Entrevistes

Tardor: “Teniem moltes ganes de fer aquest disc”

Redacció | 13 Febrer 2015

Tardor

Qui no s’ha sentit identificat en alguna de les cançons d’Una cuitat invisible, el nou disc Tardor? Aquesta formació de 4 joves de València, Cesc Domènech (bateria), Àlex Martínez (veu i guitarra), David Garcia (guitarra i cors) i el darrerament incorporat Tono Hurtado (baix i cors), ja ens ha embadalit amb el seu segon LP, un treball que ha aconseguit despertar l’admiració del públic, de la crítica i d’altres músics de l’escena. Per què? Perquè, a diferència del seu primer LP, Revolució de l’estat latent (2012), Una ciutat invisible té una història, palesa la qualitat sonora del grup, parla d’allò més personal i juga amb un concepte triangular i a la vegada unívoc: tres ciutats, tres ments allunyades geogràficament i tres amics units per la virtualitat i l’enyorança. ‘Energia’ i la complicitat amb el públic, ‘Ontàrio’ – fruit d’un viatge a Toronto i la metàfora de conèixer nous i llocs, ‘Triangle’ i el fet d’evadir-se prenent contacte amb les amistats i cadascun dels onze temes que construeixen aquesta metròpoli vaporosa són fruit de les vivències personals del grup després d’un any i mig separats, Àlex a París, David a Brussel·les i Cesc a València. Ara, però, en ple hivern i un fred siberià emplaçat a la península, desafiem l’oratge i les baixes pressions i ens trobem al seu local d’assaig, a Almàssera, amb els quatre de Tardor, perquè així ens conten de cos present com han viscut i viuen aquesta segona etapa amb Una ciutat invisible.

Com ha sigut treballar a distància un disc com Una ciutat invisible i aconseguir una qualitat evident?

David: Ha sigut complicat, però les ganes que teníem de fer un disc com Una ciutat invisible va ser la que va sostenir la idea de mantindre el contacte, reunir-se, treballar malgrat la distància. Tota la comunicació era via Skype o Hangout i no ha sigut fàcil. Però teníem tantes ganes i els passos que preníem eren tan ferms que ens portarien al que realment volíem. Eixa unió que vam construir en eixe espai virtual va ser la que va propiciar que després, a l’hora de posar-se a treballar sobre el terreny a València, tot fóra possible com ho ha sigut.
Àlex: També crec que l’enyorança ha sigut com els ciments de la ciutat invisible. L’enyorança i la nostàlgia que sentíem pel grup i la nostra expressió musical. Estar en estos diferents llocs és el que ha permès alçar esta ciutat i al disc es palpa esta sensació de nostàlgia i d’enyor. Però sempre una nostàlgia constructiva i encaminada al futur, a mirar cap endavant, i ho hem pogut beure d’uns dels nostres referents 121dB.

12A la cançó “Carta a mi mateix” quasi que inaugureu una temàtica: la visió personal del vosaltres en el futur. Com és que ho tracteu?

Àlex: Eixe és un mal generacional que compartim tots: estar entre tanta incertesa al final et condueix a preguntar-te què seré en un futur, què seré jo d’ací 10 anys o què m’hauran permès ser les circumstàncies. Hauré abandonat els meus somnis o m’hauré convertit en allò que no volia ser? Estem en una conjuntura en el qual molta gent es fa eixes preguntes: què serem en un futur?

Eixe tipus de lletres són les que vos han portat a empatitzar molt amb la gent que vos escolta, no és una lluita identitària, sinó que pessiga allò més personal, existencial i íntim…

Àlex: Sí, tractem temes humans, emocionals, que són universals, independents de l’època. Són sentiment universals que té tot el món des que els humans som humans. I sí, de fet ens fa molt de goig quan la gent ens diu que se sent molt identificada en les lletres i les fa seues.
Cesc: Amb les lletres, Àlex ha aconseguit traslladar una vivència pròpia, com puga ser veure una pel·lícula o passejar per un carrer a París, a una vivència general, que pot adoptar una altra persona i fer-la seua.
David: De fet eixe era l’objectiu, que cadascú féra seua la ciutat invisible. En definitiva, tot aquell qui s’haja pogut veure en eixa situació o haja viscut experiències similars s’hi identifica.

