L’electricitat sensorial del novembre

Una brillantor fortuïta dins el firmament de l’esfera. Un horitzó esquinçat per tot de bruts i crus rogencs i violacis que ameren l’elèctrica d’una experiència d'(in)gràvida i virginal atmosfera. La instantània d’aquesta portada sembla innocent i tanmateix tot un llampec entra per la dermis, pels narius, per les pupil·les, fent els cossos permeables. Un novembre tirant a desembre que compareix en la lírica emocional d’un trio que consuma el preciosisme en deu batecs d’intacta prodigiositat a través d’unes articulacions harmòniques reveladores i un engranatge sonor sagaç en l’ornamentació, d’aquells que revénen amb posa existencial i ressusciten en el moment del vòrtex vital.

Yeray Calvo s’ha decidit, finalment, a abandonar la clandestinitat. Tot aquest paisatge melodiós descrit més amunt guardava repòs en una cambra íntima que celava un munt de sentiments i vivències personals i, de retop, universals (o a l’inrevés potser). Ara que s’ha deixat els seus estalvis en aquest projecte madurat, acunçat i impregnat de desimboltura instrumental, obrant a la manera d’un destre i metòdic diletant, la carta de presentació no pot ésser més trasbalsadora. Novembre Elèctric ens lliura una opera prima vibràtil, un pop sensorial que assenta el seu univers entre les runes de l’entranya. Sí; això va d’amor. El miracle de l’amor. I, en conseqüència, hi ha adrenalina i compunció, impuls i cadència, foc i obagor a parts iguals.

Amb la cobertura musical dels madrilenys Rodrigo Domínguez i Sergio León, i sota la impecable producció del jaenès Pachi Garcia “Alis” (Supersubmarina, Gimnástica…), que ha envernissat el resultat final d’una bellesa isobàrica amb tot de tels i capes gairebé còsmiques, l’algemesinenc de veu melindrosa irromp amb genialitats com “Atzucac”, “Desembre”, “Ruinas” o el bany de pètals que es dóna a “Roses“, peces totes elles amb un valor narratiu clar i la mística d’una malenconia latent remuntant pels acords i les nebuloses. Entre els intervals més lúcids del treball, ensopeguem amb el segon hemisferi de “Mai per sempre”, un piano instal·lat al mig de la tundra volcànica, enfront del vast oceà, inspirant màgia i encomanant-se pertot arreu. Però és potser en les dues pistes finals quan més incessant es fa el memento que remet a ( ) (Sigur Rós, 2002), aquell guèiser de transportacions i evocacions indefugible en la prestatgeria dels mortals més experimentals. “Supernova” i “Intacte”, doncs, són dos temes sumatoris, zenitals, en fons i forma. La cançó que dóna nom al disc progressa a mode d’un himne tornassolat i emocionant que serveix per a convertir la clausura en un autèntic capvespre de tardor.

Perquè, ves per on, novembre tot just acaba de començar en aquests dies marcencs. I no podem més que aplaudir aquesta proposta tan robusta malgrat la constitució tan hipersensible de la música que se’ns posa a les oïdes. Intacte esdevé un compacte que s’atansa als confins dels penya-segats, amb les brúixoles apuntant cap als septentrions, allà on els llits de lava es confonen amb les aurores policromes i versicolors, a les envistes del precipici darrer, del cel extingit, de la fumarel·la definitiva. I enmig d’un panorama musical atapeït de deix caribeny i rauxa un tant dionisíaca, una xicoteta dosi de sensació gèlida, glaçada, àrtica, no ens vindrà gens malament. Talment com un fus horari lleugerament desplaçat.