Cançons de l’enyor: música per a la diàspora valenciana
Escoltant el darrer disc de la Gossa Sorda, La Polseguera, – pràcticament a la primera escolta que feia- l’atenció es va aturar en una lletra que parlava de problemes molt terrenals dels que vivim lluny de casa. No és res de nou una cançó que parla de l’allunyament de casa, junt amb l’enyor de la infància i l’amor seria un dels grans clàssics de la cançó moderna. Es tracta d’un tema tant vell com anar a peu, com els humans tenim la capacitat de moure’ns som uns eterns candidats a emigrants i immigrants. Com a sobre som uns sentimentals amb capacitat a enamorar-nos dels llocs, de la gent i dels paisatges, quan marxem enyorem d’on venim. Els motius per haver marxat poden ser de múltiples raons, hem pogut marxar perquè hem volgut, perquè hem allargat un Erasmus o perquè no hem tingut altra opció. Però poc importen les circumstàncies de la marxada que l’enyor sempre és present. I l’enyor es canta.
Els portuguesos, poble viatger des de fa segles, fins i tot tenen una paraula per a este sentiment, la saudade o sodade, i per exemple tenim la famosa cançó de la cantant de Cap Verd Cesaria Evora que enyora el seu país el camí de cara a Sao Tomé quan vivia a Paris. El tema segurament més famós que parla de tot açò; de l’enyor de casa i el fet de viure a fora de la seua terra el va escriure i cantar Sting, “Englishman in New York”, que diu senzillament que un anglès és un alien quan es passeja per Manhattan. “Sigues tu mateix, no importa el que diguen”. Què i com han cantat els valencians sobre la saudade? El primer que observem és que quan el cantant valencià està lluny de casa, no li canta al país en general ni a les generalitats com fa Sting, sinó a la unitat geogràfica en la qual ens sentim més identificats, el poble. Com em va dir un professor una vegada sense poble seríem com els fills dels guàrdies civils. De la mateixa manera que amb les cançons d’amor més belles, amb els pobles les coses més certes s’escriuen quan s’està lluny. Us proposo que fem un repàs que està lluny de ser exhaustiu d’alguna d’estes cançons.
Raimon cantava “he deixat ma mare sola, a Xàtiva, al carrer Blanc. Ma mare que sempre espera que tornen com abans”. Raimon va marxar primer a València i després a Barcelona. Si bé el xativí comprèn perfectament l’enyor i sap que tornarà a casa, i que de casa només n’hi ha una, acaba donant-li la volta a la cançó en una de les lletres més hippies del cantant, i declara a tots els que l’escolten germans i qualsevol lloc on està entre gent estimada és sa casa.
L’Ovidi, amb el seu estil tant personal entre el cant i el recitar poètic, va publicar “Carta a casa“, que ens remet directament als primers temps de l’Ovidi a Barcelona, que no deurien ser gens fàcils. El protagonista escriu una carta mentre beu xatos de vi en un bar de la ciutat, parla de les misèries d’un emigrant de poble a la ciutat. Sense cap dubte quan parla de casa és Alcoi, casa són els passeigs per la plaça els diumenges de vesprada. La ciutat ofereix un benestar, escola per la nena i un cotxe, però lluny de casa.
Un altre socarrat, Feliu Ventura, ha cantat en diverses vegades a la seua ciutat, vist també des de la perspectiva de qui ha anat mudant-se de nord a sud. Sovint estes cançons les ha subtitulat “Lloc”, tot un recopilatori de records de temps passats, un recull d’arguments per justificar que la nostra ciutat és la millor del planeta perquè senzillament és la nostra. Així a “Lloc 2” fa un recorregut emocional de la seua Xàtiva, quan tornem a casa després d’un temps i apareixen alguns canvis ho relativitzem tot, “Em queixe però sé, que no ho vull diferent”. “No sé obrir els ulls si no és ací” cantava en uns discos més tard al “Lloc 4”, declaració d’amor etern a un lloc.