Diu Xavi Aliaga que “pot ser que a Tardor li haja passat com a les relacions que, posant una mica de distància, agafen embranzida”. És així?

Cesc: Haguera sigut un disc completament diferent si l’haguérem fet tots junts ací a València, però qui sap si millor o pitjor? És de veres que la distància i les ganes de tornar a veure’ns, eixes ànsies que he tingut en dir “vingueu ja a València!”, ha fet molt. En produir-lo, tot va fluir i va ser molt ràpid. Entràvem al local i les idees estaven molt clares, no ens calgué focalitzar-se tant en el procés creatiu.
Àlex: Si haguérem estat a València junts haguérem viscut coses semblants a les que hem viscut abans d’estar separats. Xavier Aliaga té raó quan diu això perquè eixe any i tres mesos de pausa per circumstàncies professionals ens han obligat a viure coses intenses i per separat. Tot i això, paradoxalment hem estat més units que mai.
10Tono: Jo quan vaig entrar al grup vaig notar molta serietat a l’hora de treballar, palpava les ganes de treure un producte seriós i bo, que naixeria per creure en la causa.

Què vos ha aportat personalment i professional produir Una ciutat invisible?

Àlex: Ha sigut un procés molt intens perquè parlem d’unes vivències personals molt intenses, com és el fet de viure fora o tornar, moments que marquen la vida en una etapa de creixement com aquesta en què encara estem desenvolupant com a persones. Després ha estat també la intensitat del treball de composició, de producció i la incorporació de Tono com a baixista. Si fem una altra metàfora sobre les ciutats, és com si haguérem construït la ciutat que pensàvem en només un mes. No ha sigut un disc fet a foc lent, sí pel fet de nodrir-se de vivències, però no pel fet de construir-lo. La gravació va ser tancar-nos en ‘La Caseta’ amb el nostre productor Pau Paredes durant tres setmanes. I després d’això ens ha passat una cosa, i és les ganes de fer concerts i fer que les cançons s’escolten en totes bandes. La paciència no és la nostra virtut (riuen).
Cesc: Cert, els dies de treball sense fre també van ser per aprofitar eixe cabal d’idees abans que se’ns oblidaren. Ha sigut una gravació d’un disc bastant existencial per tots nosaltres.
David: I després de gravar-lo sentíem com un buit, et quedaves exhaust, deies “uf, ja està, hem estat ací més d’un mes construint esta ciutat”. Llavors teníem només el cap de setmana per tornar a les nostres vides reals. Va ser un procés intens i a la vegada bonic: la convivència musical i personal. En certa manera, crec que el disc sona com sona gràcies a haver-lo gravat a ‘La Caseta’ i d’eixa manera intensa.
Tono: Incorporar-me a Tardor ha sigut un encert a nivell musical i també a nivell personal, cosa que és important per la convivència en un grup i per veure que estàvem preparats. Apercebre conjuntament com el disc creixia i aprendre amb Pau Paredes ha sigut, la veritat, màgic. Paredes ens va saber entendre.

I heu afirmat que Ontàrio és com una metàfora de descobrir nous sons. Què heu descobert de nou en vosaltres?

Àlex: Ontàrio és la síntesi perfecta  de com hem conceptualitzat la composició nosaltres, d’agafar elements simples i fer cançons complexes. Perquè Ontàrio són dos acords tota la cançó, és una rascada de guitarra que es repeteix, és una seqüència de bombo i caixa simplíssims, no hi ha cap arranjament complicat i amb el piano de fons com a senya d’identitat. Però tots eixos elements junts donen pas a una cançó amb personalitat. Ontàrio sintetitza eixa manera de pensar la música, ja volíem que el disc fóra un tot complex format d’elements senzills.
21Tono: Això és fruit també d’una bona producció. Ens hem conegut de tota la vida i mogut per mateixos cercles estilístics, i hem coincidit en assajos, però vaig veure que en Tardor, igual que jo ja canviava a nivell personal i musical, Cesc, Àlex i David amb Tardor també ho feien. Crec que eixa maduració es veu reflectida a Una ciutat invisible, i és un nou començament que podria anar a una altra part.

