Música

Shakira i la independència

Javi Ivànyez | 16 Abril 2014

ShakiraTorne com cada dos dimecres a treure el cap per esta finestreta que em permet la Tresdeu per a parlar de música. I esta volta parlaré de Shakira. Sí, de Shakira. Segurament tots us vàreu assabentar a través de les xarxes socials del rebombori que va generar la publicació del nou disc de la colombiana, que entre les seues 15 cançons interpretades en diverses llengües, hi havia una cantada en català. I clar, és evident que l’espanyol de bé s’alarme perquè en un disc on hi ha 11 cançons en anglès i 3 en castellà, hi haja una en una llengua menor. UNA!

Recull de crítiques a Shakira al Twitter És totalment lògic que per ‘atrevir-se’ a cantar aquest tema haja passat de ser la xica que va posar la banda sonora de nuestra selección en el mundial amb el Waka Waka i els seus moviments de maluc, a convertir-se directament en una “guarra”, una “imbécil”, una “retrasada” o una “subnormal”. I no ho dic jo, ho diu un xicotet recull de les opinions de gent ‘respectable’ del món de Twitter (adjunte a l’esquerra els ‘twits’ esmentats).  També afegeixen que els dona fàstic, que s’hauria d’ennuegar o directament, que hauria de “comprarse un pedagogo” (amic, no voldràs dir un logopeda? Pobret meu).

Si ens posem a analitzar la cançó, que per a qui encara no ho sap, es tracta del tema més cèlebre de Sau, Boig per tu, una cançó que es va convertir en tot un himne en els noranta a Catalunya, i que ara amb la versió de Shakira, ha tornat a recordar-nos lo bonica que era i que encara hi és. Una balada preciosa que a més, ha estat adaptada amb bon gust. Cal recordar que la xicona de Piqué no ha estat la primera en versionar-la, ja que abans ho han fet gent com el tenor Josep Carreras, Dyango, la cantant gallega Luz Casal, o més a prop de casa, el grup de heavy de La Ribera, Enderrocks.

Sau Tornant a les crítiques que ha rebut una cantant d’abast internacional com és ella pel senzill fet de cantar en una llengua no imperial, em pregunte si és veritat o no allò de que la música és política. No ho tinc massa clar, encara que reconec que la música que consumim ens pot definir políticament, així com pot treure a relluir la nostra personalitat (ja sigues d’una part o d’altra). A pesar de que el contingut de les cançons no siga necessàriament polític, la música que escoltem ens caracteritza. Si escoltes grups de hip hop, amb un transfons de protesta, o grups de rock amb un toc reivindicatiu, o fins i tot, si escoltes els ’40 principales’, estàs evidenciant en certa manera qui eres i com eres. Al igual que amb el pas del temps canvies de gustos musicals i evoluciones cap a un lloc o un altre, passant dels ‘Pallassos de la Tele’ o Bom Bom Chip, a Nirvana i Extremoduro, i continuant amb Coldplay o Biffy Clyro, per tornar a recordar a Pink Floyd o The Beatles. I no tot va relacionat amb la maduresa i l’edat, també amb els moments socials i polítics que vivim, el nostre entorn cultural, etc.

Potser per això, amb l’ambient caldejat pel temut ‘desafío independentista catalán’, l’Espanya profunda treu el seu odi profund en defensa d’allò que creuen i veuen tremolar. Perquè si a més, ve de la mà d’una veu internacionalment coneguda, l’atac cap a ‘la unidad de la nación’ es converteix encara més greu.

I és que on uns veuen que la llengua escollida per a cantar és un vehicle per a expressar sentiments, una eina per a contar històries i emocions, altres sols veuen una acció política. Per tant, torne a preguntar-me el mateix, la música és política? Ningú s’ha qüestionat mai que Michael Jackson, Prince o els Rolling canten en anglès. És lògic, és la seua llengua. Ningú s’ha preguntat mai per què Julio Iglesias, Alejandro Sanz o Malú canten en castellà. Més clar, aigua. Canten en el seu idioma. Llavors, per què quan algú escull emprar el català (o el valencià al nostre territori) encara ho qüestiona. Per què la gent adora les cançons romàntiques però quan Shakira interpreta al nou disc un dels temes favorits del seu company la critiquen amb duresa. A banda de tenir bon gust musical, és un acte ben gran d’amor, no?

Durant molts anys m’ha tocat els collons que la gent digués que per cantar en valencià s’estava polititzant la nostra música, evidenciant que el simple fet de cantar en valencià ja era un acte polític. Doncs ara me n’adone que son ells (qui no respecten l’elecció de la llengua) els qui han estat polititzant durant molts anys el panorama musical, fins aconseguir que, en el cas de les llengües minoritzades, les cançons acaben essent una ferramenta política més, creada per ells contra ells mateix.

 I posant-nos a polititzar, mentre alguns han vist la cançó de Shakira com un acte d’amor, de bon gust, o inclòs de marketing, altres han vist un desafiament, una traïció i un atac. I al mateix temps, mentre uns gaudeixen de la seua música, la seua cultura, la seua llengua i les seues tradicions, altres s’esglaien al comprovar que Catalunya i el català és tan viu que fins i tot una artista com aquesta aconsegueix fer tremolar els ciments dels més espanyolistes.

Amigues i amics catalans. Esteu d’enhorabona. Els mateixos espanyols estan deixant clar que no sou d’Espanya, que mai ho heu sigut. No vos respecten. No vos volen. Per tant, per molt la setmana passada celebraren al parlament que ‘La Constitució ha frenat la consulta’, el vostre país ja fa anys que camina sol. I ara, em torne a preguntar, Shakira ha fet política? No. Shakira ha fet la versió d’una cançó d’amor en català. La resta de conclusions son totes vostres.





, , , , , , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.