Entrevistes

‘Las Bajas Pasiones’: «Fingeixen ignorar-nos, però ens porten als seus AirPods»

Lucía Pérez | 16 novembre 2020

Es defineixen com un projecte que divaga entre l’experimentació electrònica, sintetitzadors, ritmes ballables i guitarres. Tot això recolzat per unes lletres, en forma de rap i cançó d’autor, submergides en la desconstrucció del gènere, el desamor i les drogues. I és que Dani, Edu i Toni fan música per fer-nos ballar, cantar, cridar, riure i de vegades, també plorar. ‘Las Bajas Pasiones’ canten, en definitiva, per fer-nos sentir lliures.

Dani, Edu i Toni, de ‘Las Bajas Pasiones’

Hi ha algun moment detonant pel qual va sorgir ‘Las Bajas Pasiones’?

El Dani vivia a Madrid i l’Edu a Barcelona, ens vam conèixer per les xarxes (i no va ser Grindr) i vam coincidir a Barcelona. Vam tenir una trobada mística i visceral, una cosa molt especial que va ser el detonant d’aquest projecte. A la setmana ja col·laborarem amb la primera cançó, “Cuido mi centro”, que s’inclou al primer àlbum, “Rizomas Salvajes”.

Quins són els principals sentiments que mouen les vostres cançons?

No ens posem mai cap límit, tenir la possibilitat de parlar de tot, de les nostres vivències i del que tenim al voltant, sense cap filtre. Sobretot quan vivim una cosa molt intensament ens surt quasi sol.
Potser ens surt molt parlar d’amor-desamor perquè som unes romàntiques penedides, però en general parlem de l’alliberació en tots el sentits.

Com enteneu la música més enllà d’una arma reivindicativa?

La música és l’eix vertebrador de la nostra vida, és el que ens mou, i fer música amb tot el que això significa és el nostre somni. La música ens salva la vida, i creiem que això també pot passar-li a més persones.

 

 

Canteu per a reivindicar o reivindiqueu perquè canteu?

Està tot plegat, i no sabem on està el límit, volem cantar per canviar les nostres vides, i canvien les nostres vides per cantar. A més a més tot això quasi ens surt sol, no coneixem una altra manera de fer-ho.

La vostra música: arma o refugi?

A la intimitat és el nostre refugi, quan estàs passant un moment que no és fàcil, poder expressar-ho a les cançons és una cosa que no té preu, però després quan sortint d’aquesta intimitat, veus que tothom passa pel mateix, i que el que ens venen com individual és col·lectiu, i això passa a ser una arma.

Què suposa buidar-vos anímicament en un àlbum com ‘Bichxs rarxs’?

Traiem molta sanació d’això, nosaltres som persones més felices del que sembla, potser ens descarreguem allà, i traiem tot el que vivim, per seguir caminant més lleures d’equipatge.

Organitzeu el cabaret ‘Fúria Queer’. Què suposa aquest projecte en la vostra carrera?

FuriaQueer va sorgir dels nostres concerts, sempre trucàvem a les col·legues que treballen la performance, el drag Subversiu o DJ’s per punxar després… es generava un espai superinteressant de respecte on cadascú podia ser si mateix, i on la gent es coneixia, lligava o creava xarxes polítiques i/o artístiques. Però això durava molt poc, els horaris de les sales eren dues hores com màxim i nosaltres necessitàvem allargar l’experiència.

Arran d’això ens van contactar la gent de la sala Sidecar a Barcelona, on ja havíem fet algun concert, i ens van proposar just el que volíem, fer una festa amb tot aquest concepte i portar-ho més enllà. Aquí aparegué el Trashvestidor on la gent es podia ‘tunear’ una mica, que estava a un raconet de la sala i on hi havia roba, maquillatge i bon rotllo. I vam fer la festa mensual on molts dies tocàvem amb la banda i ens servia com assaig obert i per experimentar amb el nostre so. Per la festa va passar molta gent interessant i projectes brutals que ens vam influenciar en la manera d’entendre la música, i al cap i a la fi, la vida.

Trobem molt a faltar el FuriaQueer, i ens consta que no només nosaltres 🙁

Dieu que no us agrada encasellar-vos en cap estil musical. Us agradaria sorprendre algun dia amb un tema totalment diferent del que esteu acostumats? Com seria?

Si, de fet el pròxim en què estem treballant, és una òpera queer (rialles). És broma, de moment seguirem amb aquesta onda, però mai sabem que passarà. El que si estem treballant és en un espectacle que va més enllà de la música, es diu “Lo Bello En Lo Siniestro”, i és una experiència teatral i de cinema expandit on posem la música nosaltres d’una manera més experimental a la que estem acostumats.

Com us sentiu posicionats dins del panorama musical?

Fingeixen ignorar-nos, però ens porten en els seus AirPods. Ens sentim en ple creixement i cada dia ens coneix més gent. Estem contents de tenir projectes que admirem a prop i poder treballar amb ells. Això no s’atura… que es preparin!

Un dels vostres punts forts és arribar a la gent amb els temes en directe. Us heu vist molt afectats per la situació actual?

Sincerament sí, ens ha costat molt ubicar tot el que està passant. Normalment tenim la sensació que quan fem música el cercle es tanca, quan fas també concerts… i ens divertim molt en aquest moment, quasi diríem que és el nostre moment preferit. Ens agrada posar a la gent a ballar. Aviat ho farem!

Ara estem aprofitant per a la creació i experimentant amb el nostre so per poder presentar aviat noves cançons i vídeos, ja que això de fer cançons no es pot aturar!

Més enllà del nom del vostre grup, què són per a vosaltres les baixes passions?

Viatjar a les profunditats del plaer, sense el filtre de la societat i tornar amb un somriure d’orella a orella.





, , , , , , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.