora trama que cerca respostes entre les brases d’una matança angoixosa. Cinta, això sí, amb regust d’allò que en diuen sèrie B que homenatja, curiosament, la icona fílmica del jovent de la dècada de 1990. Les subtils picades d’ullet a Kids (Estats Units, 1995) dins els diàlegs de Hello Herman connecten sense excepció totes les generacions perdudes en el camí d’aquesta incessant hemorràgia.





Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.