Bonitx, artista: “Vaig sentir que havia de parlar de la meva experiència corporal amb la música”

“Què faig jo aquí?”. Aquesta era la pregunta que més es repetia en el seu dia a dia Edu Rubix (Vilanova i la Geltrú, 1997), coneguda artísticament com a Bonitx –llegeixi’s ‘Bonite’-, quan socialment se li pressuposava un encaix com a home o com a dona. La categoria on encabir aquesta manera de sentir-se, aquesta forma no normativa d’entendre el món que es reivindica el juny, mes de l’Orgull LGTBIQ+, la va trobar en la identitat de gènere no binària arran d’una xerrada del filòsof i referent queer, Paul B. Preciado, amb qui va descobrir el lloc on sentir-se còmoda. Bonitx arriba a la botiga de Barcelona “El Genio Equivocado”, marca que li ha editat el seu primer disc, Bonitx (2021), es perd entre els vinils dels aparadors i pregunta per discos de Prince, un dels seus referents de sempre.

Pregunta (P): Algun cop has dit que no et sents còmoda quan se’t tracta com a “persona no binària que fa coses”. Parlem de tu, doncs, com a persona “que fa coses” i que, a més, té una identitat de gènere no binària. Quines són aquestes coses? Relata’ns com és un dia qualsevol de la teva vida.

Resposta (R): L’única cosa que faig és música (riu). Un dia habitual meu seria aixecar-me, escoltar música, anar al meu estudi de casa i fer una cançó, tornar a escoltar música, tornar a tocar alguna cosa, escoltar música, dormir, potser surto amb les meves amigues… Abans anava a estudiar al matí… Tot el meu dia està ocupat al meu cap per la música, bàsicament (riu).

(P): Has parlat obertament d’haver sigut víctima de bullying a l’escola. En quina mesura experiències com aquesta han fet que avui estiguis presentant el teu primer disc?

(R): Han fet gran part del que sóc jo ara i el que és la meva proposta artística. Òbviament, no li desitjo a ningú que passi per això, però, clar, de no haver sigut per aquestes coses, no haguessin sortit certes inquietuds meves. Suposo que, fins i tot, no hagués arribat a estar tan a prop de la música, per exemple, perquè també era com una manera d’escapar-me de tot això.

(P): Quines altres experiències personals han marcat la teva identitat artística i de gènere?

(R): Jo sempre dic que el fet que em defineixi com a persona no binària no vol dir que hi hagi hagut moments clau que m’hagin fet… O sigui, òbviament hi ha un moment que trobes la paraula de què és ser una persona no binària, però des de sempre el teu cos et diu que no estàs còmoda a la categoria ‘home’ ni a la categoria ‘dona’; jo sempre m’havia sentit una mica allunyada de tot això, des de petita. Suposo que és un moment en el qual trobes la paraula i et defineixes i… Hi ha moltes experiències entremig; jo també sóc una persona molt tímida, a l’escola tenim problemes… No ho sé: són moltes coses.

(P): Sobre aquest disc, has dit: “Quan el cos em va demanar fer un disc que parlés de la meva corporeïtat com a persona no binària, em vaig llençar”. El disc, doncs, és la fórmula artística que has trobat per expressar la teva identitat de gènere?

(R): Sí, totalment; jo sempre he utilitzat la música per conèixer-me i expressar-me, i va arribar un moment en què vaig sentir que havia de parlar de la meva experiència corporal amb la música. I va arribar un moment en què ho havia de fer. I sí.

(P): Amb relació amb aquesta identitat de gènere, has citat la família i les amigues com a “espais segurs”. Tot i això, t’has trobat amb dificultats concretes als espais afectius a l’hora d’expressar la teva identitat no normativa?

(R): Òbviament, amb la família sempre és més complicat, expressar-te, però crec que han sigut bastant supportive amb aquest tema. I amb les meves amigues no he tingut problemes, perquè realment no tinc cap amiga hetero: totes són mariques i, quan em vaig voler definir com a persona no binària, totes ho van entendre i van canviar el xip com superràpid. No hi ha hagut cap dificultat perquè les meves ‘amigues amigues’ no són amigues de quan tenia tres anys; són amigues de quan en tenia quinze i les coses ja canvien molt.

(P): Aquestes amigues estan a Barcelona, on vius des de fa dos anys. La capital està sent determinant pel teu desenvolupament artístic?

(R): Suposo que com tota la gent que se sent outsider als pobles i acaba marxant a la gran ciutat. Tot i que a Barcelona també hi ha gent fastigosa i horrible, et sents més segura perquè hi ha més quòrum de gent que tens al voltant, amb la qual et pots sentir segura. I també, clar, Barcelona m’ha ajudat molt en el meu desenvolupament artístic, per exemple a través de molts grups de l’escena barcelonina que m’han influenciat.

(P): I això, per exemple, a Vilanova no ho trobaves.

(R): Clar, o sigui, imagina’t: Vilanova no té ni cine! Aleshores, és tant pel tema cultural com pel tema de… Cada vegada que vaig a Vilanova és un drama sortir al carrer: haig de quedar-me a casa, gairebé!

(P): En quins àmbits creus que Barcelona com a ciutat ha de treballar encara per la qualitat de vida de les persones no binàries?

