Cinema i Televisió

Coppola vs. Wagner: La satírica i violenta apocalipsi de les valquíries

Pau Berga | 11 Novembre 2013

Imagina’t que eres un personatge de cel·luloide amb trets asiàtics, la plàcida vida del qual es trenca a trossets en el mateix moment que, incrèdul, descobreix com la seua aldea està carbonitzant-se pel bombardeig d’uns helicòpters estatunidencs, comandats per un coronel amant del surf. Et sona? Possiblement és la seqüència més representativa d’Apocalypse Now. Potser, l’origen d’aquest despropòsit fílmic, el podem trobar, dins de la més pura essència, en la influència Richard Wagner.

S’han fet grans, els noms dels cineastes que s’han deixat inspirar per l’egocèntric compositor. Wagner va fer girar el rumb de les seues òperes, orientant-les cap als sentits més dramàtics i teatrals. Va convertir l’òpera en un espectacle grandiloqüent, i potser per aquest motiu directors també ambiciosos i amb idees desbordades han sentit una connexió irremeiable amb la idea de l’art que tenia el compositor. De Kubrick a Coppola, de Griffith a Fellini. Ments genials com aquestes, creadores d’icones destinades a reproduir-se en les cadenes de muntatge de la ment popular, són descendents directes del tremendisme wagnerià.

La cavalcada de les valquíries és eixa melodia apoteòsica que tots teniu al cap quan us dic que parlem de Wagner. Obre el tercer acte de l’òpera La valquíria (Die Walküre), la qual forma part de la tetralogia L’anell del nibelung (gran inspiració per tal que Tolkien creara Frodo i companyia, per cert). Atenent a la peculiar interpretació que va fer Wagner de la mitologia germànica, la cavalcada de les valquíries musica l’entrada en escena d’aquestes amazones nòrdiques, encarregades de dur-se al Valhalla els cossos dels guerrers morts en batalla.

Si avui dia tenim la tenim així de present és gràcies al cinema, perquè aquest s’ha encarregat de fer-la sonar a les oïdes de qualsevol ciutadà contemporani fins a convertir-la en emblema pop. No cal dir que el mateix Wagner ja tenia una idea de composició semblant al posterior llenguatge fílmic o, millor dit, que el mateix cinema ha heretat, com l’ús de leitmotivs o la importància del sentit dramàtic en la trama. Per tots aquests motius, la cavalcada de les valquíries s’ha convertit en un motiu cinematogràfic que va molt més enllà de la música clàssica.

Coppola vs. Wagner

Possiblement, la pel·lícula que més de moda ha posat les valquíries wagnerianes és Apocalypse Now, en una seqüència memorablement orquestrada per Francis Ford-Coppola que posa en escena un irrecognoscible Robert Duvall interpretant el Coronel Bill Kilgore, un líder boig amant del surf que dirigeix un atac aeri a una aldea vietnamita.

L’esquadró d’helicòpters massacrant de manera indiscriminada els pobres vietnamites s’ha convertit en tota una icona del cine bèl·lic. Plena d’imatges memorables, llueix especialment la total compenetració música-imatge: La cavalcada de les valquíries sona com mai havia sonat en una seqüència, malgrat que grans ments ja hi havien fet ús del recurs, com David W. Griffith en El naixement d’una nació, Fritz Lang al Testament del Dr. Mabuse o Billy Wilder a U, dos tres.

La mateixa seqüència d’Apocalypse Now és una paròdia de l’histrionisme bèl·lic. Un exemple n’és que la música apareix en escena de manera diegètica (forma part de la trama). És el Coronel Kilgore qui la mana engegar a través d’uns grans altaveus situats als helicòpters per tal de, segons ell, terroritzar més encara la resistència. Es desenvolupa en eixe moment una successió de plans perfectament dirigits per Coppola i el seu fotògraf, l’italià Vittorio Storaro, malgrat que els problemes de rodatge foren copiosos i la seqüència es va haver de realitzar en diverses èpoques de l’any. Tot açò no li resta mèrit a una de les escenes clau del cine modern àmpliament homenatjada en nombroses produccions, com també satiritzada en altres.

Apocalipsi Cage

La família Coppola ben bé podria semblar un ajuntament gestionat pel PP. A partir de l’èxit del patriarca Francis Ford Coppola, la seua família ha estés els tentacles pel negoci del cinema amb més o menys fortuna. Sofia Coppola, la filla major, ja va fer el seu primer paper com a Mary Corleone a la primera part d’El Padrí essent només un bebé, i continuaria el seu paper a la tercera part de la trilogia ja de més major, amb les suficients dots interpretatives per tal d’arruïnar la majoria de les seues aparicions. Veient que l’actuació no era una de les seues millors virtuts, es passà a la direcció amb Lost in Translation, aquesta vegada amb fortuna sobtada per l’oscar a millor guió original. El seu germà Roman Coppola no ha volgut quedar-se enrere i ha rodat recentment la mediocre A Glipse inside the Mind of Charles Swang III amb Charlie Sheen, (fill, per cert, de Martin Sheen, protagonista d’Apocalypse Now).

“La família coppola és com un ajuntament gestionat pel PP”

Ara bé, (i tranquils, no hem oblidat les valquíries) el membre de la saga Coppola amb més projecció ha sigut Nicholas Kim Coppola, conegut per tots com l’increïble home-cartó Nicolas Cage. Nebot del director, va voler ser actor des de ben menut i es va canviar el nom artístic per no aprofitar-se de la fama familiar. Mentre la seua carrera segueix el mateix rumb que el Titànic perfilant un reguerol de pel·lícules oblidables, el bo de Nicolas sembla que intente complaure el nom del seu oncle en cada producció on s’enrola. Tant és així que l’homenatge a la famosa seqüència d’Apocalypse Now, amb l’acompanyament musical wagnerià de rigor, s’ha convertit en un segell personal de l’actor a Gosth Rider i a El senyor de la guerra. Per tal d’animar un poc més l’acritud de Cage, vos oferim el vídeo en doblatge llatinoamericà:

La sàtira bèl·lica

No podem acabar aquest repàs sense mencionar l’ús satíric que se n’ha fet de La valquíria. L’èpica wagneriana també ha estat tractada en clau de comèdia, essent el film Fellini 8 ½ l’exponent més genuí. Atents a una de les millors seqüències del film, on els rostres amenacen més que els helicòpters i el surrealisme oníric substitueix els efectes del napalm.

I per acabar, hem deixat per al final la que per a nosaltres és la millor paròdia d’Apocalypse Now feta fins ara. El 2011 Gore Verbinski venia de triomfar amb Pirates del Carib quan va concebre Rango, un esquizofrènic western d’animació amb escenes tan memorables com la que veureu: La valquíria en versió country interpretada per una banda de… talps?





, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.