Música

DJ’s emmascarats per Rubik Dude

Rubik Dude | 5 febrer 2014

rubikpost

Bon dia, FILL DE PUTA, això és el que eres, un FILL DE PUTA.

Un FILL DE PUTA que no es preocupa per cridar la seua àvia, sabent de sobra que està prou malalta i que li alegra molt que la crides.

Un FILL DE PUTA que fa bromes sobre discapacitats perquè sap que no van a respondre-li ni a recriminar les seues paraules.

Un FILL DE PUTA que enlloc de dedicar-se a millorar cada dia en el seu terreny prefereix jutjar i criticar el treball de la resta.

Un FILL DE PUTA que escriu aquestes línies sols perquè així ocupen espai de l’article i sembla més llarg, perquè té poc a dir, jejejejejejejeje.

Després de tirar-vos el puro d’aquesta manera, vinc a parlar-vos d’un succés molt bonic: Burial ha donat la cara després d’anys de misteri. No és Four Fet, no és cap productor ja famós, no és Jesucrist, ni és Ramon García.

Burial és un músic que a uns agrada i a altres no tant. A mi, què vols que et diga, ni fu ni fa; però ha sabut jugar amb el misteri de la seua personalitat i això mola.

El misteri és sempre òptim a l’hora de vendre: otorga a qui s’oculta un aire de personatge suprem, més fantàstic que humà. Fa que les dones puguen tindre fantasies pensant que és un Don Juan, quan la realitat estiga bastant allunyada i sigues més lleig que una taca de lefa en un xandall.

Des del Renaixement (segle V a.C – segle Y a.C) tenim mostres de músics misteriosos que ocultaven el seu rostre, com és el cas del fantasma de l’òpera, un pianista enamorat de sa mare que discuteix amb son pare Edip, qui el tanca en una torre custodiada per un drac. Quan intenta fugir del drac, li trenca la cara d’un carxot i ha de posar-se una màscara per a tocar el piano entre les bambalines del Moulin Rouge. Aquest misteri va fer que li dedicaren una sèrie de llibres titulada: El fantasma de l’òpera.

(Incís)

S’obri el teló i apareix Christiano Ronaldo veient Gianni Schicchi, l’òpera en què està inclosa la cançó O mio Bambinno Caro.

Com es titula la pel·lícula?

El fantasma de l’òpera.

Després de l’Ophra Phantom trobem Kiss, uns xics molt simpàtics que duien la cara tota pintada i que tocaven música de maricons, drogadictes i satànics. Per això molaven.

I després algú més hi hauria però jo no el recorde perquè sóc jove, per això bote directament a Daft Punk.

Han sabut explotar al màxim la seua imatge de robots, sempre recolzats per la seua música, és a dir, que no són una merda disfressada i ja està.

També està Deadmau5, que es caga en ocultar-se la cara i solament es posa el ratolinet de vegades per donar l’espectacle.

Per supost, The Bloody Beetroots, encapçalats per Bob Rifo, han sabut potenciar l’aspecte de la sensualitat per a fer que les xavaletes mullen les bragues sols mostrant la boca, perquè en realitat tenen cara de freak reprimit que es fa palles mirant-se a l’espill.

Redshape, Funtcase, La Musique D’Ordinateur, SBTRKT, Savant, Djs from Mars, UZ, Loo&Placido o Rubik Dude, són altres dels Djs més guapos emmascarats. Sobretot aquest últim, que té uns ulls color mel preciosos.

On vull arribar amb açò és que hi ha gent amargada que critica els Djs que aporten quelcom visual a més de musical. Hi ha molt de Dj súper seriós que sembla que punxe amb un garrot clavat pel cul que diu que per a triomfar només cal posar-se una màscara.

El fet que a Espanya hi haja tant de fake, tanta sessió grabada, tant de ghostproduït, tant de “pallasset” i tanta història fa que si t’assembles una mica a ells pensen que eres un mico.

Parle des de l’experiència quan dic que punxe amb un cub de Rubik amb leds al cap. Li he dedicat 30 hores a fabricar-lo i m’ho pose perquè no tinc ganes que es veja el meu rostre apol·lini, ja que sóc increïblement guapo i passe d’enamoraments i plos en acabar els sets.

En canvi li dedique casi huit hores al dia a la música. Tinc la consciència tranquil·la i vaig a seguir punxant amb el cub de Rubik fins que tinga un accident i siga lleig.

I com jo, tots els artistes que he anomenat abans, i ells li dediquen molt més temps que jo i que són molt millors.

Que diguen que Daft Punk són sols una imatge i que si es llevaren els cascs ja ningú els voldria és com dir públicament: “Sóc un imbècil i els meus pares em frotaven ortigues verinoses als testicles”.

Que es cuide la imatge, els dissenys, la fotografia i s’oferisca quelcom visual que siga diferent a un home seriós punxant no significa que sigues un fake, o que no t’importe la música. Així que si tens la conciència tranquil·la musicalment, el meu consell és que si et naix punxar nuet, amb leggins de lleopard, amb una gallina en el cap, o una capa d’invisibilitat, FES-HO.

Si a més de mirar-te, t’escolten, serà per algun motiu.

Kisses from enfarlopat Jack.





, , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.