Pepet – de Pepet i Marieta – quan es despulla parlant del seu poble Ulldecona evoca el moment més difícil de tots, el moment de partir els diumenges a l’estació de ferrocarril per anar a estudiar a ciutat. Eixe primer tren que s’agafa als 18 anys no en som conscients en el moment, però amb el despoblament rural és un bitllet només d’anada que només obre portes per anar encara més lluny. “Ai no saps com me fot deixar-te tots los domenges per nar cap a ciutat”. Doncs això.
Orxata van fer “Aspra diàspora” al disc 3.0, que a sobre va comptar amb una lletra col·laborativa entre els seguidors del grup que vivien a fora del País Valencià o simplement fora de casa, que ser de poble i viure a ciutat també és un Erasmus. “Diumenges de ressaca i Euromed” evocant altra vegada eixe diumenge fatídic quan marxem cap al nord per seguir amb les nostres responsabilitats professionals o formatives després un dissabte de disco-mòbil. I sempre eixes ganes eternes de tornar, perquè allà on fem falta és a casa. A sobre hi ha un contingut explícit de concepció de país, hem de tornar, el Montgó ens espera.
En el darrer disc d’Obrint Pas hi havia “Perdut pels carrers del món“, una cançó escrita per Miquel Gironès arrel d’un viatge que va fer durant un temps a la Índia. Marxar fora per canviar d’aires, per fugir, per prendre perspectiva i guanyar lucidesa, “tot allò que em fa fàstic de València, l’odi del poder i la seua violència”. Però com en qualsevol fugida en avant hi ha el vertigen i sempre, sempre, sempre, es fixa el punt de tornada: “He lligat una corda del meu cor al punt d’origen així quan em trobe lluny no sentiré el vertigen”. No ho hauríem dit millor. Menys al·lusiva és “La distància” d’Aspencat publicada en al darrer àlbum dels mariners, que mescla enyor de casa i enyor de la parella. Tenim skype i l’àvia s’ha posat whatssapp però els kilòmetres continuen presents, i per tant és més que just dir que “estic en un combat i la distància és l’adversària”. 
I acabem este repàs no exhaustiu amb la bonica “Fa tres anys” que la Gossa Sorda en el seu darrer Polseguera ens dediquen a la diàspora. Nadal, sempre amb una ploma afilada i lúcida, sembla que ha vist açò del partir lluny de casa a Europa de ben a prop, perquè eixe enyor de l’oli de l’oliva i de la cassalla sona de primera persona. Més enllà de la nostàlgia dels paisatges, de les festes, de la gent, viure fora és un enyor sobretot de la gastronomia. Allà on estigues segur que hi ha bones viandes, fins i tot en els països amb més mal menjar del món, però no forma part del paisatge de la nostra gastronomia quotidiana, la nostra panxa també té saudade. Per tant, la tornada que diu “Les coses fan gust a res quan les tastes tant lluny de casa” va directa al cor, ens eriça els pèls. Penso amb M que s’emporta botifarres a Alemanya, amb la L intentant fer pilotes de Nadal a Brussel·les, el preu exorbitant que et cobren per les tavelles per a la paella, els ratos que ens toca passar a la secció de cuina del món compartint una estanteria a mitges entre portuguesos i italians, haver de fer les coses mig bé per falta de tots els ingredients. I sobretot posar-se les mans al cap quan li posen xoriç i peix bullit a la paella.
Sabeu què? Sort que tenim les cançons dels artistes de casa quan estem a l’aspra diàspora. Quan ixes de la faena, poses el CD gravat de la Gossa al cotxe, comences a bracejar “Esbarzers” com un foll als semàfors i en travessar el llindar de casa entres en un consolat del teu poble.
Fotografies de Juan (estació de Castelló), Jennikate Wallace (estació del Nord) i de Davidpc (aeroport de l’Altet). Diàspora valenciana.
