Discos

Poetes de Castelló a ritme de blues

Daniel Monfort | 31 Maig 2016

El músic castellonenc Artur Àlvarez ha publicat un llibre-disc titulat A ritme de blues, en el que musica – a ritme de blues és clar – a dos poetes castellonencs, Bernat Artola i Miquel Peris. Àlvarez ja fa anys que musica poemes d’estos dos poetes, però fins ara ho havia fe més des del vessant cantautor i folk. Com a més és un cul inquiet de la escena musical de la capital de la Plana coneix molta gent i ha embolicat uns quants músics castellonencs – els amics que l’acompanyen en el títol de l’àlbum – com per exemple Joan Villalonga de Tantstupids, son fill Carlos, David Mascaró i Angel del grup de heavy metal Dry River, el compositor i saxofonista Juanjo Carracatalà i Paco Ibanez de Four in six. 

Enunciat d’esta manera, poetes locals de Castelló i blues, potser que no hauré convençut massa gent per escoltar el disc. Al voltant nostre qui fa -encara- blues? Pocs. Però escoltant el disc ens adonem de la proximitat del blues al que són les bases d’unes quants ritmes moderns que escoltem quotidianament, i de tant en tant convé fer l’exercici. El vell rockstar francès Johnny Halliday té una cançó en què diu que tota la música que li agrada ve del rock o del blues. Per exemple el nostre festiu ska no és més que una derivació per jamaicanes del rythm’n’blues que es passava per les ràdios a la Jamaica dels anys cinquanta.  Més o menys el mateix li passava a Alvarez, que tal com confessa en el llibre, un dia es va donar que musicalment havia crescut en el blues, abans que qualsevol altre ritme.

I clar, si parlem de poetes locals ens pensarem que són eixos versos coents que posem als llibrets de festes (de les Gaiates!) i que són exaltacions del paisatge i la bellesa femenina. No, Àlvarez ha seleccionat els texts per evitar-nos tal suplici. El blues, sentiment i ritme, es presta a la perfecció a la nostàlgia amorosa i a la tristor inexplicable, el “tindre el blues”famós i tant difícil de definir com el saudade portuguès. Sense estar a Chicago o a Nova Orleans ha sabut trobar el sentiment blues en versos contemporanis dels grans noms del blues però escrits baix la bonança del clima castellonenc. Si algú de Castelló li hagués posat paraules al blues no estaria massa lluny del “Tira’t a l’esquena al dol, i l’altra pinyol” de Miquel Peris o el “Mai no vindrà l’hora del goig i de l’oblit?” de Bernat Artola.

El disc conté peces més reeixides que d’altres, unes escapen més al caràcter mig domèstic de la concepció i la gravació del disc. Per exemple val la pena deturar-se en les dos cançons on col·labora Angel Belenchon, vocalista de Dry River, que té una veu característica a dos-cents quilòmetres de la contornada i que ací tenim el plaer d’escoltar-lo cantant en valencià. A banda també destaca “Jo sóc lo port” el saxo i el piano conferixen potser la que instrumentalment és la peça més rodona del disc.

Un disc que malgrat presentar-se com un producte molt localista, amb una presentació molt d’anar per casa, conté temes en blues cantats en valencià, i una mostra més de l’universalisme





, , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.