Discos

Que vinga l’amor

Daniel Monfort | 26 Abril 2013

CRÍTICA. Exaspera, enrabia, cansa, que per poder escriure, alabar o criticar als Manel s’haja de fer menció al fenomen mediàtic que porten darrere, fenomen que no sé fins a quin punt l’han buscat o els hi pesa com una llosa de marbre a sobre. Abans de posar-me davant la pantalla en blanc he llegit tres crítiques de “Atletes, baixin de l’escenari” a altres webs o portals de música castellans i sempre apareix una introducció on es parla de nacionalisme i no sé quantes coses més, tot construint un “sí, però…“, com si s’estigueren justificant-se davant la seua audiència pel sol fet d’haver-se parat a escoltar-los. Tant és, vist i escoltat des del País Valencià (ja no us parlo de la diàspora!), on tot és més complexe que l’amalgama fàcil de Barça&TV3, on TV3 no es pot considerar de gran pressió mediàtica perquè de fet encara l’esperem i el pesat del Jordi Basté no el capten les antenes de ràdio, ens podem permetre de parlar de la música i de la lletra, que per això estem.

Teresa Rampell” va ser de les primeres cançons que vam escoltar de “Atletes, baixin de l’escenari“, unes setmanes abans de l’eixida al mercat del disc. Aleshores ens vam mirar amb cara estranya, vam preguntar-nos en comentaris a les xarxes socials “redéu, què és açò?” i no hi trobàvem resposta. Ens havien colat un gol. A la primera escoltada no hi entrava, a la segona com aquell i quan han tret la resta de cançons, al remat acaba sent la cançó més balladora del nou àlbum. Ens trobem amb un text 100% manelià, ple de referències a barris de Barcelona que no ixen a les pel·lícules i una tornada que és una explosió d’optimisme quan diu “Que ve l’amor, que ve l’amor!” tot rimant virus tropical i incendi forestal.

Quan tot va mal o està ben magre l’amor sempre serà una eixida, ho deia explícitament Senior i ens ho diuen ací els Manel. Si ens estranyava Teresa Rampell era per ser una cançó més elèctrica i menys folk del que ens esperàvem, perquè ens esperàvem alguna cosa en la continuïtat dels dos àlbums precedents i Atletes no és la continuïtat de res. “Ai, Yoko” és la cançó que obre el disc per cantar-li a l’amor de Yoko envers Lennon. En algun moment al institut els Manel deurien escoltar Def con Dos però com si els hagués entrat un remordiment al vorejar els 30 se’n desdiuen de les escoltes musicals adolescents i Yoko esdevé innocent car Yoko estimava de veres. Cadascú pensarà el que voldrà però aprofitant l’avinentesa la revista Enderrock d’este mes d’abril conté un il·lustratiu article de Xavier Mercadé sobre Yoko Ono i el patetisme de les seues aparicions públiques una vegada Lennon havia traspassat. Persistirem a creure que Def con Dos no anaven descabellats però ací Manel han fet una bella balada dedicada a una antiheroïna pop. Calia gosar fer-ho.  

A “Mort d’un heroi romàntic” tenim un relat d’un fet banal- un suïcidi d’un home solitari en un pis de ciutat – vestit amb aires de conte fantàstic i on retrobem el detallisme ja típic de les lletres de Gisbert i la referència clàssica i obligada al costumisme català. Possiblement esta siga la cançó del disc que més ens fa pensar en les de més èxit del disc precedent, Boomerang o Aniversari, sobretot en la forma de construir el relat. “Un directiu em va acomiadar” tanca el disc amb un ritme apoteòsic i més pop que mai. Ací Manel tracten un tema de pura i trista realitat – com mai abans havien fet – però no hi busqueu rebel·lia que el protagonista assumix l’acomiadament amb la cua entre les cames. 
La gran sorpresa de “Atletes baixin de l’escenari” és que desapareixen els vents, els cors, les havaneres, l’ukelele i la mediterraneïtat, que és un concepte que igual val per a una cançó com per a una cervesa, es manté només en els textos – ja que parlar de baixar a la ciutat en moto continua sent una postal ben mediterrània. Instrumentalment s’allunyen cada vegada més de ser els Beirut catalans i progressivament ens costarà més comparar-los a algú i seran ells i només ells i aleshores esdevindran una “Banda de rock” mítica com ells mateixos canten. Hi haurà qui trobarà el disc més tristot que els altres, més nu i sense temes ballables com si podíem fer amb “Ai Dolors“. L’han tret a l’abril però és un disc de mes d’octubre, de rovellons, de dia que curteja i de fulles seques. Això sí, Manel, malgrat haver-nos canviat progressivament de sistema de coordenades en els tres discos, amb els seus textos cuidats i tant característics (ep! si acceptem de bona gana el costumisme i el detallisme) i amb un so que balla entre el folk i el rock són una vegada més senyera de l’escena pop del país que saluda dient “Bon dia”.

Daniel Monfort col·labora a la revista Tres Deu. Escriu a El cadafal. Membre de la #AspraDiàspora, punxa música del Mediterrani i del Carib en una ràdio local d’Orléans, al programa Pachanga. Twitter @elcadafal.





, , , , , , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.