Música

Els artistes < 1000 d'Spotify

Daniel Monfort | 16 novembre 2020

Aires de revolta dels músics envers Spotify com a conseqüència dels darrers anuncis de la plataforma sueca de streaming musical. Entre altres reclamacions es queixen també de l’anomenada payola de l’algorisme que es vol instaurar. La payola és el mecanisme que les grans ràdios comercials utilitzaven per fer sonar de preferència algunes cançons més que d’altres. Si vols eixir més a la ràdio d’acord, però et pagarem menys. Eixe era el funcionament de la payola, que ja denunciaven i ridiculitzaven fa més de deu anys en una cançó els navarresos Berri Txarrak.

Amb la mùsica amb streaming vam pensar que es democratitzava tot açò i que si jo escoltava tal o tal artista era per lliure decisió, la meua elecció era activa i no passiva. I aixina deu haver estat durant un temps, però esta setmana Spotify anunciava unes mesures que d’alguna manera obrien la porta a la payola del algorisme. Però, ja sense estos anuncis de la gran plataforma del streaming, no heu notat mai que ja hi havia una certa payola? No us ha passat mai que després d’escoltar el disc o la cançó que us venia en gust i en gana en un determinat moment del dia, després Spotify interpreta el nostre gust i encadena cançons segons ell (l’algorisme) vol?

Quan una cançó no té encara prou escoltes a Spotify, suposo que per certa compassió, apareix amb un <1000, que igual poden ser-ne 111 com 994. Furgant bé n’hi ha milers i milers. M’he entretingut a voltar per artistes dels que en algun moment vam parlar a Freqüències, l’espai que des d’esta casa teníem a la revista Urban del Levante. El paisatge és bastant desolador, hi ha massa cançons per baix d’eixe llindar o cançons que apenes l’han superat. Grans discos que mereixien tota la sort del món, cançons perfectament ballables, bones lletres, coses molt més estranyes i underground dins de l’underground però que no tant per romandre en un silenci tan absolut i cruel, gèneres musicals que pel que siga no tenen el vent a favor ara i ací i inclús discos galardonats amb premis Ovidi, Enderrocks o altres. També material infumable clar. Molt material per baix d’eixa barrera moral del <1000.

El que és evident és que una ressenya escrita en una revista setmanal intentant donar ganes per escoltar tal disc no és suficient ara, en ple segle XXI. Açò no va tampoc de comparar qui està per damunt i qui està per baix d’eixa barrera moral del miler, que si fulano no val res i mira quanta gent l’escolta i mengano tan bo i mira’l pobret. Els nostres gustos musicals són una mescla respectiva de fulanos i menganos, a cadascú els seus. El que és preocupant són els fulanos inflats artificialment pels algorismes. Qualsevol dels artistes d’una llista <1000 en valencià, després d’escoltar-los, acaben encadenant-se amb una llista de reproducció aleatòria. Aleshores Spotify encadena els noms de sempre, les cançons de sempre del nostre domini lingüístic català.

Individualment no tinc res en contra de cap dels artistes que passen per eixa llista. Però és evident que els de <1000 mai passaran per eixes llistes aleatòries. L’algorisme no aplica de fet ni un criteri estilístic, avui mateix Spotify m’ha dut als temes de rock en català de tota la vida a partir del més gran cantautor valencià de tots els temps. Bé, n’hi ha dos i funciona amb els dos, Ovidi i Raimon. Spotify és doncs exactament el contrari d’una plataforma per descobrir nous artistes, com a molt et farà descobrir els que ell voldrà. No tinc solucions, perquè considero Spotify com una plataforma que ha esdevingut indispensable i me doldria haver-la de deixar, tot i que hi ha alternatives. Contra la payola només cal escoltar més discos sencers, més playlist compartides i deixar treballar poc a l’algorisme.





, , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.