Entrevista a La Gossa Sorda a Brussel·les: «Estarà ple de gent i s’acaba la gira»

Josep Nadal i Àlex Seguí, de La Gossa Sorda, van passar per l’Espai Valencià de Bèlgica en el penúltim concert de la gira de tornada. Els vam entrevistar pocs dies abans de l’últim Aquelarre, el concert de comiat que el grup farà a Pego l’11 d’octubre. Ens parlen de com ha anat la gira, dels valencians que viuen fora, de per què s’oblida tan fàcil la memòria de la migració i de la vivenda a la Marina Alta. Si vols saber més del concert, tens tota la informació de l’Últim Aquelarre de Pego.

Com valoreu la gira de tornada?

La gent està molt contenta i ens agraeix que hàgem tornat. Pensem que el directe està treballat i que hem fet una cosa potent. Als concerts nostres tothom sap les cançons de principi a final i, des de la primera nota, està molt lliurat a la música. En alguns festivals, en canvi, la meitat de la gent no coneix el grup. Això també és un repte, perquè eixa gent te l’has de guanyar: cap a la tercera o la quarta cançó ja es capta la tensió i estan tots ballant i fent pogos.

Després de deu anys, arribar a eixos llocs i guanyar-te gent que no t’havia escoltat tant ens ha agradat molt. No ens podem queixar de res: no ens ha plogut en cap lloc, no hem hagut de suspendre cap concert i no hi ha hagut cap rotllo rar.

Què heu pogut aportar a la diàspora valenciana a Brussel·les?

Hem intentat donar-li a la gent el que li donem a tots els llocs: emocionar-los una miqueta. Crec que ho hem aconseguit. Era una manera de donar continuïtat a la festa i de reivindicar la nostra llengua.

No saps mai fins on arribarà la connexió, i de vegades és molt més gran del que et penses. Nosaltres no hem eixit fora, però els nostres pares i els nostres avis sí que venien a França. Personalment no ho hem viscut, però fas els temes i no saps mai fins on arriben.

Que hi haguera germanor al concert, una germanor brutal, és meravellós. A l’última gira, el 2015, vam fer un concert a París molt especial, per a tota la diàspora working class valenciana que estava allà corrent. Este també ho ha sigut: ve la gent i t’explica que viu a Holanda, a Suïssa, a França o a Alemanya, i et conta quina és la seua vida. Ens ha agradat molt connectar.

Per què s’oblida tot tan fàcil?

Som part de la cultura global i dels inputs que ens arriben. Abans tenien molta importància les televisions i els mitjans de comunicació; ara és el mòbil tot el dia. Vivim una situació de crisi i d’acceleracionisme en què el capitalisme pareix que ja no pot oferir allò de l’època de Camps i Rita, d’aquells anys meravellosos de «que bonic està València».

Ara toca jugar amb l’odi, invertint moltíssims diners en estratègies d’odi, i els immigrants s’emporten la pitjor part. El gran problema és que encara no s’han adonat que tota esta gent va contra més del 90 % de la població.

Falta memòria històrica: el País Valencià som un país pobre, de gent que s’ha hagut de guanyar la vida. Ara estem en una altra situació global que fa 50 o 60 anys, però encara hi ha molta gent que s’ha de pegar a fugir per guanyar-se les garrofes, i hi ha gent que ve al nostre país a guanyar-se-les. Independentment del que pense cadascú políticament, una qüestió bàsica és el respecte per les persones.

En els dos últims anys de política espanyola no han parat de passar coses. Hi ha tanta informació i la gent hi està tan acostumada que hem arribat a un moment en què estem amnèsics. Estem molt saturats. Però per sort hi ha col·lectius que no ho obliden, i per això hem vingut ací. La gent que està muntant el País Valencià és una meravella i és gent que necessitem.

Continua la colonització? La llengua i la vivenda

Ho vivim igual, a la nostra família i al nostre entorn. Conec molta gent que no pot pagar un pis, gent que treballa des dels 18 anys i no se’l pot comprar. Ja no és només el litoral: la costa va entrant cap a dins, cap a la zona d’interior, i això abans no es veia.

El problema de la vivenda passa en totes les ciutats d’Europa, però a l’Estat espanyol estem totalment desprotegits: no hi ha hagut mai polítiques de vivenda. Des de Franco, amb les VPO, que després es privatitzaven i es regalaven, una privatització brutal de diners públics, fins a la Llei del Sol i Borrell. S’hi ha passat de tot, i sempre ha sigut desregulació i privatització. No hi ha cap tipus de protecció. És el país d’Europa més desprotegit perquè la gent puga accedir a un habitatge, i això és un punt molt fort perquè la gent puga viure.

Això només es pot canviar fent moltíssima pressió als carrers, molta més de la que s’esperen. La situació és que la gent no pot viure. Salvant les distàncies, és com la Revolució Francesa, quan la gent no podia menjar pa perquè el pa estava massa car. Si no tens una vivenda per al teu projecte de vida, la situació està fatal. Per a canviar-ho cal fer canvis profunds en els partits polítics i més enllà.

Quin missatge voleu deixar per a l’últim Aquelarre?

Simplement vam fer un grup d’amics i hem fet les cançons parlant del nostre voltant, de les coses que ens interessaven i que per a nosaltres eren importants per a la nostra vida i per a la nostra gent.

A la gent jove li diria que no tinga por, que intente ser ella mateixa i que done la cara pel futur, i que vega que es poden fer coses grans i arribar a la gent, també a nivell professional, sense deixar-se portar pels algoritmes ni per la política blanca de quedar bé. Eixe seria un poc el missatge, i que les nostres cançons estan ací i que les gaste qui vulga.

I el concert de Pego?

Estem contents amb el concert de Pego perquè hem aconseguit fer un cartell que va en la nostra idiosincràsia: treballar sempre amb bandes o amb gent que per a nosaltres és pròxima o que encaixa en el nostre relat. Som una banda de la Marina Alta, som de Pego, ho hem dit mil voltes, i tocar a Pego era tocar amb Rodi, Abril i Quinto.

Estem expectants, de nou: estarà ple de gent i s’acaba la gira. Hem tingut temps d’assimilar-ho perquè ho teníem pensat, però ho trobarem a faltar. Han sigut quasi dos anys de feina. Com fa deu anys, quan vam fer l’última gira, l’important és que les coses s’acaben i s’acaben bé. Esperem que no ploga l’11 d’octubre i que vingueu a fer tots l’últim aquelarre. I potser també tenim una edat i anem a pegar-nos la festa de les nostres vides.