Tardor a la ciutat invisible

Canal Saint Matin Paris

Em llenço a parlar-vos de la ciutat invisible de Tardor sent plenament conscient que és un disc prou complexe com per descriure’l amb quatre ratlles. Un disc que s’entén i s’aprecia a l’enèsima volta d’escoltar-lo, obert a mil interpretacions. Un disc per al que el shuffle hauria d’estar prohibit per decret-llei perquè destrossa un relat que té una lògica cronològica.

Mig exiliat com alguns dels membre de Tardor, de primeres m’ho prenia com una òpera prima del fet de viure lluny i nogensmenys trobar-s’hi bé allà on estigues i apreciar la vorera teua de cada dia. Però Una Ciutat Invisible és molt més que açò. De l’enyor, de la saudade dels portuguesos, Tardor ja en van fer una cançó a la primavera passada. No és este un disc sobre l’enyor ni és la banda sonora d’un anunci de torrons, este disc és una oda a l’urbs global, qualsevol lloc és casa mentre puguem enamorar-nos i de tant en tant trobar-nos en la nostra ciutat invisible per fer cançons. Però atenció perquè globalitat no va renyit amb geografia.

Comença el disc amb “Sena”, el riu que li mulla els peus a Paris,  un riu autopista prou constant en el cabal que poc té a veure amb els nostres rius mediterranis de caràcter irascible. El relat del disc s’inicia amb una fugida endavant. La marxada – per estudis, per faena, tant és – cap al nord, el descobriment d’un nou medi, els dubtes en l’abisme al tancar la maleta i al saltar per sobre la frontera dalt d’un lowcost. El missatge és que perdent la por tot esdevé possible. “El riu ens portarà, al refugi que hem imaginat. La nostra ciutat“. La capital francesa doncs com refugi. Paris, la ciutat de les mil cares, la dels turistes, la dels malcarats, la dels bancs del canal Saint-Martin, la de les reunions als ministeris i la ciutat invisible on es creen les cançons. Este és l’inici del disc, estem doncs situats.

En un disc que tracta uns temes universals no podia obviar l’amor, forçosament marxant lluny deixem els amors i les fotografies van prenent “La pols”, la dinàmica geològica sedimentària no comprèn d’intimismes. “Ontàrio” és un estat enorme del Canadà. Tardor ens situen ara en un nou punt cardinal al disc, un altre territori. Amb un tornada marxosa i in crescendo ben portada pels teclats, ací construixen una cançó pop hivernal, ideal per a imaginar-nos conduint un 4×4 xafant el gel de les carreteres rectilínies d’Ontàrio. Més a prop nostre, els plans de Vistabella i la gelor del canto del Penyagolosa del videoclip d’este tema serien segurament el més proper que tenim a la gelor canadenca. Paris-Ontàrio-Vistabella, pràcticament hem tancat un cercle, però en vénen més.

“Vint-i-set”, deduïm que es referix als vint-i-set anys. Després d’haver parlat d’amors i llocs ara ataquem el tercer tema universal, el temps. Amb una estrofa molt pròpia dels vint-i-set, quan ja hem deixat la eufòria i la lleugeresa estudiantil i ens cau al cap la responsabilitat dels actes: “Tenim la sensació d’haver-ho viscut tot i queda tant per viure“.

Després de tot açò, amb una lògica demolidora, les fulles seques i les setmanes sense sol de Paris, els jerseis de llana a Ontàrio i el maleït pas del temps conduixen a un quasi naïf “Tornem al bressol, és massa ràpid el món“, un bressol espacio-temporal, voltar el planeta i viure al límit acaba fatigant, allà fora no tots són bona gent.  Sense treva, tot seguit “L’excepció” parla altra volta del tornar a casa.

Revindre cap enrere té els seus riscos col·laterals i açò ens ho expliquen a “Triangle”, “si perseguim records només trobarem ombres“. Els Eskorbuto enmig dels foscs anys vuitanta deien allò de “El pasado es pasado y por él nada qué hacer, el presente es un fracaso y el futuro no se ve!” però els Tardor eixe mateix triangle ens el convertixen en un menys obscur “el gran salt a l’evasió“. tardor-vi

Fins ací el disc transcorre en un frenesí rítmic molt ben portat entre guitarres i teclats. Una pausa s’imposa amb “La cançó de Paul i Joanne”. Les ciutats són una trama urbana, asfalt i panells de propaganda institucional, però l’urbs és també el que passa en la menuda habitació del bloc de pisos del barri del final de la nova línia de metro, una ciutat és també una carícia, un bes i uns amics que s’enamoren davant teu. Després de la pausa torna el moviment amb “Energia”. Una balada rock que semblaria escrita per un enginyer: energia, estructura de ferro, un pont i cables d’alta tensió, tots elements necessaris per alimentar la ciutat, la de veres i l’invisible.

“La conjectura Twombly” fa al·lusió en el títol al pintor nord-americà del segle XX Cy Twombly i tornem altra volta amb la història i el passat, per poder avançar perdonem-nos les bestieses del passat, “si deixem de fer cercles avançarem?”. La darrera cançó del disc és “Carta a mi mateix” que proposa un exercici d’estil futurista, on el lletrista de Tardor es pregunta qui serà i què farà d’ací deu, vint, trenta i quaranta anys. Es deixa la porta oberta al futur i es tanca a la vegada un altre cercle del disc, com diu una expressió catalana roda el món i torna al Born. “Hem pogut guanyar València, ens hem cansat de viatjar, tornar a la ciutat que ens va canviar”.

Una Ciutat invisible de Tardor és un glop musical d’aire fresc, com el d’una tardor d’aquelles que ja no se’n veuen, no estes tardors de màniga curta que tenim cada vegada més. Un relat universal ben cosit del pas del temps i del salt dels kilòmetres, amb un so que s’allunya dels amateurismes que podem trobar en la mal anomenada escena “en valencià”, digne d’una professionalitat que els la espero i desitjo.

Fotografies de Falcon (Canal Saint-Martin de Paris) i Tardor.

Participa Participa

Bossa “Jo per tu, tu per mi”
Bossa estil tote bag d'edició limitada "Jo per tu, tu per mi" posada a la venda per finançar els III Premis Tresdeu a joves creadors/es valencianes. D...
Preu 4.80 €
Fanzín Foguera
Foguera és una proposta en paper que aborda en les seues 68 pàgines reflexions entorn a quatre temàtiques: Internet, cultura, precarietat i noves ideo...
Preu 7 €