Vicent Baydal: «Amb el valencianisme dels anys 30 haguérem arribat molt lluny»

Vicent Baydal ha publicat el llibre Del Sénia al Segura: Breu història dels valencians amb l’editorial Drassana. L’investigador i divulgador ens descobrix amb aquest llibre ple de curiositats, els protagonistes, els herois, els oblidats i oblidades del País Valencià. En definitiva, a tots els que ens han precedit i han passat pel nostre territori i constituït el poble que hui coneixem com a valencià. Hem aprofitat per parlar amb ell sobre el seu llibre, sobre el poble valencià i sobre diversos temes d’actualitat.

Parlam del llibre en quin format està, perquè no és novel·la però no sé si empres recursos novel·lístics, d’assaig… i com es pot aconseguir.

Es tracta d’un llibre d’història d’autor. Un llibre d’història amb el qual vull contar la història de dos coses, per açò he dividit el llibre en dos grans parts. El territori valencià va nàixer el 1238 amb Jaume I, però abans en eixa extensió de territori hi van haver altres societats. Fins al 1238 conte la història d’eixa gent, i per altra banda la història dels valencians des de 1238, quan ja sorgeix aquest sentiment de col·lectivitat.

La història d’autor no és historia a l’ús, no es conta tot cronològicament. He fet una selecció a través de flashbacks en 40 capítols breus. En cada capítol faig una incursió diferent, des dels homínids que van fer foc Tavernes de la Valldigna, passant per Jaume I o a la impressora Jerònima Galés del segle XVI, qui reivindicà el paper de la dona capacitada per a la seua professió. Hi han flashbacks per explicar totes les històries, però no és literatura, per això li dic historia d’autor.

El llibre ja es pot trobar a qualsevol llibreria de València i diria jo que a les principals llibreries de cada ciutat. També es pot adquirir a través d’Internet.

Vicent Baydal, foto de Paula G. Furió

Com fas per lligar els distints episodis que narres al llibre?

Com t’he dit anteriorment, hi ha una diferència molt clara entre les dos parts. Normalment els llibres que tractaven temes semblants començaven en 1238, que és quan es considera que naix el poble valencià. Però les societats anteriors són importants, han treballat la mateixa terra i ens han deixat llegats. Com per exemple, jaciments arqueològics com el Teatre de Sagunt, la Dama d’Elx qui fa 2000 anys va ser sacerdotessa però no se sentia valenciana perquè encara no s’havia fundat. També els musulmans ens van deixar un llegat tan important com les hortes.

La primera part del llibre està molt condensada amb allò més important. A la segona part, situada a partir de 1238 hi ha un fil, que no és explícit però va sobrevolant. Sempre s’explica quina identitat col·lectiva hi havia en cada moment, quines ciutats eren les més importants i quina jerarquia tenien. D’una altra banda, es narren les vides de les persones, alguns personatges decisius com Jaume I, Al-Azraq, Sant Vicent Ferrer o els Borja. I altres no tants coneguts com Enric Pertegás, dibuixant i pintor i un dels grans defensor de llibertats sexuals, llur carrera truncada per la Guerra Civil. O Concha Boracino, primera dona que va ocupar un càrrec polític en tota Espanya, Presidenta del Cantó de Torrevella el 1873.

L’adjectiu de breu al títol és una mena d’operació de màrqueting? Perquè ja sabem en aquestos temps el que costa seure’s i dedicar-li un parell d’hores a la lectura.

Sí, a banda d’això, és que és realment breu! Amb 200 pàgines i 70 il·lustracions, per tant necessàriament queden moltes coses fora. Una de les primeres ressenyes que li han dedicat al llibre parla que és una història postmoderna dels valencians, molt líquida gràcies al recurs dels flashbascks. És molt vivaç, entretinguda i eixe era l’objectiu també. Molta gent em preguntava si hi ha un llibre semblant. I sí el hi ha però de gran format, amb molts volums, o encarats als estudis universitaris, de 600-700 pàgines que dissuadien la lectura. També vaig fer el llibre pensant però, en què persones que els agrada la història pogueren descobrir noves coses.

Fa poc vam parlar a Tresdeu de l’estudi de Full que entre altres coses contava que el 95% de valencians encara lligen habitualment en castellà. És qüestió d’elecció o hi ha rerefons?

L’estudi mel vaig mirar, i cal remarcar que fins a un 40% d’aquests lectors apunta que ocasionalment ho fa en valencià en valencià. No era tan negatiu, és més, resultava positiu respecte estudis anteriors. Així i tot la xifra és baixíssima i ho podem atribuir a diferents factors. Primer i més important, la societat valenciana és predominantment castellana a tots els nivells. A més, el 99% dels mitjans de comunicació del territori són en castellà.

A més, una dada interessant de l’estudi és que molta gent que llegia ocasionalment i li preguntaven el perquè i responia que era perquè no trobava el que volia llegir en valencià. Llavors hi ha també un problema d’oferta en valencià. Som un mercat menut, no podem competir amb el castellà, però estem intentat nodrir eixa oferta en valencià. La punta de llança haurien de ser les institucions públiques, la radiotelevisió pública valenciana i després la resta de mitjans privats.

Està la dita d’autoria desconeguda que diu «qui no coneix la història està condemnat a repetir-la». Ens afecta al poble valencià?

Baix la meua opinió la història mai es repeteix, sempre és diferent. Qui no coneix la història no pot aprofitar tots els elements positius que el seu coneixement dona. Si coneixem la nostra història, coneixem perquè som així, perquè parlem valencià, perquè tenim eixa posició feble respecte a l’Estat… Conèixer la nostra història ens ajuda a emprar eines per gestionar-nos col·lectivament. Si obviem eixe coneixement ens estem perjudicant a nosaltres mateixos.

