Discos

Tarquim, un viatge mar enllà i mar endins

Daniel Monfort | 29 Juny 2016

TarquimEl tarquim és el dipòsit de sediments que una riuada deixa sobre els camps negats d’aigua, uns sediments ben carregats de nutrients. Es tracta d’una paraula que probablement prové de l’àrab que es parlava per les nostres terres fa uns segles. Per a un grup de música que es construix superposant elements, estils i influències, com les capes de llims de les successives riuades, el nom està més que ben trobat. A un pòsit de cant d’estil i altres pals del repertori tradicional valencià Tarquim li sumen el jazz i també altres influències orientals.

Tarquim està format per músics valencians i catalans que es van conèixer a l’ESMUC de Barcelona, l’escola superior de música de Catalunya d’on per exemple ha eixit Sílvia Pérez Cruz i Las Migas i on Miquel Gironès ha estat també estudiant. Molts dels membres de Tarquim ho sòn també de The Gramophone Allstars, un grupasso que també es mou entre terres, en este cas el jazz, el soul i el reggae. Mar endins és el seu debut discogràfic aparegut este hivern després d’una gravació entre l’estiu i la tardor passats.

“Mar endins” és la peça d’obertura del disc i ja de primeres ens exposa el punt de vista de Tarquim. Pau Vidal, flautista, saxofonista i compositor de les peces originals del disc, ha tingut la gràcia de composar noves peces del folklore per després convertir-les al jazz. La peça transmet una sensació proximitat geogràfica però no del tot. Una sensació ben plaent de viatge espacio-temporal que Tarquim ens generaran en uns quants passatges del disc, com per exemple a “Vicentica”.

En una recent entrevista, Pep Gimeno “Botifarra” declarava que de tot el repertori popular li tenia una especial predilecció pels cants de batre i Tarquim li donen la oportunitat de cantar-ne un, en altre featuring (quants en duu?). Junt a ell Tarquim convida a Efrén Lopez, l’home de les mil bandúrries i guitarrons, que col·labora en unes quantes cançons del disc. El cant de batre es presta perfectament a viatjar cap Orient, segurament perquè es tracta senzillament d’un viatge de tornada (com els de la Renfe, amb segles de retard!). A “Ignawen” Botifarra torna a aparèixer esporàdicament cantant un dels seus hilarants versets i després ens trobem en un remat de tonalitats flamenc-jazz, amb l’harmonia caòtica del jazz en tota la seua força. Escrivint açò em ballen els dits.

El “Bolero de Castelló” el convertixen en una peça calmada i lounge, i les castanyetes ens servixen de pont entre el vell i el nou. Fins i tot s’atrevixen amb “La Muixeranga d’Algemesí”. Versionar himnes no és fàcil, és difícil carregar amb el simbolisme i no ferir les sensibilitats dels guardians de la pàtria. En el cas de la Muixeranga de Tarquim no hi ha dolçaines. És pràcticament un duet de piano i flauta travessera i hi ha passatges on no retrobaríem mai que estem a Algemesí.

A “Foc”, que tanca el disc, els instruments jazz de Tarquim tornen a substituir la dolçaina i el tabalet. Una albà cantada pels cantaors Josep Aparicio “Apa” i Josepa Blasco que fa referència a les fogueres de Sant Antoni, Sant Joan i Sant Josep, cita festiva del nostre vell poble mediterrani. Però els darrers segons apareix un guitarró. Volta al món i torna al Born.





, , , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.