Parlem amb Rudymentari del nou disc: “El turisme de masses ho mata tot”

Rudymentari és el projecte musical impulsat per Guillem Llorens, un artista de Ciutadella (Menorca) que entén la música com una eina de transformació cultural i política arrelada al territori. Va irrompre amb força a l’escena reggae catalana amb el seu primer àlbum, “Contracorrent” (2020), projecte que va consolidar amb “Rissaga” (2023). A Tresdeu hem pogut escoltar en exclusiva el seu tercer disc “Mala herba sempre creix” (2026). L’entrevistem amb motiu del llançament d’aquest.

Després d’un temps de silenci i d’una pausa als escenaris, tornes aquest 2026 amb “Mala herba sempre creix”. Per què has triat aquesta metàfora per definir el teu retorn?

Als nostres dos primers àlbums, fèiem referència al mar, com si en fossin una continuació l’un de l’altre. Després d’una pausa era hora de fer un canvi de rumb i anar a la terra. Tot i ser illenc, totes les meves arrels venen de la pagesia, la terra és el meu habitat. I què millor per resurgir que la força d’una mala herba que resisteix i rebrota?
Òbviament, és una metàfora del projecte, però també pretén ser un missatge col·lectiu i d’esperança en els temps convulsos que vivim actualment.

El projecte reivindica el parlar menorquí i salat com una part essencial de la teua identitat artística. Fins a quin punt consideres que l’ús de la variant pròpia és un posicionament polític davant la globalització cultural?

Doncs un posicionament clar i directe! (riu) Escollim la nostra llengua i el nostre dialecte a consciència, per reivindicar-la, defensar-la i de pas donar-li la visibilitat que puguem. En un món on la tendència és fer-se viral i arribar al màxim de persones possibles, ens és igual. Com bé dius, el nostre accent salat és essència de Rudymentari i no seria el mateix sense ell; ens basem en la nostra identitat i ella és qui dóna sentit al projecte.

“Ho tornarem a fer” es presenta com el nucli conceptual del disc. Veus encara esperança davant l’adversitat actual?

A vegades sembla difícil, però si. Són temps convulsos com ja he dit, l’auge de l’extrema dreta i el feixisme desacomplexat és aterrador. Però és molta la gent que té més ganes de canviar-ho que no pas por i, diuen que l’esperança és l’últim que es perd. No sé si és cert, però si seguim endavant és perquè ens imaginem un altre futur, encara ens queden forces i les males herbes mai moren.

A “Ca la rata” assenyales directament la turistificació i l’especulació immobiliària. Com veus la degradació del territori a Menorca i a les Illes Balears i Pitiüses en general?

Està clar que com cada territori que sofreix la turistificació, la cosa només es degrada cada vegada més. El turisme (de masses) mata els barris, els pobles i ho mata tot. Et fan fora de casa perquè ja no et pots permetre una vivenda, pugen els lloguers perquè els rendistes en treuen més suc amb la temporada. Ens esgoten els recursos naturals, es carreguen el paisatge a base de ciment, la saturació és tan bèstia que perds la relació amb ca teva i casi passes a ser tu l’estrany. Fa pena i, ràbia, molta ràbia.

El disc beu de la tradició jamaicana, el Rub-a-dub i el Roots Reggae. Com aconsegueixes connectar aquests espais de resistència nascuts al Carib amb les formes de vida populars de l’illa?

Al final és música illenca i, com diu n’Adala fent broma (que em va agradar molt), el menorquí és el patwah del català (riu). Dit açò, el Roots sempre ha estat un estil caracteritzat per la consciència, la reivindicació de les arrels i la lluita eterna contra Babylon. Llavors, és molt fàcil empatitzar i fer-ho a la nostra manera amb una mirada local.

Dins un treball amb una forta càrrega de crítica social, “Kabrit” aporta un contrapunt més lluminós centrat en l’amistat i la llibertat. És la comunitat la millor eina per combatre les desigualtats que denuncies a cançons com “Dues cares”?

M’agrada que ho vegis així, visca els kabrits i les kabres i totes les persones que viuen saltant-se els marges, sortint dels camins establerts i essent espontànies! Al final era un intent d’agrair a aquestes persones i amistats el coratge i força que ens donen al nostre costat, brindar per elles i per la força de l’amor.

“Crema i ensaïmada” estableix un vincle entre la cultura Sound System i el valor artesanal i tradicional. Creus que la música feta des de l’autogestió és una forma d’artesania cultural en els temps que corren?

Ostres molt bona observació. Totalment. En un món cada vegada més artificial, amb un ritme frenètic i que impulsa a la hiperproductividad, ben poc és l’espai que hi queda a l’artesania i a les coses fetes amb amor, o per amor. La música autogestionada n’és una d’aquestes. Contra tota la indùstria musical fer les coses d’una altra manera, anar en sentit contrari gairebé, enlloc de competir, buscar aliances, recolzant-nos i compartint els recursos que tenim a la mà. I el més important, creiem en fer-ho així i no busquem una altra forma.

Tanques l’àlbum amb “Rudymentariament”, on poses sobre la taula la necessitat del decreixement. Per què vas decidir que aquesta idea d’un model de vida més sostenible fos la conclusió final del disc?

Sempre m’agrada jugar amb el nostre nom i, a més, m’agradava pensar-ho en un ritme més tirat a l’ska, alegre, però totalment irònic. Volia pensar que s’acabava el disc ballant mentre s’atacava el tòpic discurs de que l’evolucionar és crèxier permanentment i, enfocar-ho en un decreixament rudymentari. Comencem amb la força de les males herbes i acabem amb un futur rudymentari! (riu)