(R): Hi ha una cosa que sempre parlo amb les meves amigues: no hi ha gaire moviment queer en escenes diürnes, sinó que sempre està molt vinculat a la nit i a la festa. Barcelona també ha propiciat d’alguna manera que tots els esdeveniments siguin a la nit. Entenc, òbviament, que la nit és un espai que ens ha servit per alliberar-nos com a col·lectiu, però també hi ha moltes persones que no se senten a gust en aquest espai. I jo crec que cal tenir més en compte la gent queer de manera diürna i reconèixer la gent queer pel què fa, cosa que sempre dic, a més de pensar que hi ha molta penya dissident que no és artista; vull dir, jo tinc una feina fàcil perquè sempre és com que la penya dissident fa art, però jo tinc amigues que cuiden senyores grans, estan a museus… I tampoc es dona visibilitat, a aquesta gent, i és gent que està al seu dia a dia fent les seves coses i jo crec que és important tenir-la en compte.

(P): Imagina per un moment que, com et va passar a tu amb una xerrada de Paul B. Preciado, alguna persona llegeix aquesta entrevista i es comença a replantejar la seva identitat de gènere. Fins a quin punt t’angoixa aquesta responsabilitat com a referent no binària amb relació a altres persones que potser no coneixes?

(R): No crec que m’angoixi gaire si sé que, una persona que se sent sola en un moment determinat, en mi pot trobar una manera de començar a generar-se una identitat que se surt dels esquemes que en teoria aquella persona, en aquell moment, creu que són els normals. A mi m’ha ajudat molt trobar referents per alliberar-me de certes coses, i no sé si és angoixa… Òbviament, segurament faré mil coses malament i no vull que es reprodueixin… No és angoixa, és més ‘tant de bo que passi això’; tant de bo que la gent es pugui alliberar sentint-me a mi o a moltes persones més que ara estem aquí sortint.

(P): Pot citar algun d’aquests “referents”?

(R): Sí… Per exemple, Paul B. Preciado és un referent. Clar, tampoc et pensis que hi ha gaires referents… En el món de la música, Mikky Blanco, o un altre gran referent meu ha sigut Prince, a qui cito sempre, però jo crec que ara estan començant a sortir més referents; jo, segurament, quan em vaig començar a definir com a persona no binària, igual no hi havia tantes referències. El que sempre dic és que hi ha una cosa molt important: generar noves mitologies. Com que el nostre col·lectiu ha estat sempre marginat i hi ha molt poca història, d’això, sempre has d’anar rebuscant referents entre la història; has de fer un exercici de mirar persones que no són no binàries o trans des d’una perspectiva del present, reinterpretar-les com a referents.

(P): Abans d’aquesta xerrada de Paul B. Preciado tu ja senties que no encaixaves en l’estructura de gènere binari home/dona. A través de quines sensacions n’eres conscient?

(R): Establir-te com a persona no binària és una cosa que t’estàs plantejant durant tota la vida… O sigui, Paul B. Preciado va ser una catarsi, allà on per fi trobes un lloc on et pots sentir còmoda, un col·lectiu, una manera d’entendre les coses… És com: ‘D’acord, està parlant d’una experiència que també és la meva!’. Quan tenia la sensació de no encaixar? En tots i cadascun dels moments del meu dia a dia: a casa, òbviament a l’escola, un dels meus grans traumes… Potser no són coses concretes, sinó que sentia que era absolutament diferent del que s’esperava de mi. Hi ha una cosa molt curiosa: des de petita, gent que no em coneixia i em veia al carrer li deia a la meva mare: “Ai, quina nena més guapa!”. Des de sempre he tingut aquesta ambigüitat. Te n’adones molt, també, a les primeres festes que fas amb les teves suposades amigues: de cop ets a un ambient superhetero, on els homes s’han de relacionar d’una manera, les dones d’una altra… I és com: ‘Què faig jo aquí?’.

(P): Acabes de publicar el primer i ja estàs preparant el teu segon disc. Ens pots avançar alguna novetat?

(R): (Riu) Si al primer disc, que té unes connotacions sonores molt concretes, he intentat trobar la meva veu com a persona no binària a la música i als meus entorns, el segon disc és més d’emancipació. Aquest darrer any i mig he estat molt obsessionada amb el funk, el jazz, el soul… totes aquestes coses, i suposo que també he agafat moltes influències estilístiques d’aquí, però he fet una cosa bastant moderna. És bastant diferent del primer disc, això és l’única cosa que puc avançar. I que sortirà a principis de l’any que ve.

Participa Participa

Dessuadora A Tornallom
Dessuadora d'edició limitada "A Tornallom" posada a la venda per finançar els III Premis Tresdeu a joves creadors/es valencianes. Dissenyat per Bram S...
Preu 24 €
Bossa “Jo per tu, tu per mi”
Bossa estil tote bag d'edició limitada "Jo per tu, tu per mi" posada a la venda per finançar els III Premis Tresdeu a joves creadors/es valencianes. D...
Preu 4.80 €
Fanzín Foguera
Foguera és una proposta en paper que aborda en les seues 68 pàgines reflexions entorn a quatre temàtiques: Internet, cultura, precarietat i noves ideo...
Preu 7 €