Arthur Caravan i Hugo Mas, la geologia lírica
Intentar descriure o ressenyar un disc i evocar les classes a la facultat de geologia, geo pels amics. Un cas únic que jo sàpiga. Però atenció, de poc valen els apunts de geologia estructural, de termodinàmica i de petrologia ígnia, de professors que en pau descansen. Els alcoians Hugo Mas i Arthur Caravan han barrejat univers distants per fer Wegener, la geofísica, la filosofia i l’imaginari de Jules Verne. Segurament en moltes parts del disc només ells saben el que volien dir. Segurament és este un d’eixos discs on cadascú s’hi agafa com vol i pot.
Wegener, no el geofísic sinó el disc, l’equiparo amb un sondeig. En geologia el sondeig és la tècnica fonamental per conèixer què tenim als nostres peus, què hi ha al subsòl. Sondejar és senzillament perforar verticalment les roques amb una maquinària més o menys complexa, depenent de la fondària a la que es vol arribar. Ho fem per conèixer quin tipus de roques i quines característiques tenen, si hi ha aigua, petroli, gas o urani. La mateixa portada de Wegener, excel·lent i senzilla, és un tall geològic. Però clar, mai hem fem un sondeig tant profund com per arribar al nucli.
Els sondistes, els que fan sondeigs, són gent de bona vida, jovials i alegres, de tubo de cervesa amb llima quan la calor apreta, coneixedors com ningú del bon menú del dia. Penso amb ells quan després de l’intro del disc, la cançó Agon ens situa en el Quaternari, l’ara i avui geològicament parlant. Els sondistes comencen a preparar el material per perforar. Hi ha soroll i vici, hi ha excés de paraula – la lletra més llarga del disc ens parla de la vida i la mort en superfície – i hi ha un aire de caos regnant per dir que som poca cosa, només som una anècdota geològica. El recitar d’Hugo Mas i la distorsió de les guitarres ens remeten a l’Ovidi havent-se’n anat de copes amb els laietans.
Quan escoltem Konstança és com si ens haguérem llençat al buit en un albenc, i amb la distància ens allunyem del soroll mundanal de la superfície, adéu Quaternari, escoltem el fil musical d’un ascensor tirat per la gravetat. Tanca la finestra, amor, a fora hi ha massa bellesa. Nosaltres ja estem molt a baix, el disc ja put a gas, arribem als límits de l’espeleologia. Si ho comparem amb la portada ens apropem de la zona grisota.
La Deriva evoca la deriva dels continents, la deriva i el trastorn de les nostres neurones, tot mitjançant la deriva d’una cançó que comença amb uns acords tranquils però tensos i després esclata la sismicitat, com el sisme de 1620 d’Alcoi per culpa de la deriva errant de la placa ibèrica.
Les terres rares són els metalls estranys que tots necessitem per poder fer bateries de smartphone. Clara Andrés, eixe metall rar i preuat de l’escena musical valenciana, apareix en este tema lúgubre.
Després de la sobreexcitació de les terres rares ve un moment de calma, 
Magma i nit és la cançó amb més estètica pop folk de Wegener, però com un volcà adormit que un dia es desperta el final de la cançó és ultraplinià, el magma que ha anat pujant poc a poc ix, brolla, final explosiu, cruel i elèctric, Cyparis i Pompeia ens vénen al record.
Una constant en el disc és l’inici en pau i el final electritzat. Esta dicotomia, allò que els catalans diuen del seny i la rauxa , es presenta a la cançó Dinamo : dies irats, dies silents. Tu m’esperes a l’altra part de la foscor.
El sondeig, el viatge al centre de la terra, acaba al nucli, fet de ferro i níquel. El paral·lelisme amb el ventre d’una embarassada, la il·lusió dels que vénen, l’alea jacta est per als vençuts. Hem arribat al nucli de la Terra amb la impressió que hem fet un viatge a Itaca entre roques i magma i d’este sondeig no en traurem res, sinó és endinsar-nos en un dels projectes musicals més rematadament ambiciosos de l’escena musical valenciana, rar, rar a matar, i tanmateix magnètic com el nucli.
