Notícies

Vocació o eixida: històries i opinions de 7 estudiants valencians

Adrián Soto | 21 Gener 2016


Alba Suay (Grau en Conservació i Restauració de Béns Culturals), Álvaro Puerta (Grau en Llengües Modernes i les seues Literatures), Maria Peris (Grau en Filologia Catalana), Sara Valls (Grau en Història de l’Art), Micaela Velasco (Grau en Estudis Francesos), Laura Bodi i David Puig (Grau en Turisme) són set estudiants valencians menors de 21 anys. Van triar la seua carrera universitària deixant de costat les perspectives d’ocupació. Van seguir simplement el que la seua vocació els marcava. Intentaran guanyar-se la vida fent allò que més els agrada: restaurar, ensenyar italià, fer classes de valencià i ser auxiliars de vol.

Segons un informe del Ministeri d’Educació, el grau de Turisme encapçala la classificació de les carreres amb menys possibilitat de trobar treball una vegada acabada la universitat, ja que més del 50% dels titulats treballen en llocs que no requerien formació. Però aquesta dada no descoratja a Laura i David, que atribueixen el problema al desconeixement que es té de la seua carrera. “Molta gent no sap ni que existeix i quan vaig acabar el batxillerat, com és lògic, la gent em preguntava què anava a fer l’any següent. Quan jo responia Turisme, en el 80% dels casos es pensaven que el meu únic objectiu per a l’any següent era dedicar-me a practicar turisme i no a estudiar-ho”, explica David. Laura atribueix el problema a la nul·la promoció de la carrera de Turisme: “està molt mal recolzada, per tots costats, ni tan sols la pròpia Facultat d’Economia la promociona de forma activa”.

Però la por no entra en els plans d’aquests set estudiants, que contemplen l’opció de treballar en l’estranger com una possibilitat molt atractiva. Alba, estudiant de Conservació i Restauració de Béns, opina que València té una oferta artística bastant escassa en comparació d’altres ciutats i països. “Espere poder treballar fora”, afig Alba. “Realment ja vaig abandonar en certa manera el meu poble per a cursar la carrera. Està bé eixir del teu context habitual per a créixer com a persona. Una nova ciutat, poble, o fins i tot un llogaret. Açò no importa, sempre podem aprendre una mica d’aqueix lloc”, reflexiona María.

Vocació o eixida

La falta de reconeixement d’algunes vocacions i estudis universitaris és un problema afegit. Gran part de la població associa algunes activitats artístiques i humanístiques com a mers entreteniments i aficions, sense tenir en compte el gran pes cultural que, en realitat, posseeixen. “Açò és una mica insultant. Pesa més els diners que la vocació o la satisfacció personal? Realment, crec que no”, explica Alba Suay. La manca de promoció d’alguns graus universitaris pot amagar després de si intencions polítiques en algunes ocasions. Com ens explica María Peris, “la Filologia Catalana no està suficientment valorada. La gent no és conscient de com és la situació actual de la llengua i el treball que cal fer per a arribar a valorar el valencià socialment com qualsevol altra llengua, ja siga anglés, espanyol, alemany o xinés però clar, falten mitjans. En la Universitat d’Alacant, per exemple, hi ha cursos de la meua carrera que amb prou faenes arriben als trenta alumnes, no crec que siga per poc interès, sí que hi ha persones que es preocupen per la llengua però clar, políticament convé que Filologia Catalana quede en un segon, tercer o inexistent lloc en la nostra llista de carreres que desitjaríem fer”.

Vocació de fer allò que t’agrada: una ferramenta per sentir-se bé

Malgrat la situació, el missatge és clar. Aquests  estudiants animen als estudiants de Batxillerat al fet que estudien allò que més els agrade, allò que cride la seua atenció, la qual cosa els apassione i motive. “Considere que si estudiem la carrera que hem volgut des de sempre, ens sentirem molt bé amb nosaltres mateixos a nivell personal. Per tant, més val estudiar el que ens agrada i fer un gran esforç per a trobar un treball d’acord amb nosaltres que estudiar alguna cosa que no ens cride l’atenció i aconseguir un treball que no ens òmpliga”, recorda Álvaro Puerta. Per a Micaela, la decisió va ser clara: és una enamorada de la cultura francòfona i una apassionada de Voltaire, Baudelaire i Flaubert. Mai es va qüestionar una altra opció, mai va pensar que anava a tancar-se portes. És més, aquesta valenciana de tan sol dinou anys, va decidir abandonar el seu Sagunt natal per a estudiar en la Universitat d’Alacant. “No m’acontentava amb la formació generalista que m’oferien altres universitats i vaig decidir ficar-me de ple en el món dels Estudis Francesos. M’ha costat abandonar a la meua família i amics, ja que per motius econòmics, no puc tornar a València tan sovint com desitjaria… però val la pena”.  Quan li preguntem sobre el lloc on espera treballar, es mostra taxativa: “M’és igual. Estic enamorada de França. Aniré on la meua vocació em porte… encara que siga com a cambrera, reponedora de supermercat o dependenta d’uns grans magatzems”.
Sara Valls va abandonar els seus estudis de Medicina tres mesos després de començar les classes. Per les pressions familiars, va triar aquesta carrera en comptes de seguir el seu instint, però es va donar molt prompte explica del seu error. “M’encanta l’art”-assenyala Sara-“ i no m’importaria, en absolut, ser professora en un institut”. Per a aquesta jove estudiant d’Història de l’Art, “l’important és ser fidel a un mateix i no abandonar mai el camí que cadascun ens marquem”.

Sara va cursar el batxillerat científic i fins a poc abans de selectiu no sabia què volia fer però després d’anar descartant, va saber què li agradava: l’art i la seua història. Després de pensar i demanar consell, va visitar la facultat de Geografia i Història en les visites a la universitat que organitzava el meu institut. Com ja havia vist els laboratoris de la Facultat de Medicina, tampoc perdia gens per passar un dia en Blasco Ibáñez. Allí va parar esment sobre l’oferta del centre i es va decantar per Història de l’Art. “ Em va agradar molt més que estudiar Medicina, l’altra opció que havia considerat, però “la pressió familiar va ser molt forta”, ens comenta Sara. La crisi és la crisi, però… què seríem les persones sense els nostres somnis? Aqueixos somnis que ens defineixen, que ens representen com a persones.





, , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.