Discos

[Crítica] Els Pets, eterns

Hèctor Serra | 16 Gener 2013

Tot i que de vegades responen bàsicament a una estratègia comercial, els tributs a les bandes més granades del país aconsegueixen convertir-se en material de molt alta qualitat. D’entrada, músics provinents de diferents escenes i contextos fan pinya en pro del fet cultural. No només això: l’enregistrament d’aquests àlbums esdevé un idoni termòmetre per mesurar la salut de la cançó ara i ací.

Engrescar grups joves a passar pel filtre personal algun tema de la banda amb la qual han crescut és una sana activitat que no sols evidencia que el temps passa; també corrobora que el relleu generacional està garantit. I això, a casa nostra, fa temps que es dóna per assentat. Però en tot aquest galanteig del dolç moment de la música en català, cal no oblidar els gèrmens, els ara sèniors però antany carn fresca de les nits d’adrenalina sonora. I més encara quan la formació homenatjada continua al peu del canó, reinventant-se en cada nou lliurament i engrandint un bagul de records que ja és patrimoni de tota una onada de fidels seguidors. Tal com va passar amb Sopa de Cabra (Podré tornar enrere. El tribut a Sopa de Cabra, Música Global, 2006), amb Umpah-pah (Més raons de pes. El tribut a Umpah-pah, Música Global, 2009) o recentment amb Antònia Font (Versions halògenes. El pop d’Antònia Font, Discmedi, 2011), la fàbrica de sons s’ha posat a treballar per fer realitat la revisió del cosmos melòdic del grup de les avellanes. Els Pets, com massa bé se sap, són de Constantí i visca la mare que els va parir.

Parem atenció pista per pista. Una primera llambregada als títols de les quinze (per)versions deixa fora de la nostra lectura mítics temes com “Por” o “Noia de vidre”. I, ves per on, l’himne d’himnes, “Bon dia”, tampoc hi fa acte de presència. Sorprenent? No tant, almenys si el que busquem és fugir de llocs comuns. Amb totes les versions que s’hauran fet del “Bon dia”, ja hi haurà temps per traure un àlbum antològic que les aplegue. Allò realment interessant d’aquesta col·lecció rau en els  revestiments de peces menys explotades per la radiodifusió, tant de pertinença als principis de la carrera com dels temps més actuals. Així doncs, aquesta circumstància, sumada al fet que no estem davant una compilació massa exhaustiva -quinze talls poden escoltar-se d’una tirada-, acaba fent de l’homenatge una proposta sòlida, global i harmònica. Trets, d’altra banda, que els de Constantí ja han convertit en senya d’identitat a través de la seua fructífera discografia.
Paga la pena aturar-se en l'”Agost” més hivernal dels Love of Lesbian, el “Vespre” tel·lúric de Roger Mas o el “Calafell” redescobert per Inspira. Hi ha d’altres, com Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien, que diuen “Digue’m que m’estimes”, o Refree, que arranja majestuosament “Cançó d’Amor #398”. Les síncopes jamaicanes recauen sobre “Pantalons curts i els genolls pelats” del Belda i el Conjunt Badabadoc. Com un torsimany, Brad Jones transforma “A batzegades” en “Batzy”. En consonància amb el seu últim treball, Quart Primera fa de “La vida és bonica (però complicada)” un experiment de reverberacions acoblades. Pareu bé l’orella a la peça que afaiçona Mazoni, “Un dimecres qualsevol”, perquè els cors que se’n desprenen són molt originals, gairebé tribals. Més acostada a l’atmosfera retro sona “El que val la pena de veritat” per part de La Casa Azul. La poètica sonora de Maria Rodés es reserva per al tema “Bona nit”. Qui tampoc falta a la cita és Joan Colomo, executant “Segon plat” amb admiració i respecte pel grup, com també The New Raemon en la seua incursió al reeixit disc Sol (Discmedi, 1999), del qual prova “Aquest cony de temps”. I quant a l’aportació valenciana, molta atenció a “Està plovent”, on el xativí Feliu Ventura rescata una de les composicions més antigues per portar-la al terreny més íntim, com en una textura típica del seu repertori. Ara bé, possiblement el tema més irrespectuós i intransigent amb la font original siga el de la gent de Senior i el Cor Brutal, fins al punt que el seu toc canalla comporta una metamorfosi de “Fàcil” a “Agre”.
Eclèctic i ondulant, el disc de tribut als Pets és d’aquelles joies que el pas del temps, malgrat tot, acaba convertint en quelcom etern i indestructible. Quinze fràgils maneres de respirar, anar al cel i tornar.

Perversions, Els Pets, RGB Suports, 2012

Hèctor Serra col·labora a la revista Tres deu, el digital cultural Núvol i el periòdic L’Accent, entre altres mitjans. És l’autor del bloc L’Extraradi.

Twitter: @llenyataire




, , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.