A Tresdeu ens rebenta molt el tema del centralisme de l’Estat, i com li la trufem. Això ha sigut històricament així?

Hi ha diversos canvis molt importants. A l’edat mitjana, el Regne de València és el tercer regne a la Corona d’Aragó. València es va empoderar, es va enriquir i es va convertir en el regne més important de la Corona. El Regne de València no tenia una excessivament gran veu al segle XV però es tenia en compte. Al segle XVI s’uneixen Castella i Aragó, i hi ha un imperi amb els Reis Carles i Felip II fins a Amèrica i Àsia. Això fa que la veu dels valencians es faça menuda.

L’altre gran canvi ve al segle XVIII amb la Guerra de Successió Espanyola. Se suprimeix la Corona d’Aragó, i els regnes s’assimilen a les estructures del regne de Castella amb els Decrets de Nova Planta, és a dir, s’aboleixen els autogoverns. Això ha fundat una Espanya contemporània molt centralista i castellanocèntrica. Aquesta es basa en la Guerra de Successió Espanyola, des de llavors Espanya ha sigut així, perquè castellans n’eren i en són més.

La Primera i la Segona República, i l’Estat de les Autonomies han sigut una excepció. Però torna el debat, tornen opcions polítiques que demanen més centralisme i hi ha explicació històrica. No tenim veu, amb els Decrets de Nova Planta ens quedem sense institucions, sense Corts… I els darrers 40 anys tampoc hem pogut aconseguir una veu. No hem fet com els catalans, que al segle XIX, van aconseguir tindre una veu forta dins l’Estat.

Eres del València i futboler, en parles al llibre? Ens podries contar algun fet històric que desconeguen els valencianistes?  

De futbol no en parle al llibre, però hi han molts autors que han escrit sobre la història del València sobretot ara que celebra 100 anys. Per exemple, és interessant conéixer que el València CF va ser un mecanisme d’enganxament amb l’exili republicà a Mèxic. El València va fer una gira i els va rebre la Casa d’Exiliats. Tinc entés que vas ser molt emotiu, gent que portava 30 anys fora de casa i van veure anar l’equip de la seua terra a jugar a futbol allí. És molt important unir esport i una voluntat de rescabalar valencians a l’exili, de fet hi han imatges.

Del panorama musical actual quins músics o bandes penses que conten millor històries? Ja siga d’àmbit valencià o de fora.   

Soc molt fan dels Jóvens, des de que van eixir. Li peguen una volta a la tradició. De fet, els romanços clàssics i històrics són els que fan ara Els Jóvens però amb les figures de la nostra època, com Paco Alcácer. Agafen temes actuals com el feminisme, les xarxes socials… llavors han agafat molt bé el significat del romanç, el que explicava la tradició d’aquesta manera. A més, beuen molt d’Al Tall, els quals han sigut i són referent.

La setmana passada vam veure el documental del Clan Blasco, que ens ha colpit especialment. Està datat o hi ha constància del primer cas de corrupció valencià?

En un altre llibre parle d’una corruptela del segle XVII d’un cavaller valencià Pere Escrivà i Zapata. Aquest va fer la seua Gürtel particular, era mestre de la seca de València, la casa on feien la moneda. Va fer una trama per la qual es quedava la meitat dels diners que ingressava la seca però el va descobrir la Corona.

El que passa és que el concepte de corrupció el reservem per als estats contemporanis. Els governs anteriors tenien un component personal molt fort, aleshores no hi havia un funcionariat com el de hui en dia, la corrupció com la coneixem és un concepte posterior. De fet s’ha estudiat i s’ha demostrat que les diputacions provincials nascudes el 1833 van ser una gran explosió de la corrupció, tal i com he conegut amb Carlos Fabra i els seus antecessors, havien sigut un nucli de corrupció.

I anant a l’antítesi m’agradaria que m’escollires un dirigent històric valencià exemplar.

En triaria dos, per una banda Concha Boracino, de pares genovesos, presidenta del Cantó Federal de Torrevella. Va ser cap de tot el moviment republicà de Torrevella fa 150 anys, i es parla molt poc d’ella. M’agradaria que s’investigara més sobre la seua persona.

Signataris de les Normes de Castelló

I per altra banda, tots els dirigents valencianistes dels anys 30, de dretes i d’esquerres, no importa qui, tots eren molt nacionalistes. Van arribar a acordar tota una sèrie de coses com les Normes de Castelló, publicacions, acords a ajuntaments, un sentiment col·lectiu valencipà… Però es va veure tot trencat per la Guerra Civil. Si no haguera estat així, haguérem arribat molt lluny. Amb un valencianisme transversal, amb la idea de valencianitat entre dirigents, de tots els sectors.

I ara m’agradaria que recomanares un llibre complement per llegir després del teu

Agrane cap a casa i recomane un llibre que es publicarà per la Fira del Llibre i jo he llegit ja. És molt diferent al meu però d’alguna manera pot servir per canviar de terç. Es titula Temps de rock’n’roll que ha escrit Miquel Torres. És una novel·la d’històries curtes relacionades amb la música, molt fresca, excessiva també. La recomane per a qui els agrade la música, és realment agradable. Es parla d’Elvis, els Rolling, Nirvana, Beatles, la Gossa Sorda… fa un repas del rock contemporani des d’una perspectiva valenciana. I a més té una historia amb un personatge que enganxa molt. M’ha agradat molt, el contrast funciona molt bé.

Entre altres llocs, podeu llegir a Vicent al seu Twitter, al grup de Facebook Harca i al seu blog Vent d Cabylia.