Entrevistes

Entrevista: el romanticisme dels Mishima

Mònica Llop | 7 Abril 2014

“Mishima: Més frescos, més nous i més viscuts”

IMG_0443

Els catalans Mishima presenten el seu treball més directe, ‘l’Ànsia que cura’. El seu pas per València a mode de promoció del seu setè disc, concretament amb un concert a l’FNAC, ens va servir d’excusa per passar una vesprada amb David Carabén, l’ànima màter del grup, i parlar sobre l’àlbum i altres curiositats.

– Per començar, heu dit en alguns comunicats de premsa que aquest disc, L’ànsia que cura, suposa per a vosaltres un punt d’inflexió. Què el diferència d’altres treballs?
Els últims tres àlbums els hem gravat al mateix estudi, als de Paco Loco, al port de Santa Maria de Cadis. Per nosaltres allò ja va ser un canvi. Ja portàvem en eixe moment tres discos i aleshores això suposa internament una mena de trilogia. Per una banda, perquè primer va ser una aventura anar i provar coses, i per l’altra perquè vam treballar molt pensant en aquell estudi. Després de l’Amor Feliç ja vam tenir una mica clar que si anàvem a fer un altre àlbum havíem de posar en qüestió el que teníem fins aleshores per poder trobar altres maneres d’expressar-nos. Aquí ho hem provocat d’una manera o d’altra, com per exemple canviant d’estudi. Una de les coses que li agrada a la gent és el nostre directe, la contundència del so. Els discos en sí no els agrada tant com el nostre directe. Vam buscar un estudi que es pugues ajustar al que buscàvem, també vam canviar la forma de treballar junts. Jo normalment acabe d’escriure una cançó, la porto a la banda, aquí la treballem, la intentem tractar de la millor manera possible i llavors l’anem a gravar. Quan hem anat unes quantes vegades a l’estudi puguem dir que ja tenim un disc. Però aquesta vegada hem proposat de gravar totes les cançons juntes i així acabem més frescos, més nous i més viscuts.

– Com ha estat gravar amb l’alemany Peter Deimel (productor de bandes com The Kills, The Last Shadow Puppets o Anna Calvi)?
El Peter Deimel el vam gastar realment com a enginyer de so, però el que va passar és que finalment va intervenir en algunes cançons i ell mateix es va proposar ser el productor del disc. Abans que contactar amb ell van triar l’estudi. Aquest tenia molt bon nom. I, com que ens agradava el so que es podia aconseguir i també les dimensions que tenia, era un lloc que ens cridava molt en directe. A més a més, perquè aquest lloc es semblava al de Paco Loco, és una producció molt semblant, és un estudi familiar, on t’adorms al costat i tens l’estudi allà i pots passar una dies aïllat una mica de tot el món. El lloc és important per fer un disc. Som també un grup que ja porta set àlbums i també necessitem nous desafiaments, noves situacions de risc o de perill per tornar-nos a sentir vius i tornar a tenir aquesta sensació d’urgència i vertigen que fa que molt probablement tregui el millor de tu.

mishima

– Hem vist en altres mitjans que en aquest treball parleu d’un “paradís”, a què us referiu exactament?
A la gira promocional del disc Ordre i aventura, em vaig adonar que per buscar una mena de temàtica central els discos com que parlaven de les meues inquietuds dels meus últims dos anys. En aquell moment, havia tingut els meus dos fills i em preocupaven molt els temes religiosos i els temes científics. Perquè volia aclarir com em relacionava jo amb el món i vaig llegir molt divulgació científica. Me vaig adonar que finalment les cançons estaven com empalades d’aquestes lectures. Després, la idea de l’Amor feliç, que és el següent disc, la vaig gairebé provocar, és com una idea que coincideix amb l’origen de l’amor romàntic. Em vaig documentar molt de la història romàntica de l’amor, ho vaig fer mig conscient i inconscientment sabent que això afectaria a les cançons d’alguna forma. En aquest cas, també ho he provocat, l’origen de l’amor romàntic es remunta en la creença del paradís i del lloc que ocupa en el nostre subconscient col·lectiu.
Pots trobar en cada tema una cara o un aspecte del paradís, sigui en forma de decepció, en forma d’anel o la sensació de quan ets expulsat del paradís. És una mica utilitzar els límits d’un somni. És una manera de crear una unitat interna que permet que l’audició del disc tingui continuïtat. És com penjar fotografies sobre el mateix mural. El paradís o aquesta idea només és un mural sobre el que penjar diferents cançons.

