El rock clàssic dels Acid Cookies
Hi ha pobles que, ves a saber per què, se n’ixen de la resta. Entre els seus carrers i bars hi ha una moguda diferent, vidilla, activitat i – en definitiva- producció cultural (i contra-cultural). Algú dirà que açò ve de lluny, dels pobladors de Lleida que feren bona mescla amb els moriscs. Altres que si és conjuntural d’una generació determinada, un rector progressista i un professor d’institut implicat. No ho sé, però per exemple alguna cosa deu coure’s a Puçol quan trobem el rock’albà dels Mox (enhorabona pel premi Sons de la Mediterrània des d’ací!), l’ska de Besugo, una emissora de ràdio local que programa música en valencià – fent el paper de la desapareguda RTVV- i ara arriben els rockers d’Acid Cookies.
Estes galetes àcides de l’Horta Nord fan Rock’n’roll sense vergonyes, sense artefactes ni referències desconegudes a un grup de Seattle. Les coses clares i el xocolote espès, els puçolencs quan citen referents parlen de Deep Purple o Led Zeppelin. Quan pareix que hem d’estar en una contínua cerca d’originalitat per no perdre el tren, jugant a la ruleta russa amb el present, que cada demà es publicarà un disc molt millor i substancial que el que s’ha publicat avui, retornar a les bases és quasi plaent. Com plaent és escoltar la veu de Tiko, amb un timbre fet aposta per al rock. Estem davant una maqueta que s’anomena com el grup, enregistrada als locals de l’associació de músics l’Ampli del mateix Puçol. Per tant no li podem demanar un so nítid ni uns riffs perfectes quan es tracta d’una maqueta, per exemple alguns passatges en solo trenquen un poc el ritme i en d’altres trobem en falta més kilowatts.
“Calor” és el primer tema i ens deixa el panorama ben clar, rock, blues, distorsió. L’inici de “Ma casa el món” és una perleta en brut, a més té la tornada més enganxosa del disc que diu repetidament “En ma casa mane jo!”, i conferix segurament una de les millors cançons de la maqueta, entre el blues i el rock. El so més psicodèlic, més enllà del que de per sí ens evoca la portada, el trobem en temes com “Recordar” i sobretot a “Dues cares”. Són sis temes amb lletres properes que poden entrar de primeres, sense caure però en la frase fàcil, tot i que trobem alguna estrofa un pèl pamfletària que juga poc amb la subtilitat. En alguns moments poden recordar-nos als enyorats Inòpia, no tant musicalment sinó per la vocalització que pren el valencià amb les guitarres més distorsionades del rock dur. Poc acostumats que estem, ai…
Finalment hi ha un detall que és d’agrair. Fa uns anys un grup com els Acid Cookies, que venia ben placejat de versionar grans bandes de rock, s’hauria llençat a gravar la maqueta de temes propis en castellà o en anglès. Ara tenim una maqueta en valencià, però tampoc hi busquem segones ni terceres lectures que poden ser contraproduents per al grup. Han fet una maqueta de rock’n’roll cantada en la llengua en què es compra el pa a Puçol, ni més ni menys. Si encara hi ha rock’n’roll encara hi ha esperança.
