Carles Fenollosa: «Si Toni Cantó llegira el meu llibre li esclatarien uns quants tòpics en les mans»

Carles Fenollosa és un jove escriptor que abans d’arribar als 30  ja ha aconseguit un guardó important. Ha guanyat el Premi Lletraferit de novel·la 2018 amb Narcís o l’onanisme, la seua òpera prima en narrativa. Carles és professor de valencià i també escriu en diverses revistes i diaris com El País. La seua novel·la està titllada com un crit contra la mediocritat cultural valenciana. Ens narra les experiències d’un jove anomenat Narcís Almudéver en una València pre-falles d’un març qualsevol. Cavil·lacions sobre la llengua, el país, la història, la política o la literatura amb crítica contra el panorama cultural valencià. Entrevistem Carles per conéixer més sobre ell i l’obra que va desgranant temes interessants com la valenciania i la fidelitat a una llengua i una cultura d’un jove encara poc granat.

Carles Fenollosa (dreta) amb Toni Sabater, recollint el Premi Lletraferit. Foto: Eva Máñez

Veiem moltes similituds entre tu i el protagonista, una pregunta quasi obligada. És un retrat autobiogràfic?

Realment dir autobiogràfic és complicat, en el sentit de que, al cap i a la fi, tot es autobiogràfic. Sobretot en literatura. Jo no diria autobiogràfic, sinó ficció basada en la realitat. Jo no tinc imaginació a l’hora descriure. No tinc facilitat a l’hora de crear ficcions, aleshores em base molt en la realitat que m’envolta. De fet, tothom que escriu agafa coses del que ha viscut. Sempre hi ha hagut molt de debat al voltant de la narrativa de ficció sobre si es pot fer-ne una lectura autobiogràfica, textual o híbrida…

El títol és molt suggeridor, fa referència directa a l’onanisme o és sentit figurat?

El títol té una història molt senzilla i és que jo no he sabut mai posar títols. L’esborrany del llibre se’l va llegir l’escriptor Josep Piera, qui em va ajudar a millorar la novel·la i el títol. Em va proposar eixe títol en referència al protagonista i fent una picada d’ull en el tema de l’onanisme, ja que hi ha molt de pensament reiteratiu. També hi ha paral·lelisme amb una novel·la anomenada Ícar o la impotència (Arturo Perucho, 1929) dels anys 30, molt moderna per a la seua època. Una de les poques novel·les modernes publicades del moment i d’autor valencià en prosa, l’única d’eixe estil. En definitiva, a mi em va agradar molt el títol i a l’editorial també.

Quines són les dificultats de ser jove escriptor i en valencià

Carles Fenollosa

Primer, com a persona que li agrada escriure, les dificultats que em trobe o no, són les mateixes que qualsevol persona del món en qualsevol idioma i edat: posar les paraules justes al que vols dir i que quede bonic. L’idioma o l’edat, a l’hora d’escriure no és cap dificultat afegida en eixe sentit. El problema és que allò que escrius siga llegit i escampat. Quan una persona tria una llengua tria un mercat, unes circumstàncies i allò que comporta socialment es pot valorar. A l’hora descriure no hi veig cap dificultat afegida; a l’hora de publicar i ser llegit és on apareixen dificultats. És a dir, tal vegada per publicar no en son tantes, les dificultats: n’hi ha, d’opcions, d’estils i d’editorials. Allò difícil és fer-se llegir, l’abast on arriba la teua obra ja siga un llibre de cuina, premsa digital o una novel·la. Les xifres és el tema complicat.

És necessari guanyar un premi com el Lletraferit per traure endavant un llibre?

No és necessari pense, però sempre és una ajuda extra que de vegades es necessita per guanyar públic. Hi han molts premis a nivell global de la llengua i és cert que funcionen com a contrapés. Al meu cas no perquè sóc professor i tinc els meus ingressos però cal afegir també la recompensa econòmica, que és la que dona de menjar als professionals de l’escriptura. Els premis afegeixen uns condicionants que els fan necessaris en el panorama actual.

Com definiries la precarietat a la que es veu abocada la teua generació

Cada llibre realista té punts en comú amb la generació amb què conviu. I la precarietat apareix al llibre. Estem una miqueta en un punt d’inflexió, la situació a nivell urbà i laboral no és la que ens havien contat. Els exemples que es conten es poden entendre vivint a qualsevol ciutat del sud d’Europa. Tota la problemàtica per aconseguir un pis, pagar un lloguer, trobar un treball, viure dignament o no haver-se’n anat fora. Si algú vol escriure una cosa actual amb un punt realista, tot això deu aparèixer sí o sí.

També apareix la política a la novel·la, quines tasques creus que li queden pendents al govern del Botànic, sobretot amb els joves?

Per una banda, la política no apareix molt a la novel·la, almenys no tant d’actualitat. És un consell que m’han donat, allò actual passa ràpid, però evidentment el llibre s’ha escrit quan s’ha escrit. Per altra banda, jo crec que és difícil definir les tasques pendents i hauríem d’anar a l’os del problema. El nostre govern per exemple, no té cap poder ni sobirania per dur a terme decisions. Fins i tot amb majories més amples, no tenen força per aplicar mesures si van en contra del poder amb majúscules.

Portada de Narcís o l’onanisme

Quin personatge rellevant del panorama cultural valencià voldries que es llegira el llibre?

M’agradaria donar-li’l al senyor Toni Cantó. Em faria molta il·lusió que se’l llegira de la primera a l’última línia. Pense que és part d’eixe públic que mai no s’ha preocupat per la la cultura amb la qual tant s’ompli la boca. A banda, també li esclatarien uns quants tòpics en les mans. Perquè imagine que ell tindrà una concepció de la nostra literatura absolutament manipulada.

En quina situació es troba el panorama cultural valencià?

Centrant-me en la literatura, crec que és un panorama en procés de renovació, per altra banda agafat amb pinces, estructuralment fràgil. Depèn molt de la literatura escolar, depèn molt també del suport públic, i encara no té un públic lector ampli. Falta molt per normalitzar debats editorials, crítica amb circulació, publicacions que n’hi ha hagut i que s’han perdut… s’està renovant el panorama però la estructura és fràgil en el fons, no ens hem d’autoenganyar perquè això no serveix per a res. El panorama literari, a més a més, és d’àmbit valencià, i no es coordina amb Catalunya i Illes Balears, que està clar que són societats i a hores d’ara mercats diferents però que, després de tot, gasten la mateixa llengua que nosaltres.

Parlen des de Drassana del valencianisme de Narcís, som narcisistes els valencians o onanistes?

Jo crec que som narcisistes tots nosaltres i tots els pobles. A partir d’ací, alguns ho reconeixen, o fins i tot ho exageren. Això és evident. El Facebook en un altre món no haguera aparegut. Els valencians no som una excepció per a res.

Quins consells tens per un o una jove que li agradaria llançar-se a escriure?

Li diria primer de tot que no pensara en la immediatesa, que tinguera paciència, i que poguera envoltar-se de gent que li ajudara i el criticara en el bon sentit. Que l’ajudara sense afonar-lo, que li indicara en què ha de millorar. En el fons això és el que m’ha fet a mi continuar i intentar-ho. Si et diuen que ho fas sempre bé, al final no millores.