Discos

El Corredor Polonès, conclusions tangibles

Javi Ivànyez | 26 Març 2014

El Corredor PolonèsEl Corredor Polonès és un grup que ha costat de calar en el gruix del públic popular, potser per que han nascut en una altra època, perquè han crescut en un lloc equivocat, o simplement perquè practiquen un estil que no agrada per estos lars, cosa que em fa replantejar-me el meu criteri musical. Estaré equivocat, o és el món qui s’equivoca? Com que “per a gustos, colors”, i a mi el color polonès m’agrada, i molt, em dispose a analitzar l’últim treball d’un grup que sobretot RESPECTE (amb majúscules) per la seua trajectòria i per una discografia per a emmarcar. Tenim a les nostres mans (virtuals) un grup que no hem pogut vore en massa cartells de grans festivals però que esperem que la historia de la nostra música li guarde un bon lloc en les seues vitrines. I és que s’ha de reconèixer, El Corredor Polonés és un grup ben diferent al que l’escena valenciana ens te acostumats, per tant, com a grup undergound de debò es mereix un tractament especial.

Nascuts en un altre mileni, en 1999, van enregistrar la seua primera referència l’any 2002, amb un EP homònim, i es van donar a conèixer més al nord amb un recopilatori de grups anomenat Catalunya Punks (2005) on compartiren disc amb Red Banner i Mall. El seu primer llarga durada, L’embaràs d’Agniezka, premiat com a millor disc de rock als premis Ovidi Montllor de 2010 va rebre fabuloses crítiques de mitjans i crítics estatals de renom. L’última publicació va estar un disc en acústic en directe, #ElCamellPostrat, en 2012.

El Corredor PolonésAmb L’embaràs d’Agniezka ens van oferir, a més, una cosa que mai havia vist fins a la data: ens donaven unes instruccions de com consumir-lo, oferir-nos l’opció d’escoltar-lo segons el seu ordre lògic musical o segons l’ordre de la història. Ara, amb Fenòmens Tangibles, vos donaré jo un xicotet consell per a gaudir, més si cap, de l’escolta.

A pesar de que, com dirien els barcelonins de Rosa Luxemburg, l’ADSL ha matat el consum de la música, hem de ser puristes en la mesura del possible i fer una ingesta personalitzada dels discs. Amb Fenòmens tangibles recomane apagar la llum i tancar els ulls, i fer una escolta seguida del tall 1 fins al 7. Fer una pausa de 20 segons (el que tardaries en canviar de cara) i continuar, com si d’un vinil de 1993 es tractés.

CARA A

El disc arranca amb uns arpegis deliciosos que ens introdueixen en el món ja conegut d’El Corredor Polonès, un món de lletres enrevessades, profundes i ambigües. El tall que dona Portada de 'Fenòmens tangibles', El Corredor Polonèsnom al disc, Fenòmens Tangibles, és una introducció progressiva al món actual dels, ara power trio, d’Ontinyent.

Seguidament ens sorprenen amb el seu primer tall en anglès, un Stainless Evolution potent que donarà ritme i alegria al seu directe, a pesar d’emprar un anglès qüestionable, com solen fer la gran majoria de bandes estatals que s’embarquen en altres llengües no maternes (encara que jo no sóc el més idoni per a fer una crítica sobre pronunciació).

Volar mescla arpegis entretallats i ritmes indies, amb un riff previ a la tornada que recorda a l’espectacular Dortoken Mendean de Berri Txarrak, salvant les distàncies.

La carta de Cindy, amb un “guirisme” massa forçat per al meu gust ens introdueix a la que per a mi és la millor cançó del disc: la Cançó Trista de Cindy Lance, un tema que ja avançaren en el disc anterior en directe y que combina acords decadents, amb una estructura que augmenta d’intensitat emotiva conforme avança. Estrofa delicada, i un pont en tensió que ens transporta a una tornada espectacular (amb el punt fort en la frase “jo et deia my baby”). Una cançó que transmet de manera efectiva la tristor d’un comiat, d’una separació, d’un adéu.

