Elías Taño: «L’art de dretes no reivindica res»
Tal vegada no has escoltat el seu nom. Però de ben segur has vist algun dels seus murals, grafismes o il·lustracions. Encara que és canari, Elías Taño, està establert a València des de fa més d’una dècada. Va vindre a estudiar a l’Escola d’Art i Superior de Disseny de València, i ja s’ha quedat.
Elías ha signat el disseny gràfic d’A la valenciana, ha participat al festival Sensemurs, i compta amb un projecte de fanzine titulat Arròs negre, entre molts d’altres projectes. L’hem enganxat a Mèxic, així que li preguntem sobre els seus projectes que l’han dut allà. A banda també parlem sobre la seua adaptació a la cultura valenciana, el seu treball a l’estudi i al carrer, l’activisme polític i també es mulla amb el tema Okuda. Sense més anem amb aquesta interessant entrevista.
Primer que tot, com t’agrada que et definisquen? Artista, grafista, dissenyador, il·lustrador…
Bàsicament com a grafista, que és una paraula una mica en desús però que representa al meu entendre el que faig. En el meu dia a dia no només dibuixe, o dissenye o pinte murs, intente treballar sempre les idees a través d’allò gràfic, i en el meu cas en particular, des de la gràfica política, o l’activisme gràfic. Que és com m’agrada dir.
Ara parla’ns del teu present immediat, què fas a Mèxic?
Elías Taño | Foto de Lara Ottaviani
Aprendre. Això és el més immediat. Conèixer a altres artistes, altres formes de funcionar i de pensar l’art i el seu sentit respecte a la comunitat (qüestió que m’obsessiona en gran manera i a la qual tot just arribe a esbossar algunes idees sobre el que significa!). Aprendre de la política, de l’organització des de baix, de les maneres en què enfrontar-nos a realitats polítiques, a posicionar-nos des de l’art o el que siga que fem. Aprendre en definitiva dels i les companyes, amics i amigues, veïns, i activistes dels llocs que transite.
Ací he estat pintant en un festival de mural a Chiapas, a Guadalajara i en el DF, on també vaig ser convidat a un festival de fanzines que va organitzar el meu amic Pachiclón, i on ens trobem moltes/molts amics/amigues i desconeguts/desconegudes d’aquesta ciutat i les seues mutàncies proliferants. Ara seguisc cap a Oaxaca a conèixer l’escena del gravat i d’ací continue cap a Guatemala a impartir uns tallers de dibuix al Centre Cultural d’Espanya. Finalment torne a Chiapas a fer uns tallers amb xiquets i xiquetes. Segurament pintaré més murals a la travessia. Això bàsicament és el que faig ací.
Com acaba Elias Taño tan involucrat i adaptat a la cultura valenciana?
Després de gairebé 15 anys a la ciutat de València, supose que és, fins i tot inevitable. Però he procurat adaptar-me i involucrar-me en el lloc que habite, i participar en els projectes que ací es fan. He trobat gent meravellosa ací, amb la qual seguir construint utopies. I això és el que fa bonic els llocs: conèixer i fer praxi de les lluites, totes diferents, totes amb una finalitat: subvertir la lògica del capitalisme.
Quina opinió et mereix la Falla de l’Ajuntament d’enguany de la mà d’Okuda?
Aquesta és una pregunta una mica compromesa no? (riu) Personalment no m’identifique amb aquest tipus de llenguatge ni amb el seu discurs. Però a qui li importa? És un artista amb un recorregut irreprotxable com a muralista, em consta. Una altra cosa és la meua opinió. En qualsevol cas, des de la llunyania he sentit com la gent estava entusiasmada per aquest treball, així com pel exposat al Centre del Carme. Així que… si la cosa funciona. Potser no acabe d’entendre l’equilibri de l’univers representat a l’euro amb el seu smiley, però potser no capte la ironia o és que, com et deia, no sóc capaç d’entendre aquest tipus de discursos, una mica en la línia del cinisme, que tan mal ha fet a qualsevol tipus de reivindicació.
Has arribat a participar al disseny d’alguna Falla? En cas afirmatiu, com ha estat la experiència? En cas negatiu, t’agradaria participar?
No, encara no. Un cop em vaig ocupar de la retolació de les lletres (o lettering com es diu) dels missatges d’una falla infantil de Miguel H. (que va fer la infantil enguany a l’Ajuntament). Sí, supose que estaria bé fer alguna cosa amb les seues santíssimes-franquistes majestats, per exemple.
Fas art reivindicatiu i activista. És necessària aquesta etiqueta o l’art hauria de ser per definició així?
