Entrevistes

La Incorrecta: «Si la Rosalia canta en català, doncs que digui ‘cumpleanys’»

Redacció | 2 Octubre 2019

Text: Júlia Solé/Clack/AMIC | Fotos: Marina Rodríguez/Clack/AMIC

Són les culpables del «Cada vegada que dius “tinc que” moren 15 filòlegs», del «Jo també enyoro els accents diacrítics» o de l’«Adopta un pronom feble». Valentina Planas, filòloga, i Júlia Planas, dissenyadora gràfica, són les joves que hi ha darrere de La Incorrecta, una empresa de correcció lingüística i disseny gràfic nascuda l’any 2016 a Banyoles. Amb més de 30.000 seguidors a Instagram, aquestes germanes van començar a crear els seus característics missatges per donar-se a conèixer i han triomfat tant que n’han acabat fent marxandatge.

La Incorrecta

Valentina i Júlia Planas de La Incorrecta. Foto: Marina Rodríguez/Clack

Com va néixer la idea de formar La incorrecta i com ha anat evolucionant el projecte?

VALENTINA: Bé, jo estava estudiant un postgrau en correcció a Barcelona i veia una mica que no trobava feina del que havia estudiat -filologia catalana-. Vaig pensar a fer una empresa de correcció, però n’hi havia moltes… I tenia la Júlia que, a part de ser la meva germana, és dissenyadora gràfica, i vaig pensar: «Si haig de fer alguna cosa, ha de ser diferent, que em representi i que m’hi senti molt identificada»; donar una mica la volta als projectes que ja hi havia. Li vaig dir a la Júlia, la vaig “enganyar” i em va dir que sí i vam crear tot això: la Incorrecta.

Vam fer aquestes frases i publicacions per donar-nos  a conèixer com a empresa de correcció i ha acabat sent moltes més coses: som empresa de comunicació, hi ha la part de disseny gràfic… i hem acabat fent productes i venent el nostre propi marxandatge. I ja veurem com acabem!

Quin impacte han tingut les xarxes socials en el vostre negoci? Us ha sorprès l’èxit que està tenint La Incorrecta?

JÚLIA: Per donar-nos a conèixer ha estat fantàstic; és gratuït, pots arribar a un piló de gent molt ràpid, molt instantani… I el disseny, clar, en crear una marca molt compacta des del primer moment, una cosa molt simple, molt recognoscible, també és molt fàcil que rodi.

V: Sí, al principi no ens ho crèiem. Però es va començar a compartir la imatge de: «Cada vegada que dius “tinc que” moren 15 filòlegs» al Facebook i arran de totes aquestes comparticions es va anar fent gran i vam anar guanyant seguidors. I a l’Instagram igual, tot molt ràpid. A les xarxes socials sempre intentem que la gent interactuï d’alguna manera: «ei, etiqueta l’amic que diu se m’ha caigut», «ei, quin és el teu insult preferit en català?». I també aprenc un piló de paraules, de moltes variants i ric molt amb el feedback.  Jo a vegades flipo molt [es corregeix: “al·lucino”, riu], perquè clar, estem arribant a molta gent.

I l’altre dia la Júlia, per exemple: vas a treballar i et trobes dues persones amb dues samarretes que has pensat tu, que has estampat tu, que has planxat tu. O amics que t’envien una foto a no sé on… de «mira una bossa», «mira un pòster vostre» a una escola, o a un institut… i clar, si que en som conscients perquè fem els enviaments i veiem el volum que surt d’aquí però després quan ho veus fa molta il·lusió.

J: Clar, perquè toques una cosa que és el català, que si ets catalanoparlant t’arriba i et toca.

V: Sí, vam aparèixer en un moment en que som molt conscients del que estem vivint tant lingüísticament com, diguem, políticament; i nosaltres també hem jugat amb això, amb humor, llengua i actualitat. Suposo que l’èxit és això: que la gent se senti identificada i que ho comparteixi.

La Incorrecta

Valentina i Júlia Planas de La Incorrecta. Foto: Marina Rodríguez/Clack

Com sorgeixen els vostres lemes i missatges?

J: Al principi érem nosaltres. O sigui el “tinc que”, des de la nostra profe d’insti fins a la nostra mare amb el “tinc que” fins que l’hem acabat odiant nosaltres. I ara al final ja és: «hem de fer un post, pensem una frase». Però tot surt de com parla la gent al nostre voltant, de les coses que ens fan mal a les orelles…

V: Quan les pensem, sigui amb la Júlia, o sigui algú que et diu «ei, he pensat aquesta frase», l’essència sempre és la mateixa: una paraula mal escrita, alguna cosa que ens faci molta ràbia… El que uneix totes les frases és l’humor, sempre. Incorrectes també ens dóna aquesta llicència, no? Tenim llicència per ser incorrectes, per passar-nos una mica si ens hem de passar. Hem acabat sent com una personalitat en el món de les xarxes socials amb caràcter, que contesta una mica quan vol i quan pot i amb aquest caràcter hater que ens defineix.