La versió en valencià de Desaparecer de Los Planetas (del disc Una semana en el motor de un autobús [1998]), és una declaració de principis i de referències. A pesar de que no son fruit de la meua devoció i que, per tant, la meua subjectivitat sols em permet felicitar-los perquè per fi sabem què diu una lletra de Los Planetas.

El tema més acústic és El Meu Heroi, amb la col·laboració a la trompa de Josep Ferrero, una cançó ideal per a tancar la cara A amb el final de més a menys de la trompa.

– – – Recordeu que han de passar, almenys, 20 segons abans d’arrancar amb la cara B – – –

CARA B

Contraportada de 'Fenòmens tangibles'Obrint la cara grunge & stoner, L’Eventual Inmutable, una cançó amb un riff potent i un intens record a aquella època en la que Jane disparava i no els podies dir que no ho saps, que era un roig assassinat. M’agrada.

La segona versió del disc queda més a prop de casa. Es tracta d’El Ball, amb lletra de Vicent Andrés Estellés i música d’Ovidi Montllor i Jorge Sarraute. Si bé l’anterior versió, Desaparèixer, és més una interpretació adaptada, esta és una versió a l’ús, pura i amb gust.

Conforme avança la Cara B ens trobem una guanyada d’intensitat destacada i que fa que el disc vaja en augment. Sí, amb una producció grunge i stoner, però amb elements més clàssics encara com el rock o el punk. El Joc Perillós està conduït per la guitarra. Un riff digne dels anys ’70, que podria vindre de la mà de Ritchie Blackmore, i que dona un caràcter més rock que grunge; i a continuació arranca Hiperespai, una cançó amb pretensions d’stoner ràpid, però amb certa facturació punk. Una repetició psicodèlica que convida ràpidament a cantar-la.

Posats a continuar de manera psicodèlica, València Senil amplifica la paranoia eixamplant a base de records, malsons i misèria, i d’una interpretació amb creixent bogeria, que desemboca en una tranquil·litat conduïda pel baix, que ens transporta als temps cèlebres del In Utero de Nirvana.

Per a tancar el disc, ens oxidem en l’interfluxe amb una barreja de rock progressiu i de psychpop amb una interpretació genial i uns matisos especials per part de la banda que ens introdueixen en el món extrany de Cristina. Un tema deliciós per a tancar un bon disc.

Conclusions Tangibles

ECPUn disc que fins i tot podrien haver estat dos, per les seues parts ben diferenciades i que es gaudirien molt millor si internet no hagués irromput en les nostres vides de manera tan flagrant matant tot el purisme d’allò físic i tangible. Amb una producció més bé bruta que emula al deliciós caos dels ’90, més que a la potència distingible dels 2000, crec que no afavoreix a la cara A, on potser peca per moments de ‘maquetero’, a pesar de que en la cara B, la cruesa de la producció si que dona un caràcter especial i un rotllo particular. L’execució de la banda està feta amb gust, a destacar les interpretacions de Marc, a pesar de que en algunes cançons ha buscat tons massa aguts per al seu registre i no llueixen com ho haurien de fer.

Amb aquest disc, El Corredor Polonés manté viva la seua llegenda de grup rocker i underground, amb un repàs als sons i ritmes dels seus referents més propers.  El canvi de L’Embaràs d’Agniezka a Fenòmens Tangibles es nota també, sobretot, en la producció, un fet que em recorda al canvi de so que van patir Berri Txarrak del Zertarako Amestu (2007) al Payola (2009), on es nota un gir cap a la puresa del so menys tractat, menys net. Aquest disc rememora aquells cèlebres temes del Catalunya Punks com Jane Dispara o No em digues que no ho saps.

El pròxim pas és clar, vore’ls en directe per a comprovar si en directe són tan grans com comprovem al disc. I tindrem l’oportunitat el 4 d’abril a la Sala Simbiosi d’Alzira, l’11 al Tic Tac de Banyeres de Mariola i el 19 d’Abril al Diània Festival d’Ontinyent. Jo aniré, i tu?





, , , , , , , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.