Mostra de l’art d’Elías Taño
Tot l’art ho és. Però tot i això jo defense aquesta definició. Perquè l’art de dretes no reivindica res, només reprodueix l’hegemonia dominant. No obstant això, l’art polític (o polititzat), qüestiona constantment les relacions de poder. I aquí resideix la seua capacitat transformadora. Fer alguna cosa “apolítica” (o siga, de dretes com deia Berlanga) és mantenir la mateixa lògica del poder, i per tant és polític, però no polititzat. Que a mi, personalment, és el que m’interessa: un art en el qual es qüestionen les relacions de poder.
Conta’ns de quina manera has participat o com ha anat la campanya del mes passat Recuperemos La Punta, Detengamos la ZAL
Doncs va ser a través de Susana Balaguer, que em va posar en contacte amb Escif, i després aquest amb Anaïs, Natalia i Lucía de la plataforma. Ahí vam anar conversant la idea que tenien del festival d’art urbà (Sensemurs) i de la possibilitat de fer una sèrie d’accions per finançar-lo. Des de Vendo oro (Tenderete) vam oferir la possibilitat de fer tres fanzines, gràfics però que explicaren els perquès de la reivindicació de les veïnes de la Punta. Els vam presentar al Tenderete de gener, al costat d’un còmic d’Ana Peñas. I després aquesta col·lecció va guanyar un premi en el saló del còmic de València.
A primers de març es va realitzar el festival, i durant els mesos anteriors es van projectar una sèrie de documentals sobre lluites pel territori en diferents llocs, l’especial de la Cartellera Turia sobre el tema també… no sé, la meua experiència m’ha revelat la gran importància de la cohesió entre l’activisme polític i els i les artistes, sincerament, m’ha omplert d’il·lusió, de noves amistats i companys de lluita. I tots i totes ens hem nodrit d’alguna manera, i s’ha aconseguit (crec) generar un debat sobre el tema.
Jo personalment em perd de vegades entre les reivindicacions i lluites d’altres llocs (els i les zapatistes, les dones kurdes, els i les maputxes…) i m’he adonat que, tan sols amb mirar al voltant, a la comunitat més propera, trobem altres projectes, altres lluites que mereixen ser donades, es guanyen o es perden. I sense perdre l’horitzó internacionalista, prendre posició amb els peus a terra.
Com està el projecte Arròs negre? Està aparcat definitivament o tens algun projecte semblant en ment?
El projecte Arròs Negre ha acabat d’editar-se, però encara continua viu: amb presentacions i festivals sobretot, i en les millors llibreries de valència. Ara em ronden altres idees, projectes també de revistes, potser més polítiques. Ha d’arribar un llibre que hem editat en APIV (Associació de Il·lustradors i Il·lustradores de València), coordinat per Núria Tamarit i per mi que es diu Llibre mordassa, i és una eina més de lluita gràfica i intel·lectual (hi ha una sèrie de textos que reflexionen o ens aclareixen el sentit de l’anomenada Llei de Seguretat Ciutadana), que esperem poder difondre i fer arribar a la major quantitat de gent possible perquè no ens callin mai més.
On t’agrada treballar més, a l’estudi o al carrer?
El carrer. Absolutament. És on passa la vida. No és tant la lluita en el terreny de les idees, sinó en el lloc on transiten les persones. A les que ens dirigim doncs, amb les quals volem dialogar. I es produeix el diàleg, d’una forma espontània, a través de la curiositat dels transeünts, del seu suport, de la seua inconformitat amb el que fas també s’aprèn. A hores d’ara, vaig aprendre que hem de ser molt hàbils per a entaular aquest diàleg, sense fer pamflet, explicant per què pintem, i deixant que la gent traga les seues conclusions.
Mural a Patraix
En la meua experiència, la saviesa popular és enorme, i la seua capacitat de llegir més enllà de la imatge i el missatge que els dónes és extraordinària. Per això estime pintar al carrer. I per si fora poc, aquest diàleg continuarà mentre tu no estàs allà, i això és fantàstic. És el que jo sempre vaig voler fer amb els meus dibuixos, i que vaig descobrir tan tard!
Ja per acabar, conta’ns quins són els teus projectes per 2018.
En aquest tipus de preguntes sempre em pille els dits (riu) per això vaig a ser previngut. La idea res més tornar a Europa és seguir movent-me per festivals de fanzines (Budapest, Milà, Bolonya ….). També tinc diversos murs per realitzar (Sagunt, Bari, València …). Editar els còmics d’un amic mexicà. La revista que tinc en ment, aviat política, aviat pulp, sobre la repressió (en la meua ment està un projecte transversal internacionalista entre països del sud d’Europa).
I com a projectes de còmics que em moriré sense veure acabats tinc diversos: les històries del Senyor K. de Brecht, el cas Scala de Barcelona, un sobre l’activista alemanya Ulrike Meinhof, i un sobre Zapata (o el zapatisme més aviat)… però tot això serà ja en una altra vida!
*Fotografia de portada: Daniel García-Sala