Per això és clau el paper del vostre productor Pau Paredes, perquè vos ha ajudat a vèncer eixos prejudicis, no?

David: Pau Paredes coneix molt de música, més que nosaltres quatre junts, ha participat en molts projectes. Paredes té un bagatge musical propi i ell va ser el mateix qui ens va encoratjar a gravar el disc a ‘La Caseta’ i incloure sons del piano. Tenim com una fe cega totalment justificada pel temps que portem treballant amb ell. Hem conegut el Pau professional i el Pau amic, amb qui pots fer bromes. El bon rotllo que vam crear en ‘La Caseta’ ha sigut també la conseqüència que el disc sone com sone.
Àlex: Hem vist molt atractiva la manera en veure i fer música de Pau Paredes, ens hem sumat, ens hem fet adeptes del seu discurs. L’hem interioritzat, el seu mètode l’hem entès, però amb la total llibertat de ser nosaltres qui fem la música.
Tono: Lo bo d’una feina de productor és saber entendre les persones amb qui treballes i aconseguir treure el millor d’ells sense que la seua essència se’n vaja de mare. L’hem contractat a Pau per la confiança que tenim amb ell.

Amb quina cançó del disc Una ciutat invisible toqueu més a gust?

David: Per mi, Triangle i Energia, perquè Energia parla d’eixa connexió de forces entre nosaltres i el públic. En tots els concerts que hem fet amb Una ciutat invisible s’ha vist eixa energia, la gent la canta, la gent la viu i la balla. Això ens transmet seguretat.
Cesc: Per mi Triangle també, de fet és una cançó que als concerts esdevé un punt clau quan la toquem els quatre. Com que també és la quarta cançó, els nervis inicials del directe ixen. Gaudim molt tocant-la, és com el talismà que sona en el moment crític del concert, és com l’empenta per nosaltres.
Àlex: Triangle és cert que en els concerts sol ser un punt d’inflexió, però per a mi és especial Vint-i-set. És una cançó on se’m retroalimenta l’emoció del públic. Ontàrio és també una cançó que toquem tots quatre molt a gust. La toquem sempre al final dels concerts.

Segons la crítica als vostres directes la fidelitat amb el so gravat del disc és alta, soneu molt bé. Com vos sentiu després de saber-ho i que vos ho remarquen?

9David: Sí, eixa és la intenció. A banda de lo que puguem transmetre al disc -un treball per escoltar i saber què volen dir les lletres i fer-les teues- en el directe, en canvi, també volem transformar tot el que hem viscut en eixe disc: no tenim por a suar, moure’ns o mostrar tota eixa energia que creiem que tenen i volen transmetre les lletres de Tardor i el mateix grup tenim. Eixa dualitat: un disc per escoltar-lo assegut tranquil·lament, però també per ballar als directes i apercebre la seua energia. És també un objectiu pel qual treballem, i per això assagem cada setmana i perseguim fer, més que un concert, un espectacle tancat amb inici i final. És bonic que la gent ens ho reconega.
Cesc: De fet en tots els concerts que portem amb Una ciutat invisible, sempre ens passa que baixem de l’escenari i algú se’ns acosta i ens comenta que ha escoltat el disc i que el directe li ha agradat molt. Tenim molt interioritzades les lletres d’Àlex, conten vivències que estan molt a flor de pell, i crec que quan toquem Vint-i-set o Energia, que són dos sensacions completament distintes, es palpa que ho sentim nostre.