Parlem prou bé el català? És un problema?

V: Jo crec que cada vegada el parlem pitjor. És un problema? Sí, perquè llengua és identitat, identitat és cultura, i és una roda que pot ser gegant. Un dels problemes més grans que tenim, per exemple, és la substitució. Hi ha molts barbarismes integradíssims a la nostra llengua; o l’absència de pronoms febles. Clar, aquestes cosetes, acaben no sent cosetes; acaben sent fets lingüístics prou importants com per estudiar-los. Acabaran sent un problema; no només en la qualitat de la llengua sinó també en la quantitat de catalanoparlants.

No obstant, a les xarxes socials vau “perdonar” el cumpleanys a la Rosalia.

V: Sí, sí que li hem perdonat perquè aquest debat és metalingüístic ja, o meta-ortogràfic; va una mica més enllà de si cumpleanys és un barbarisme o no; el tema principal aquí és: cantem en català? I hi canta, la Rosalia! Doncs que digui cumpleanys. Els Amics de les Arts, Manel, Sau… a molts grups hi ha molts barbarismes o incorreccions i els els hem perdonat i els hem cantat també.

Els nostres missatges no es poden agafar literalment; nosaltres agafem un barbarisme o algun error gramatical comú i en fem una frase perquè siguem conscients que allò està mal dit. Això no vol dir que a nosaltres, en la intimitat, no se’ns escapi un vale, o un bueno, o un pues; però que en siguem conscients i que hi hagi tota aquesta gent que ens segueix, que ho comparteix i que, al final, riu amb nosaltres vol dir que hi ha gent preocupada per la salut i per la qüestió de la llengua a Catalunya.

Quin paper creieu que tenen les xarxes socials i l’argot juvenil en la salut de la llengua?

V: Hem de mirar què consumeixen els joves catalanoparlants a la xarxa: Youtube, Instagram… Instagram no podem fer-lo servir en català, per exemple. O el Trip Advisor; per què no podem fer una ressenya en català? Tenim drets lingüístics; doncs demanem-los, no? És a dir, al final necessitem normalització lingüística; que ens pensem que la tenim però jo crec que encara ens queda… jo crec que el tenim, un complex d’inferioritat. Ens estem justificant sempre per parlar en català o per demanar aquestes petites coses quotidianes (o no tan petites) en català.

O els famosos influencers; ostres, per què sempre opten pel castellà? O per què moltes de les noves marques catalanes o estudis de disseny o el que sigui sempre la llengua de comunicació ha de ser el castellà? Doncs perquè tenim aquesta falsa percepció que si ho fem en castellà tindrem molta més repercussió. És veritat que pots arribar a més gent, sí, però escolta; fes-ho en català i després ja ho traduiràs en castellà i en anglès. I en francès si vols. Jo penso que fent aquestes petites coses ja milloraríem molt la visibilització del català; el català a la xarxa seria un altaveu per la llengua.

Trobeu a faltar els accents diacrítics? On es troba el límit de l’adaptació a l’ús de la llengua?

V: Home, nosaltres si que els enyorem.

J: Jo, els poso igual.

V: Jo també els poso igual; és que els hem integrat tant la nostra generació… Jo crec és un fet positiu que la gent es manifestés, diguéssim, a favor dels accents diacrítics perquè vol dir que una mica sí que ens interessa la llengua, i una mica sí que tenim el sentiment aquest que ens toquen una cosa molt nostra. Jo crec que la llengua és una cosa viva; per tant, igual que acceptem neologismes, o adaptem mots (manlleus, etc.) també hem de ser capaços de dir, «mira, els diacrítics ara ja no hi són; molt bé, ens adaptem». Sempre en certa mesura, és a dir, no podem acceptar-ho tot, no podem abolir-ho tot.

Jo crec que en aquest sentit sí que hem de ser prudents perquè la nostra llengua, diguem, no anem sobrats, per tant, que siguem cautelosos i la protegim està bé però també hem de ser força oberts perquè sinó, si normativament som tan rígids, tampoc guanyarem nous parlants precisament per això: perquè no ens adaptarem al llenguatge d’ara. Llavors, hauríem de trobar l’equilibri.

La Incorrecta

Valentina i Júlia Planas de La Incorrecta. Foto: Marina Rodríguez/Clack

Creieu que per les circumstàncies del país parlar en català porta implícita una posició política?

V: Sí i no… És que ara ja no és que ho porti implícit però és que la gent ho pressuposa tot. Nosaltres, per exemple, políticament ens hem posicionat; darrera de La Incorrecta hi ha dues persones, catalanes, amb idees polítiques i amb un compromís i una responsabilitat de gestionar unes xarxes socials que a mi em sembla que són una eina molt important per fer difusió del meu missatge però també dels missatges que m’identifiquen i que formen part de la nostra identitat i de la identitat de La Incorrecta.

