Entrevistes

Parlem amb Mafalda després de Nos deben una vida

Òscar PB | 3 Maig 2014

Entrevistem a Mafalda, un grup de música que no deixa indiferent a ningú ni amb la música que fan ni amb les lletres que composen. La seua mescla explosiva de reggae, hardcore i lletres reivindicatives fan dels Mafalda una proposta a tenir en compte. Els hem fet unes quantes preguntes, a continuació teniu el que ens han contestat.

– Hem experimentat canvis en la duració de les cançons, en les primeres referències trobàvem cançons de 7 minuts i ara ho heu estabilitzat més. Encara, però, els canvis de ritmes s’hi succeeixen, estem més a prop del so Mafalda definitiu?

Sens dubte estem madurant, no sabem cap a on, ni si és el camí correcte però cada cançó que componem cada productor i cada estudi amb el qual ens topem ens fa avançar a ritmes vertiginosos. La durada de les cançons és un concepte més de les lleis musicals establides que, evidentment, cal trencar. Si hem fet cançons més curtes és per millorar els temes no per acontentar a la gent. Juntament amb la durada de les cançons el canvi constant de ritmes és una cosa que no volem perdre, és una cosa que està implícita en la música de Mafalda i el nostre únic objectiu és aconseguir que eixos canvis siguen cada vegada més coherents i sonen millor. La veritat és que a dia d’avui estem tornant a les arrels més hardcore, cercant retornar a Música Basura en alguns aspectes.

– Quines influències musicals heu tingut a l’hora de pensar Nos deben una vida?

Mafalda la formen joves de 20 a 22 anys quasi íntegrament. A totes ens han venut el somni de treball, prosperitat i confort, i totes ens hem donat un “leñazo” contra la crua realitat. El capitalisme i una de les seues crisis cícliques no solament ens ha robat el treball i els diners, sinó l’esperança i la fe en moltes coses que consideràvem intocables, sense anar més lluny, amb la música. Arrel aquest sentiment de ràbia i impotència, quasi per casualitat vam veure un documental que es deia “There is no authority but yourself” que parlava d’un grup dels anys 80, anomenat CRASS. Va ser considerat el primer grup d’anarcopunk per molts, ja què eren els únics que no es lucraven d’una pose merament estètica per guanyar seguidors als escenaris. Ells creien en el que estaven fent, feien música per destruir un sistema explotador, no tenien por. Les seues lletres eren brutals i d’una d’elles vam traure el nom del disc, “Nos deben una vida”, –pues clar que sí- deien ells. Els diners que recaptaven dels seus concerts els donaven a causes polítiques, CSO’s, etc. Criticaven als seus coetanis The Clash i Sex Pistols i, en resum, quasi tot el que tenia a veure amb “el món de la música” del seu moment, que s’havia convertit en una pose, fent ús de la política com una moda, fet que segueix ocorreguent avui dia.

– Heu presentat un disseny i artwork del disc molt curiós, expliqueu-nos un poc sobre la vostra intenció en aquesta part també important.

La nostra intenció és restar-li importància a la imatge d’un grup, avui dia la “pose” dels grups “Polítics” és tan important com la de qualsevol cantant d’“Operación Triunfo” i resulta que nosaltres fem música. La idea era que la gent se centre en la música i passara el CD com si fora un missatge i no un be preuat que ha de guardar.

– Com ha estat eixa evolució del grup humà des de Música Basura, passant per No se vende fins a l’actualitat? Hem vist madurar el vostre discurs, diferents col·laboracions i també noves cares.

Música Basura va ser una bogeria necessària; sabíem que havien coses incorrectes i que penjaven d’un fil però al mateix temps necessitàvem llançar un disc així. “No se vende” va ser el primer intent de juntar tots eixos estils i fer les coses bé, les col·laboracions ho van brodar. La política va complement lligada a la nostra música i després de comprovar que el discurs “No se vende” a ningú li importa absolutament res, ens resignem i ens centrem en altres temes com el de “En guerra”. Finalment quant a les noves cares, després de la partida de Paula s’ha incorporat una nova corista que ens acompanyarà en aquest viatge.

– L’altre dia assistirem al vostre concert a la Sala Simbiosi i vegerem el nou directe de Nos deben una vida i Mafalda continua en la seua línia de vitalitat i energia, on a més Vera ara agafa més protagonisme. Com vos heu vist vosaltres en aquests primers concerts dalt de l’escenari?

Ens hem vist fortes, tenim moltes de ganes i comprovem constantment que si sentim el que fem, el públic també ho sent. El problema ve quan el públic per al que toques no està preparat per al que va a escoltar. Creiem que hem de localitzar millor la nostra música i trobar el nostre lloc allà on estiga.

– El projecte avança i València comença a fer-se xicoteta per a Mafalda. Conteu-nos un poc més, quins són els vostres plans de futur i pròxims concerts?

El nostre pla és molt senzill, eixir de València i donar-nos a conèixer per allà on puguem. La concepció del que és un músic canvia abismalment si passes de la capital a un poble proper, el tracte i les ganes del públic. El mateix ocorre si passes de València a una altra part de l’estat espanyol, encara que no ho semble, de València ix molt bon material cap a l’estat espanyol que subministra de grups que mai diríeu que són valencians i la gent es mor per que vagen a les seues ciutats a tocar. Les barreres dels diners i la distància costen de sortejar però ara que ens unim a la família del Gazpatxo rock, cada vegada es fa més viable eixir de València.





, , , , , , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.