Eixos episodis els haureu viscut al Festivern 14-15, un concert que heu afirmat que ha sigut una de les millor experiències com a grup. Com ho vau viure? (rebufen i riuen recordant la bona experiència)

Àlex: Tots quatre coincidim en què ha sigut el millor concert que hem fet, el de més envergadura, se’ns va fer molt curt i efímer, això de dir “ja?”. Hem rebut felicitacions per part de músics que hem admirat. Quan vaig començar a tocar la guitarra, composava cançons a l’estil Feliu Ventura, i ara és ell qui ens diu “enhorabona pel disc”. Això és un al·licient per nosaltres. L’existència de grups com Mai Mai, Smoking Soul’s o nosaltres, justifiquen un poc eixe orgull que poden arribar a sentir els músics que ens han precedit. És com una recompensa afegida per ells, que grups del nostre cabal d’estil cantem i toquem als escenaris.
Cesc: Malgrat l’hora la gent va respondre bastant bé, a més a més ens vam fixar que la gent es sabia les cançons. Però no només ho hem vist al Festivern, sinó també al concert que vam fer el 24 de gener passat al Cova Rock, a la Vall d’Uixó. De fet, sempre hi ha un sector majoritari del públic que se sap les cançons, i des de dalt de l’escenari veiem com les canten. Això no ens havia passat tant amb Revolució de l’estat latent (2012).

La premsa que ha parlat de vosaltres ha arribat a afirmar que Tardor és tal volta sou una de les evidències musicals de l’evolució i la normalització d’esta xicoteta “indústria” musical valenciana. Què en penseu?

Àlex: És cert que el fet que som un grup que diversifiquem tant l’estil com el missatge, som una formació que normalitzem, però, realment som conseqüència d’una normalització prèvia (tots afirmen amb un “sí”). És a dir, nosaltres no seríem com som ni existiríem si abans no haguera hagut un camí obert. Possiblement si 121dB, Sant Gatxo o Pinka no hagueren fet eixa tasca abans, nosaltres no hauríem arribat a fer la música que ens agrada en el seua forma i fons, i en valencià.

Alguna vegada vos heu imaginat com o en quina situació vos escolta la gent i què poden sentir?

Tono: Jo entenc que és un disc agradable per l’oïda. Et fixes amb unes lletres amb les quals t’identifiques però també la música i el seu ritme, és un so que s’endinsa molt en tu. La persona que escolte Tardor també li agrada el que escolta. No és només qüestió de lletra, és també el paquet en si, amb el seu toc contundent.
Àlex: Intentem combinar, d’una banda l’energia i la contundència, i d’altra la tendresa. Són dos ingredients que intentem annexar per fer un disc versàtil, poder escoltar-lo tant al llit quan vas a dormir, com quan estàs passejant o per quan vas al metro i vols carregar-te d’energia per anar a la universitat.

3

La conversa amb Cesc, Àlex, David i Tono ha estat amena i amb el fred tractant de prendre rellevància i abraonant l’espai, un local xicotet situat a Almàssera, enmig d’una horta amenaçada que abraça la València cosmopolita de hui. El diàleg s’ha mantingut en un rotgle de cadires, voltats d’unes parets de fusta guarnides de vinils al més pur estil retro. Marxe de l’entrevista assaborint el tema Ontàrio tocada en un assaig, i sabent que Tardor és un grup que ja prometia però que ha madurat i adquirit una qualitat de so agradable i incommensurable. La incorporació de Tono com a baixista ha permès desinhibir la veu principal i pol·lir un joc a tres veus èpic que esdevé un tret identitari més de Tardor. Les vivències personals dels integrants trascolen les seues cançons, això sí, sense la seua capacitat musical (arranjaments, ritmes i bagatge) Una ciutat invisible no s’haguera pogut escampar a nosaltres, el públic i la crítica, de la manera que ho ha fet. Hages o no escoltat ja Una ciutat invisible, vet ací les onze parades de metro que sonen a les entranyes de la ciutat invisible que tots compartim.





, , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.