Discos

Mi sostingut, cançó futurista

Daniel Monfort | 10 Febrer 2015

misostingutParlem del nou disc de Mi Sostingut, o Mi #, que porta per títol “La Constel·lació Psoriasi”. Si en el primer disc ja vam descobrir quin univers tenien, ara en el segon àlbum no tenim cap reparo a pujar al vol en zepelí, malgrat una portada que no invita molt al viatge. Un zepelí carregat de folk-rock-pop indie i un pelet de punk (en l’actitud).

Si parlem d’influències properes que em vénen al cap, a “La Constel·lació Psoriasi” hi ha un poc dels alcoians Arthur Caravan en l’atmosfera musical del disc, que es fa palesa sobretot en temes com “Els germans Asperger de Bocairent” o “L’home del sac”. Els referents còsmics dels texts ens farien pensar en els Antònia Font i sobretot quan s’atreveixen amb estrofes futuristes com “una epifania iridescent en Technicolor®” o “la tomba de portland”. No és fàcil fer com Antònia Font sense caure en la imitació banal, però Mi Sostingut se n’ixen decorosament perquè hi incorporen un univers propi i diferent al dels enyorats mallorquins. Hi ha un excés molt faller durant tot el disc – cosa que als de les muntanyes painamunt ens costa bastant entendre – que consistix a dir: beure-ho tot, esnifar-ho tot, follar-ho tot. La referència en el text de presentació del disc a Bernat i Baldoví no és doncs gens fugaç.

“Cosmopaletos” descriu perfectament les incongruències de la nostra vida moderna, el poble que ja no és tant poble com ens pensem i la ciutat impersonal i falsament oberta, i la cançó acaba sent un manifest subtil pel decreixement. “Fràgil” és un tema d’un minut i cinquanta segons que conté exactament tots els elements que ha de tindre una lletra de post-punk o de harcore, la millor i més recent referència que em ve al cap és la tercera part del nou disc de Berri Txarrak. Ritme in crescendo i estrofes per emmarcar una per una. “El llibre de cuina de l’anarquista” comença amb un extracte de la uela que en una manifestació a València donava un remei casolà per solucionar els problemes de la crisi de confiança en la classe política: una llanda de gasolina. D’això se’n deriva una cançó hilarant on el clímax apareix en un cor a dues veus que canta “Llibre de cuina de l’anarquista”. Sublim. “L’obsolescència programada de l’amor” ens explica un desamor a la manera futurista, impregnat per uns aires que bufen com els Manel més primerencs. La darrera estrofa del disc diu, i està ben trobat, “Les estratègies del mercat, per descomptat, van triomfar.”

Si mai ens animarem a fer uns Jocs Florals post-punk-indie-alternatiu-surrealistes (i unes quantes etiquetes de més) on la selecció catalana corregués a càrrec dels companys de Gent Normal i la balear per la gent de 40putes, nosaltres els valencians enviaríem Mi #. I segurament acabarien sent els mestres en Gai Saber.





, , , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.