– Tornant novament al disc, per què aquest títol de L’ànsia que cura? De què s’hem de curar?
Ens hem de curar de l’ànsia. El títol surt de la cançó del “La brisa”, que és la primera cançó de l’àlbum. El tema aquest pot ser el que estigui més contaminat en el sentit, intenta parlar del món en el que vivim. Per a mi es tracta de com digerim el canvi, com gestionem el canvi a les nostres vides. I aquest canvi pot ser de tota mena, d’idees, de costums, de maneres de contar tot, l’amor, el sexe, els límits entre la vida pública i la privada. Les xarxes socials, facebook o el twitter. També com ens afecta l’oferta de consum, de política. Una oferta abismal, infinita, que genera una certa ansietat. Doncs aquest cançó parla una mica de com ho acceptem, ho acceptem com un regal? Ho acceptem com una condemna? Llavors, amb aquesta ambivalència, intentant definir una cosa que no saps ben bé com funciona però saps que hi és, doncs és l’ànsia que cura. El canvi permanent en el que vivim i que ens produeix una certa ansietat però nosaltres també ens sentim abocats i hi anem irremeiablement cap a ella. Ens va bé aquesta ansietat. Necessitem estímuls constants. És una cosa que de vegades et sembla bé, aquesta passió per la novetat i moltes vegades la rebutges com si fos una condemna.

– Una pregunta que tots ens farem… Per què vau decidir anomenar-vos Mishima? Amb les vostres lletres intenteu seguir la literatura de l’escriptor japonès o ens equivoquem?
Doncs va ser una decisió tan arbitrària i absurda com qualsevol altra. Jo recordo que fou producte d’una trucada, el que no sé és si és una mentira que em dic o una ficció però teníem un concert imminent i el nom que teníem de banda fins aleshores no m’acabava de convèncer i vaig dir que la banda es diguera Mishima. Abans ens dèiem “Movie”, era un nom que no deia res. Yukio Mishima és un personatge que em va captivar. Tenim algunes coses en comú amb l’autor com el gust per les coses incòmodes i a la vegada atractives. Però no pretenem presentar-nos com una versió musical de l’autor japonès, ni molt menys.

– Quan començareu, ja fa més de deu anys, pensareu que arribaríeu a aquest punt? Tenir un públic fidel, estar a dos Primavera Sound, rodar per tota Espanya…
En el moment que em vaig posar a cantar no vaig pensar mai que jo faria una carrera musical però des que vam formar Mishima si que realment ho tenia bastant clar. Amb un cert grau de reconeixement seguiríem fent música, d’alguna manera ho teníem bastant clar tots. No he tingut mai la sensació d’estar aquí per un parell d’estius. Si no que, a mesura que començo a escriure més en català és també el moment en el que m’adono que és molt important per a mi això. I també que m’ha picat dins una mosca o un mosquit que m’ha contaminat una cosa que no me la podré treure de sobre.

– Com heu viscut vosaltres aquesta explosió del pop català?
Nosaltres, personalment, no hem viscut en una sensació d’explosió, el que passa és que pot ser que al nostre entorn si que ha explotat una generació posterior a la nostra. El Manel o els Amics de les Arts han trobat una manera, la manera. Nosaltres molt poc a poc, paulatinament, hem anant creixent, disc a disc. Per una banda, estan els Antonia Font que son molt més potents que nosaltres a nivell de popularitat i ara apareix al panorama Manel, que realment és una cosa extraordinària. És un grup que ha arribat al número ú d’Espanya, em sembla que més d’una vegada. Tenen públic de totes les edats i de tot tipus, nosaltres realment ens beneficiem d’això. La nostra proposta no és versemblant a la dels Manel però coincidim amb una època i en un moment. Açò fa que tota una generació pensi que la música feta a casa és digna de ser escoltada, que anar a una sala o un teatre d’un grup d’aquí no és perdre el temps.

– El David Carabén de l’any 2000 ha canviat o continua sent el mateix?
Esperem que haja canviat. He aprés a conèixer quines són les meues limitacions i com fer millor les coses amb les meues característiques. I també a saber rodejar-me i a funcionar millor en una banda, on no pares mai d’aprendre. El treball en equip és complexe. Vas madurant i vas tenint unes altres prioritats i tot això s’ha de fer en grup, aleshores és una cosa complicada.

– Per acabar, una pregunta molt fàcil. Què ha suposat en la teua vida Mishima?
Desgraciadament és una mica massa important. Fa quatre anys que em dedique exclusivament a Mishima, abans feia moltes altres coses, i el grup era sols una part. Ara suposa un grau més de pressió, els meus èxits o fracassos depenen de la banda. És una cosa més emprenyadora, alhora és més apassionant. També m’hi jugo més quan faig una cançó, tinc més temps a dedicar-me però també et clava més angoixa. Depenem que es venguen entrades als concerts o la gent compre entrades. Del que estem segurs és que hem viscut a través del públic. Per tant, seguirem existint mentre tinguem públic.





, ,

Trackbacks/Pingbacks

  1. L'anhel que cura, sobre el nou disc de Mishima - Revista Tres deu - 29 Abril 2014

    […] ha eixit este mes d’abril. Per entendre’l millor recomano la lectura d’una llarga entrevista que li van fer dos companyes d’esta mateixa casa a David Carabén. En ella explica que el […]

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.