Parlem amb Tardor abans del «del concert majúscul»

Quantes voltes hem patit per coses que no arribaran a passar? D’això va ‘Les coses que mai passaran‘, el nou senzill de Tardor: la por d’anticipar les desgràcies i de conviure amb els fantasmes que un mateix es fabrica. La cançó és un avançament del volum blau de ‘La vida com un joc‘, la segona meitat del cinqué disc d’estudi de la banda, que estarà complet a principis de 2027. El videoclip és obra de Jaime Rod.

‘Les coses que mai passaran’ sonarà per primera vegada en directe el divendres 20 de novembre de 2026 a la Sala Repvblicca de Mislata, on Tardor presenta el disc dins del cicle La Prèvia. És la tornada de la banda a l’àrea de València tres anys després del comiat a la sala Moon, i amb una formació nova. Les portes s’obriran a les 20.30 h i el concert començarà a les 21.30 h. Les entrades costen 18 euros més despeses i estan a la venda a Ticketvip.

Tardor es va acomiadar a la Moon el novembre de 2023 i van passar dos anys sense que pujara de nou a un escenari. Ara torna amb «La vida com un joc», el seu cinqué disc, partit en dos volums, el roig i el blau, i produït una altra vegada per Pau Paredes. El presentaran el 20 de novembre a la Sala República de València. A Tresdeu els seguim des del 2012, quan vam triar el seu debut millor disc de l’any. Parlem amb Cesc i Àlex de la tornada i del que preparen per a eixa nit.

Torneu amb formació nova i ganes d’“almenys un disc més”. Qui formeu ara a Tardor i què podem esperar d’esta etapa?

Estic segur que este disc que presentem no serà l’últim disc de Tardor. Hem aconseguit ajuntar-nos amb un grup de músics increïbles, la millor banda que hem tingut mai, i ara mateix en el grup hi ha un ambient d’il·lusió com feia anys que no hi havia. La incorporació, primer, d’Eric Lechiguero a la guitarra solista li va aportar al grup el gol que no tenia. Després, de la seua mà, va arribar Borja Granell, als teclats. Un erudit de la música a qui anomenem El Professor, pel seu coneixement inabastable. Al mateix temps es va incorporar al baix Javi Escrivá, germà menut d’una nissaga de músics legendaris, un xicon amb un talent innat. I per últim, la cirera del pastís, ha sigut Jordi Sapena a la guitarra acústica i als sintetitzadors. Un músic amb molta experiència i bon gust a cabassos, antic membre de La Habitación Roja entre molts altres projectes, que ha arrodonit la formació.

Per què «La vida com un joc»? A què jugueu i amb quines regles?

Els humans som una de les poques espècies animals que deixem de jugar en edat adulta, majoritàriament. Nosaltres estem totalment en contra d’això. I crec que cal reivindicar la música com un joc, no com una competició, que és com es viu a sovint. Hem vingut a jugar, a disfrutar i a fer el que ens dona la gana en el local, en l’estudi i en l’escenari, que són els tres llocs on més hores hauria d’invertir un grup. Les regles no les triem, però tampoc ens importa. Ja no aspirem a encaixar.

Dos volums, el roig i el blau, què separa l’un de l’altre?

La separació és cronològica. El volum roig, les primeres quatre cançons, són les primeres que vaig portar al local d’assaig per a treballar amb la nova formació. El volum blau ja naix quan està la banda formada i es grava després. No hi ha una separació conceptual.

Dieu que «L’instint» és la cançó sobre la qual s’alça tota esta etapa. Què vos ha fet continuar quan estàveu a punt de deixar-ho?

Sí, L’instint és la pedra angular de la nova etapa, la cançó on s’inicia tot. És un missatge per a nosaltres mateixa, per a reivindicar que tenim tot el dret del món a mantindre viva la il·lusió de fer música. El que ens ha fet continuar és saber que les nostres cançons han format part de la vida de moltes persones, i tindre la certesa que encara ens en queden moltes de bones per fer.

El 2013, a “Saudade”, cantàveu com s’anava cremant la il·lusió de quan érem xiquets. Ara, a “L’instint”, parleu de conservar-la. És una resposta a aquella cançó?

La vida és una muntanya russa. Del desencant existencial d’aquells anys queda poc, o res. Ara mateix tenim moltes ganes de mantindre’ns ferms al costat de la il·lusió, de seguir disfrutant durant molts anys d’este projecte que ens ha costat tant construir i que ens manté units a moltes persones que s’emocionen amb la nostra música.

Torneu a treballar amb Pau Paredes després de Patraix, que va produir Ricky Falkner

Tornar a treballar amb Pau era una de les coses que teníem clares en esta nova etapa. Volíem recuperar l’essència del nostre disc ‘Una ciutat invisible’. Gravar en una casa convertida en estudi, gaudir de la convivència, de tot allò que va més enllà de fer arranjaments. Pau, a banda d’un dels millors productors de l’estat, és amic nostre. I això era fonamental per a nosaltres en este moment.

Una ciutat invisible, Patraix, «Hi havia una ciutat»: València sempre hi és. La ciutat que cantàveu el 2017 encara existeix?

Li hem cantat a la ciutat des que fem cançons i ha tingut moltes cares diferents, no deixa mai de canviar. València no és la mateixa que en 2017 igual que en 2017 no era la mateixa que en 2014. I segurament en 2027 no serà la mateixa que és ara. Però és la nostra. I mentre ens quede veu, li cantarem.

Amb l’estol vos heu allunyat de les xarxes. Com ha respost la gent? Es poden omplir sales sense Instagram?

Allunyar-nos de l’algoritme era un requisit per a continuar. Com he dit abans, no triem les regles, però tenim dret a jugar com vulguem. Ja vorem com acaba el partit. Tenim una comunitat de públic molt fidel que ha respost molt bé a l’estol, amb una ràtio d’apertura molt alta dels missatges que enviem. Però si es poden omplir les sales sense Instagram vos ho haurem de dir quan acabe la gira. M’agradaria poder dir que sí. Tinc l’esperança que podrem dir-te que sí.

Què esteu preparant per al 20 de novembre?

Un concert majúscul de Tardor. Un repàs a tota la història de la banda i la presentació en directe de les nostres noves cançons. Si t’agrada la nostra música, no deuries faltar. Seran vora dos hores de melodies i emocions.