A nosaltres mateixes se’ns ha assenyalat des d’alguns mitjans de comunicació com a indepes; nosaltres no ens hem amagat de la nostra postura política tot i que hem estat molt lights, o sigui sempre defensant la llibertat d’expressió, la dignitat, la justícia, el judici just… Si per això hem de ser “titllades de” ja ens va bé, ho assumim, no passa res. Hi ha moltes empreses i projectes de Catalunya que no es mullen; precisament per això, perquè no els passi el que ens ha passat a nosaltres; ho assumim, ho afrontem. Allò d’“ho tornaríem a fer”, doncs, nosaltres ho tornarem a fer.

Confesseu: quin barbarisme no podeu evitar?

V: És que el que dic jo és molt fort, eh… Jo dic hasta. I ho dic conscientment i m’agrada dir-ho. I això és un problema perquè clar, amb els amics i això: «Has dit hasta. I bueno també ho dic bastant. Tu [li diu a la Júlia] el pues, el pos, el bueno i el vale. Sí, sí, ho fem, ho fem [riuen].

També en vídeo:





, , , , , ,

3 Responses to La Incorrecta: «Si la Rosalia canta en català, doncs que digui ‘cumpleanys’»

  1. Lleonard Garcia Solà 3 Octubre 2019 at 08:31 #

    Benvolgudes de ‘La Incorrecta’ : Comparteixo la vostra visió sobre la realitat del català que avui es parla. De fet, feu allò que des de la SF de l’IEC haurien de fer i no fan. Observadors crítics i proactius -que es diu ara- davant la “semenfoteria” i mandra irresponsable de bona part dels mitjans en cat.Començant pels seus actius més coneguts. Ni posen ” ” quan no saben un equivalent en català ni mostren cap intenció d’esmena. Conseqüència d’aquella mandra per part de qui hauria de vetllar -amablement- i no ho fa. En tot cas, allò que si fan és certificar, amb les seves innaceptables renúncies, la reculada constant de l’idioma.

    No deixa de ser paradoxal, per altra part, que els “grans” teòrics d’això que anomenem com a ‘catanyol- militin avui dia al camp ‘unionista’. Els Toutain, Pericay, etc. deixebles d’aquell I.Tubau i el seu GEC. Però, en un pais de sensibilitat majoritària sobiranista-independentista resulta que, pel que fa a la llengua, guanyen la partida “els altres”. Vet aci la paradoxa.
    Sobre la importància política de l’idioma cal una reflexió. I és que -reculant en el temps en que Catalunya tenia reconeixement juridic com a Nació- l’idioma era matèria central en allò que signaven els monarques quan venien a Corts a presentar-se i ser acceptats pels seus representants: “…la Nació Catalana és la reunió dels països que parlen català (allò que avui entenem per PPCC) … …” Cosa que el mateix Felip V va signar el 1702. Els adversaris i enemics d’aquest pais ho saben i per això, l’atac al català i els seus intents per a minusvalorar-lo, sempre estan en la seva diana.

    Una segona i darrera reflexió: sovint, anem al diccionari a fi d’esbrinar la correcció o no de determinat mot. Alguns d’ells però, s’afegeixen molt de pressa a la “moda”(mandra) d’anar incorporant mots castellans amb l’absurd argument, sovint, de la ‘parla del carrer’, etc. Així que, personalme nt, trio el mot més allunyat del castellá (o el francès, l’anglès…) sempre que es pugui escollir. A tall d’exemple: camiseta/samarreta. Amb el primer, el català es mort, no existeix; amb el segon, es viu. I penso que aquest ha ds ser l’argument per a promoure el bo parlar, el genuí. Canviar la “mandra” per una mica d’interès i pedagogia. El mateix que mostraven els mitjans quan ens van “educar” en l’equivalència de les antigues pesetes e Euros. Tots feien ‘pedagogia’… el català no s’ho mereix ?

  2. Lleonard Garcia Solà 3 Octubre 2019 at 17:11 #

    Ah ! …i em deixava un altre exemple molt il·lustratiu d’això dit: Us heu fixat que a molts vehicles, al darrera i en cas de viatjar-hi infants, hi sol haver una enganxina de l’estil: “Bebè a bord” ? Això és allò que diem a un nen ( persona més gran) al convidar-lo a pujar a un vehicle ? Puja a bord ? O més aviat: PUJA A CAVALL !! També, la mandra en cercar equivalències a certes frases fetes o refranys, com ara: “a caballo regalado no le mires el dentado”. En català ho expressem amb una simple traducció literal ? Doncs sol fer-se. Però, és possible que a cadascuna de les comarques del país -especialment al món rural- tinguin una forma més genuïna o nostrada d’espressar el mateix significat: Al Pla de l’Estany, sense anar més lluny, hi podem escoltar: “…a pela d’om ! ” Venint a significar que no paga la pena blasmar de quelcom obtingut com a regal o donacíó.

  3. Lleonard Garcia Solà 3 Octubre 2019 at 17:14 #

    Es a dir, completant la frase esmentada: NADÓ A CAVALL !!

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.